dijous, 31 de maig del 2007

Amb qui pensa la custòdia compartida?

A l'any 1981 es va constituir la primera Llei del divorci. Per primera vegada es permetia dissoldre un compromís que fins aleshores havia estat impossible de desfer. És a partir d'aquest any, però sobretot amb una reforma d'aquesta llei al 2005, que el nombre de separacions i divorcis va començar a augmentar espectacularment. Segons les últimes dades de l'Institut Nacional D'Estadística (INE) durant el 2005 hi van haver 208.146 casaments i 136.000 separacions i divorcis. Un divorci és sempre una situació traumàtica on es barregen tota sèrie de sentiments frustrats, però la problemàtica real neix quan a més dels dos cònjuges hi ha algun infant. En aquestes últimes dècades molts nens han crescut en models de famílies diferents als que, fins fa relativament poc, estàvem acostumats.

Amb la Llei del divorci del 2005 es va plantejar per primera vegada el terme "custòdia compartida". A l'article 92.5 d'aquesta reforma, es diu que si la parella arriba a un acord pot sol·licitar la custòdia compartida. Un cop assolit l'acord, el jutge acceptarà l'exercici compartit de la custòdia sempre i quant, cap dels dos cònjuges estigui involucrat en un procés judicial per atemptar contra la integritat física, moral o sexual de l'altre cònjuge o dels fills.A més es permet que excepcionalment, el jutge atorgui la custòdia compartida encara que només ho demani una de les parts. Perquè es pugui donar aquesta situació, el jutge necessita un informe favorable del Ministeri fiscal i que es consideri que només d'aquesta forma és protegeix l'interès superior del menor. Això que aparentment sembla fàcil, s'ha donat en molts pocs casos, en gairebé totes les custodies compartides que s'han aprovat hi havia un acord previ del matrimoni. Que els dos cònjuges arribin a aquest acord és molt difícil. Julio Bronchal, psicòleg especialitzat en conflictes de parella, està convençut de que "sinó hi ha acord és perquè la llei que tenim avui en dia no ho afavoreix". Explica que "la custodia monoparental afavoreix clarament a una de les parts" és a dir, que "el cònjuge custodiat es beneficia del patrimoni de la parella, d'una pensió i d'estar amb el menor". Julio Bronchal creu que "com que hi han tants privilegis per la part custodiada, és molt difícil que en aquesta li interessi arribar a un acord".


A Suïssa, a França o a alguns estats dels EE.UU ja s'ha establert la custòdia compartida com a opció preferent en els processos de separació. Bronchal explica com funciona: "el jutge deixa un temps per tal que pare i mare presentin un projecte de coparentalitat, els cònjuges a més, són ajudats mitjançant tot tipus de mediació familiar per tal de que puguin arribar a un acord"A Espanya es continua tenint la custòdia monoparental i en la majoria de casos s'atorga a la mare. Davant d'aquesta situació han anat sorgint diversos grups, sobretot de pares separats, que reclamen la custòdia compartida. Miquel Àngel García, president de Custodia compartida ya! i portaveu de Plataforma per la custòdia compartida, explica que "en una societat on es busca la igualtat, no es pot atorgar la custòdia a la mare de manera automàtica, sense tenir en compte la possibilitat d'atorgar-li al pare, que a la pràctica és el què s'està fent". Miquel Àngel García, creu que "l'atribució de la custòdia dels fills es fa tenint el pressupòsit, ja caducat, que els homes no poden fer-se càrrec tan bé dels fills com les dones". A més, afegeix que "no hem d'oblidar que la custòdia compartida, més enllà d'atorgar-nos el dret que tenim com a pares, garanteix a l'infant poder mantenir el contacte amb els dos pares per igual i per tant, tenir el que més s'assembla a una família". Bronchal assegura que "la custodia monoparental afavoreix la pèrdua dels vincles amb el progenitor no custodiat" i per tant, la defineix com "una solució que no dona respostes a les necessitats del menor".


Mercè Molina, vicepresidenta de les Dones Juristes i responsable de la comissió de família, és contrària als arguments que donen els defensors de la custòdia compartida. Assegura que "la mare no té a priori més possibilitats d'obtenir la custòdia que el pare" el què passa és que "encara avui, en la majoria dels casos, la dona continua fent les tasques domèstiques i cuidant-se més dels fills que els homes i per aquest motiu se'ls atorga en més casos la custòdia". Mercè Molina també explica que "els règims de visita són amplissims; dos dies entre setmana, caps de setmana alterns i vacances compartides" i que per tant "el pare no queda en cap moment exclòs de la vida del seu fill".
Amb la custòdia compartida cada cònjuge es fa càrrec de les despeses del menor mentre viu amb ell i les despeses extres són compartides. Per això, des de les Dones Juristes es creu que moltes vegades els pares que demanen la custòdia compartida, només ho fan per motius econòmics i no pensant en el menor. Molina acaba dient que "cada cas s'ha d'estudiar per separat ja que té les seves particularitats" i que "no volem una llei que tingui la custòdia compartida com a opció preferent, la que tenim ara és correcte ja que dona marge suficient al jutge per decidir".

Casos reals

Jesús és pare separat, el seu procés de divorci va iniciar a finals del 2004 i explica que des de llavors, la seva exparella l'ha denunciat tres cops per violència de gènere, un per robo i un altre per apropiació indeguda. A més, diu que la seva exdona va demanar dos ordres d'allunyament i un de protecció. Fins el dia d'avui tots els judicis han sigut favorables al Jesús, menys l'últim que encara està en procés, i les peticions d'allunyament i protecció han sigut denegades. Jesús explica que "molts cops els recursos per protegir a les dones maltractades és malgasten en denuncies falses, com les del meu cas" i creu que "si deixen impunes a les persones que utilitzen d'aquesta manera la llei no ho aturaran". Malgrat totes les denuncies, Jesús pot anar a buscar la seva filla els dimarts i els dijous a l'escola i tenir-la fins el vespre a més de caps de setmana alterns. Tot i aquest règim de visites generós, ell lluita per aconseguir la custòdia compartida "no només perquè vull que la meva filla pugui gaudir de la figura paterna al igual que la materna" sinó perquè "estic vivint com un esclau; comparteixo pis, pago l'hipoteca d'una casa on viuen la meva dona i la seva parella i també li passo una pensió. M'he divorciat i continuo vivint per ella".

La Raquel es va separar a finals del 1996. Ella i la seva parella vivien a València i tenien tres fills de dotze, onze i nou anys. Quan la seva relació ja estava fent aigües, va trobar feina de mestre a Terol, a València mai havia aconseguit una plaça a les oposicions. Va acceptar la feina i el matrimoni va acabar trencant-se. Ens explica que el seu marit "com a parella era un desastre però era molt bon pare" a més explica que "ell em va manifestar clarament que si m'emportava els nens s'ensorraria". En aquest moment la Raquel, va pensar que el seu marit tenia dret a gaudir dels nens igual que ella, i que els nens tenien dret a tenir una figura paterna real "sempre he pensat que el pare visitant només et mostra una part, que la relació és superficial i no hi ha diàleg real". Amb aquests pensaments va optar per arribar a un acord per establir una custòdia compartida "dos anys viurien amb el pare a València i dos anys viurien amb mi a Terol, mantenint un règim de visites cada quinze dies per part de qui no tingués els nens". Al prendre aquesta decisió ens explica que " la meva família i el meu entorn pròxim em va pressionar molt per fer-me canviar d'opinió, i alguns em van titllar de mala mare". Tot i així, ara que ja han passat deu anys la Raquel està satisfeta del resultat "cada dos anys havien de fer un canvi important, però sempre tenien la mateixa casa i escola a València, i la mateixa casa i escola a Terol" a més afegeix "els meus fills han crescut amb un referent clar tan del seu pare i com de la seva mare". Actualment els tres fills de la Raquel viuen i van a la universitat a València, però contínuament viatgen a Terol ja que dos d'ells tenen parella en aquesta població.

Bàsquet sobre rodes

A la fi de la segona Guerra Mundial el doctor Guttmann va establir el bàsquet en cadira de rodes com a teràpia per als afectats. des de llavors l’institut Guttmann desenvolupa en el seu centre de Badalona aquesta tasca.
Les cames són bàsiques per jugar a bàsquet i per poder fer estratègia en el camp. Aquí el jugadors van en cadira de rodes i això canvia la realitat.

L’institut Guttmann integra perfectament la practica d’esport dins de el seu pla de desenvolupament físic de els pacients que tracten. L’esport adaptat es un aliat perfecte per els metges que treballen en aquesta recuperació ja que aporta un major grau d’autoestima, més autonomia funcional, més capacitat de relacionar-se i a més millora la seva nova integració a la societat.
L’Enric Comelles es un dels capitans va començar a jugar a bàsquet a partir de la seva recuperació a l’ institut de Badalona d’un accident que va patir als 17 anys. “Sempre m’han agradat tots els esports i he anat practicant. Duc una època fent bàsquet i quan acaba la temporada, durant l’estiu faig tennis i bici, a l’hivern m’escapo a esquiar, encara que al Míster no li agradi.”

El centre Guttmann és pioner en la seva tasca de recuperació de persones amb lesions medul•lars i dany cerebral adquirit. Ha generat nous coneixements i ha innovat en tècniques i procediments terapèutics propis de la nerorehabilitació. Quan una persona té una lesió medul•lar es veuen alterades sobtadament les seves capacitats, l’estil de vida i els projectes. Tot això, influeix de forma directa en el seu nucli familiar i social. El centre creu que és en aquest moment quan s’ha de treballar per a aprendre una nova manera de viure. Això significa treballar aspectes físics i cognitius, psicològics socials i culturals Aixa com també l’entorn familiar.
Es convenient que el pacient sigui capaç de treballar amb les mínimes ajudes tecnològiques per tal que pugui assolir un estat d’autonomia total per poder realitzar les mateixes practiques fora del centre.
Marc solà és jugador de bàsquet del Plasència-Galco. Es lleva a quarts de nou perquè entrena a les deu del matí. Es dutxa, fa un esmorzar complet i juga a bàsquet fins a les 12. Al migdia mira les noticies i el correu per internet. Dina, fa la migdiada i torna a entrenar de sis a nou del vespre.

El Club Esportiu Institut Guttmann compta amb el recolzament de la federació espanyola i catalana d’esports per a minusvalits. La secció de bàsquet defensa els colors blau-grana des de la temporada 2000-2001. El Club té un conveni signat amb el Futbol Club Barcelona i la Fundació ONCE.
Oscar trigo és l’entrenador de Futbol Club Barcelona Institut Guttmann. Duu sis anys entrenant l’equip i diu que va arribar per casualitat. Abans havia entrenat altres equips de jugadors sense cadira de rodes.
“Podria dir moltes diferencies entre els equips que havia entrenat abans i el d’ara però em quedo amb l’esperit de superació i sacrifici dels jugadors perquè no volen deixar d’entrenar mai.”
Marc solà explica que el dia que no entrena es queda a casa, escolta música i navega per internet. Gaudeix molt jugant a bàsquet diu que per ell és com una habilitat innata. Diu rient: “Em paguen per fer-ho i això no ho pot dir tothom”
L’entrenador destaca el sentit de treball de l’equip i l’esperit esportiu. “Confessaré que de vegades han demanat explicacions i s’han enfadat si algun dia puntual s’ha hagut de suspendre un entrenament, mai m’havia passat això.”

Cada Dilluns el club permet que altres persones afectades puguin jugar en les instal•lacions del centre amb els jugadors de bàsquet de la Guttmann. Els propis jugadors es fixen en la qualitat dels visitants i els més bons els proposen formar part del primer equip. L’entrenador explica que en el bàsquet convencional els jugadors tenen la cultura esportiva implícita. “En cadira de rodes és importat explicar tots els punts perquè hi ha jugadors que no tenen ni idea. Es necessari començar a aplicar tècniques concretes des de el principi.”

Enric Comelles ha arribat a ser internacional sub23 en la Selecció Espanyola.
“Tinc ambició d’anar a més. Tinc el somni de qualsevol esportista, vull guanyar títols i poder arribar a unes olimpíades.”

A més del bàsquet en cadira de rodes, en el club es practica atletisme, tennis i hoquei en cadira de rodes a nivells federats.

dimecres, 30 de maig del 2007

La depresión y la risoterapia

La depresión es un estado emocional caracterizado por sentimientos de inutilidad, de abatimiento, tristeza, sentimiento de indignidad, de culpa, de indefensión y desesperanza profundos. La misma lleva al que la siente, a la soledad, a la pérdida de motivación, el retraso motor y la fatiga. No es un estado único sino que puede variar desde el sufrimiento psíquico hasta psicopatías graves. Puede llegar incluso a convertirse en un trastorno psicótico donde el individuo se queda completamente incapacitado para actuar en forma normal en su vida de relación. Las personas deprimidas se consideran desgraciadas, frustradas, humilladas, rechazadas o castigadas. Miran el futuro sin esperanza.
La depresión, en cualquiera de sus formas o variantes, es una de las mayores epidemias que afecta a la humanidad en los últimos decenios. Una pandemia que, sin embargo, tiende a ser invisible, dado que los deprimidos disimulan y se retraen, y los suicidas suelen ser ocultados. Es, además, un problema que crece y se extiende, como una negra y espesa mancha de aceite en nuestro actual estilo de vida y cultura, sobre todo en los países desarrollados y urbanizados. En estos países crece mucho mas deprisa en niños y adolescentes y la edad de inicio del primer episodio depresivo tiende a ser cada vez más temprana. Los datos son los siguientes: un 8-17% de las personas padecen en algún momento de su vida alguna forma de depresión grave, aunque formas menores de depresión mas o menos disfrazada afectan con cierta persistencia a un cuarto de la población en algún periodo de su vida. Después de la pubertad, se deprimen el doble de mujeres que hombres.

Informes de individuos deprimidos mostraron:

- Una consideración negativa de si mismo: la persona deprimida muestra una marcada tendencia a considerarse como deficiente, inadecuada e inútil y atribuye sus experiencias desagradables a un defecto físico, moral o mental. Tiende a rechazarse a sí misma, ya que cree que los demás la rechazarán.

- Una consideración negativa del mundo: se siente derrotado socialmente. Considera al mundo como haciéndole enormes exigencias y presentándole obstáculos que se interfieren con el logro de los objetivos de su vida.

- Una consideración negativa del futuro: ve el futuro desde una perspectiva negativa y le da vueltas y más vueltas a una serie de expectativas negativas. El deprimido prevé que sus problemas y experiencias comunes continuarán indefinidamente y que se le amontonarán otros mucho peores en su vida.

Las personas deprimidas tienden a deformar sus experiencias, mal interpretan acontecimientos concretos e irrelevantes tomándolos como fracaso, privación o rechazo personal. Exageran o generalizan excesivamente cualquier situación por más sencilla que sea, tienden también a hacer predicciones indiscriminadas y negativas del futuro. Todo siempre va a ir contra sí mismo, acentuando lo negativo hasta casi excluir los hechos positivos.

En España hay aproximadamente 2 millones de personas que sufren trastornos depresivos o de angustia. Así lo avala un estudio de la Organización Mundial de la Salud (OMS) publicado en la revista científica médica "Sanidad y consumo", que subraya que la depresión es la enfermedad que más preocupa en el campo de la salud mental y la medicina cotidiana.
La depresión en España es más frecuente en las mujeres que en los varones, de los cuales tan sólo una tercera parte respecto a las mujeres presenta la enfermedad. Además, el trastorno se da sobre todo en personas comprendidas entre los 20 y 29 años y los 50 y los 59 años. Por otra parte, los principales motivos de depresión en España son el paro y el declive profesional. Según la revista, los trastornos depresivos y de angustia presentan factores genéticos en algunos casos, ya que, la enfermedad se presenta en un 90% en los gemelos.

En muchos casos, la gran mayoría, se puede comprobar que la depresión está precedida por un periodo de “impactos” y estrés demasiado intenso, duradero y/o repetido; en otros casos, los menos, no se ha podido comprobar, lo cual no significa que no exista, quizás indirecta o mediatizamente, proviniendo de niveles distintos a las emociones conscientes.
Los impactos estresadores suelen provenir de pérdidas, miedos, frustraciones instintivas y, en general, choques emocionales ante los que el individuo cree que nada se puede hacer. Numerosas observaciones y experimentos demuestran que cuanta mas juventud, sensibilidad, soledad comunicativa e indefensión subjetiva tenga el individuo frente a lo que le golpea emocionalmente y le estresa, y cuanto mas inesperados, instintivos, duraderos y repetitivos sean dichos impactos… mas propenso a la depresión será el resto de su vida y mas graves serán las formas depresivas en las que caiga el afectado.
Los científicos nos aseguran que, para el individuo con vulnerabilidad promedio, mas de 50 días de estrés continuado en el adulto desembocan indefectiblemente en trastornos emocionales primero, alteraciones del sueño después y depresión mes o menos profunda finalmente. Sin embargo, este periodo se acorta considerablemente en los adolescentes y aún mas en los niños, sobre todo si se sienten desprotegidos (no solamente por falta de afecto y cuidados, sino también por falta de normas de comportamiento eficaces); y también si los impactos estresadotes son demasiado múltiples, brutales y/o duraderos. La desestructuración de los englobadotes (familias, tribus, culturas, etc.) actúa como facilitador, disminuyendo notablemente la intensidad y la duración de los periodos estresadotes necesarios para el desencadenamiento de las depresiones en los individuos.

LA RISOTERAPIA, EL MÉTODO MÁS SALUDABLE PARA COMBATIR LA DEPRESIÓN

“La vida es en su totalidad una gran broma cósmica. No es algo serio, tómala seriamente y la perderás. Compréndela únicamente a través de la Risa”. OSHO.

Es cierto, que son múltiples los fármacos que nos ayudan a vencer esta terrible patología pero, cada vez mas, las personas que la sufren u otras interesadas en sentirse mejor y pasar un rato agradable optan por acudir a clases de risoterapia.
La risa no sólo es un ejercicio saludable por el bienestar inmediato que produce. Cada vez más habitual su uso como terapia para curar.
Sus ventajas son múltiples: los expertos aseguran que la risa inmuniza contra la depresión y contra la angustia, y también se ha comprobado que cinco o seis minutos de risa continua actúan como analgésico. Además, pone en funcionamiento 400 músculos, ayuda a liberar la tensión acumulada en la columna vertebral y rebaja el dolor. Por esta razón, es importante aprender a reírse de la manera adecuada. Para ello, se han creado escuelas en las que se enseña a conocer las propiedades individuales de la risa y su utilización. Es lo que se conoce con el nombre de risoterapia.

- Origen y evolución de la Risoterapia
Diferentes corrientes filosóficas conocen desde hace siglos la importancia de la risa y el sentido del humor y lo promueven de manera práctica.
Hace más de 4000 años en el antiguo imperio chino, había unos templos donde las personas se reunían para reír con la finalidad de equilibrar la salud.
En la India también se encuentran templos sagrados donde se puede practicar la risa.

- Por qué es bueno reírse
Los efectos que la risa produce en el organismo humano son múltiples. Todos ellos positivos y recomendables. Estos son algunos:

- Ejercicio: con cada carcajada se pone en marcha cerca de 400 músculos. Incluidos algunos del estómago que sólo se pueden ejercitar con la risa.

- Masaje: la columna vertebral y cervicales, donde por lo general se acumulan tensiones, se estiran. Además, se estimula el bazo y se eliminan toxinas. Con este movimiento el diafragma origina un masaje interno que facilita la digestión y ayuda a reducir los ácidos grasos y las sustancias tóxicas.

- Limpieza: se lubrica y limpian los ojos con lágrimas. La carcajada hace vibrar la cabeza y se despeja la nariz y el oído.

- Oxigenación: entra el doble de aire en los pulmones, de ahí que la piel se oxigene más. En concreto, los pulmones mueven 12 litros de aire, en vez de los 6 habituales, lo que mejora la idea de que la risa provoca arrugas en el rostro, ya que lo tonifica.
- Felicidad: favorece la producción de endorfinas y encefalinas en el cerebro, que son los neurotransmisores (formados por cadenas de aminoácidos) que se encuentran sobretodo en el sistema límbico y cuya función es combatir el dolor disminuyendo la receptividad del organismo ante estímulos dolorosos; es así como la risa estimula la producción de endorfinas y, por lo tanto, disminuye la intensidad de los fenómenos dolorosos.


- Opiniones a favor y en contra de la risoterapia
El psicólogo español Jose Elias, calificado como el pionero de la risoterapia en España, asegura que “el humor puede resolver un 80% de los casos de depresión y estrés”.
Además, en un artículo que publicó en Weblogs, Humor y Ciencia, afirma que “ la risa aún creada artificialmente, es capaz de generar estados de ánimos diferentes, que influyen no sólo en el mantenimiento del cuerpo sano, sino que también ayuda a una mejor recuperación de la salud, en casi la totalidad de enfermedades”.
Su posición a favor de todo aquello que nos haga reír es tan segura que no duda en decir que “en las personas que padecen el SIDA, es mayor su resistencia, cuanto mejor es su estado de ánimo, por esto se les anima a ser optimistas, a pesar de las dificultades que conlleva la enfermedad, haciendo cierto el lema: “No hay enfermedades sino enfermos”.
El psicólogo gallego publicó un libro el año pasado, Guía práctica de Risoterapia, en el cual el lector podrá encontrar una introducción a la risoterapia con las investigaciones recientes, que enmarcan a esta técnica en un ámbito científico. También dispone de ejercicios y juegos que le ofrecerán la oportunidad de realizar múltiples sesiones.

Por otro lado, durante la entrevista realizada el pasado día 3 de mayo al psicólogo Fernando Fernández-Aranda del Departamento de Psiquiatría del Hospital Universitario de Bellvitge, llegó a la conclusión que “ la risoterapia únicamente les es eficaz a aquellas personas que son pesimistas y necesitan pasar un buen rato riendo”. El doctor Fernández diferenció la depresión como a enfermedad grave y, en muchos casos, muy difícil de tratar con la baja autoestima que podemos sentir en diferentes etapas de nuestra vida. “Imagínate, ¿cómo le digo yo a un paciente que está llorando en la sala de espera y que está pensando en suicidarse que acuda a un centro de risoterapia? ¡No tendría sentido!”.

- Cursos de risoterapia on-line y centros en Barcelona
Ya son varias las páginas web dedicadas a dar cursos por Internet. En plenitud es un ejemplo. En ésta, concretamente, podemos realizar un Curso de Terapia de la Risa totalmente gratis.
Su programa está compuesto por once clases y ejercicios o prácticas sobre la materia de las lecciones en las que se aprende todos sobre la risa y sus beneficios, además de cómo podemos hacer reír y cómo podemos crear un ambiente de humor en la empresa.
El curso no tiene exámenes ni tests en estos momentos, pero al finalizarlo recibiremos un certificado de finalización del curso.
Para consultas sobre el contenido de las clases, podemos escribir directamente a un profesor o podemos dejar nuestra duda en el foro del curso. Auque hay que recordar que en ningún caso es seguro poder acordar una tutoría con el profesor.
No cabe duda, pero, que la mejor opción es asistir a un centro y practicar la risoterapia de forma directa.
En la ciudad de Barcelona y en su periferia hay centenares de centros donde podemos asistir a una sesión, las cuales suelen durar entre una y dos horas y media, o si se prefiere, hay la opción de apuntarse a un curso en que las sesiones se realizan, normalmente, una vez por semana durante uno o varios meses.
En Barcelona capital se puede asistir a los talleres de esta actividad en los centros Risaluz, Diverrisa y Motivatbcn.

- Experiencia en el curso de risoterapia del centro Món Interior de Gavà
Me dirijo a la calle Artur Costa. Cuando doy con ella, después de preguntar a 3 o 4 ancianos que paseaban por las Ramblas en la tarde del sábado día 12,
empiezo a buscar el número 55. Mientras camino pienso: “¿Y tendré que pasarme dos horas riendo?”

Estaba realmente cansada y no me apetecía nada reírme y además, con gente que no conocía…
“MÓN INTERIOR” ponía en una puerta de marco blanco con una gran vidriera. El cartel consistía en una hoja DIN-4 en la que se podía leer sin ninguna ornamentación el nombre del centro con letra de color negro, impresa desde una simple impresora.
Llamé al timbre después de pensármelo un par de veces. De cara al exterior, Món Interior parecía más un local dejado y olvidado que una “associación para el estudio de técnicas naturales para el desarroyo personal” como decía en su página web.
Me abrió una mujer, bajita, rúbia y de ojos azules. Su tez pálida contrastaba con la camiseta de color rojo intenso que le apretaba con tanta intensidad que dejaba a la vista aquellas ondulaciones en la barriga que tanto detestamos las mujeres. “Siéntate donde quieras”, me dijo sonriendo después de darme dos besos. “Voy a acabar de preparar unas cosas”. Y desapareció tan rápido como había aparecido para abrirme.
Vi que era la primera. No había nadie más en aquella habitación la cual olía a un agradable olor de incienso. Estaba decorada con grandes tapices. Colgaban de las paredes y, según pude imaginar, representaban a dioses y símbolos budistas. Además habían grandes volúmenes de astrología y de tarot. En la web ya había leído que, aparte de risoterapia, daban otros cursos como reiki, masaje ayurvédico, tarot psicológico, feng sui, astrología, aromaterapia y de plenitud armónica. Todos estos temas, para mi, totalmente desconocidos, la verdad.
Llegaron cuatro chicos jóvenes. Dos chicos y dos chicas. El primero en saludarme fue Alejandro, de Gavà, el cual había vivido toda su vida en Sant Boi, según me dijo. Era camionero y se dedicaba a trasportar mercancías. Era alto, delgado y de pelo castaño. Cuando me dijo que había vivido toda la vida en mi pueblo pensé que me sonaba de haberlo visto pero pensé que debió ser la coincidencia la que me hizo pensar que quizás me sonaba de algo.
Susana parecía ser la más seria. Era morena de piel y con una larga cabellera de color bronce que me resultó preciosa. Digo que parecía la más sería porque cuando todos empezamos el curso se desmelenó, nunca mejor dicho, y me demostró que de cortada no tenía ni un pelo. Vivía en Viladecans y trabajaba como administrativa en una empresa.
David era ingeniero en telecomunicaciones. Trabajaba en una empresa de informática y llevaba una vida dedicada al cuidado de su cuerpo. “Hoy me he puesto una loción aromática de ébano y me ha salido un salpullido en el brazo”, decía indignado mostrándonos dónde le dolía más antes de empezar el curso. Se notaba que el gimnasio era su segunda casa y que los tatuajes, su pasión. Me fijé en sus cejas. “¡¡Si las lleva mejor hechas que yo!!, pensé para mi. Su mujer, según pude deducir por posteriores comentarios, se llamaba Mónica. Era rubita, muy mona. Había estudiado relaciones laborales y estaba trabajando en una empresa como administrativa y contable. Era de Gavà, como su marido, y era la más alegre del grupo. Los cuatro ya se conocían de otras actividades que habían hecho en el centro.
“Pues ya estamos todos”, dijo Nita, la señora bajita de la camiseta roja apretada. Se presentó como la monitora del curso de risoterapia que empezaríamos en cualquier momento ya que miré el reloj y vi que ya eran las 19 horas. “¿Cómo?”, pensé yo. “¡Me tengo que reír, primero, ahora, que no tengo nada de ganas; segundo, que no conozco ninguna de estas personas y tercero, encima sólo somos cinco!” “¡Qué situación más incómoda!, seguí pensado mientras nos explicaba Nita que era la risoterapia y sus beneficios. Nita venía de Encarnita. Nació hacía 46 años en un pueblecito de Murcia aunque a los dos años, su familia y ella, se fueron a Venezuela. Allí, de mayor, estudió informática donde al regresar encontró un buen trabajo, “aunque siempre discriminado por ser mujer”, comenta, en una empresa de investigación multimedia. Harta del estrés, de la rutina decidió empezar, ya hará un año, a estudiar para dar cursos de risoterapia, flores de Bach, Reiki y aromaterapia en un centro en la calle Mallorca de Barcelona. “Mi vida a cambiado totalmente”, me confiesa. “La vida que llevaba anteriormente estaba acabando conmigo”.
Nita aún seguía hablando cosa que me podía permitir seguir pensando en la situación que me esperaba ya que todo aquello que comentaba ya lo sabía. Me había documentado ampliamente sobre la risoterapia.
Bajamos las escaleras y llegamos a una sala con una luz tenue, una mesita con agua, caramelos, un iPod y dos altavoces y más incienso el cual empezaba a marearme.
Nita nos dijo que nos quitásemos los zapatos y nos quedamos descalzos encima de aquel suelo de parquet.
Puso música (la primera canción fue la de Lolita: Marcha, marcha, queremos marcha, marcha…) y empezó la clase.
Fueron dos horas en las que no paramos de hacer actividades y juegos. El objetivo de estos, básicamente, era el de hacer reír a los otros compañeros y reírse de uno mismo. Bailar entre nosotros, hacernos cosquillas, disfrazarnos, interpretar un reencuentro con alguno de nosotros o un enfado… La verdad es que uno al final, se acaba riendo a carcajadas de la situación.
Los fumadores, todos menos Nita y yo, pidieron parar la clase para poder salir fuera a llenar sus pulmones de humo. Allí empezamos a hablar sobre la risoterapia y los psiquiatras. Según Nita “los médicos se piensan que tomándote una pastilla se curan todos los males pero no es así. La risoterapia, el Feng Shui, el Reiki… es una medicina que va más allá de la convencional. Ésta intenta buscar el origen de los problemas cosa que los fármacos lo único que hacen es aliviarlo o hacerte pensar que ya no tienes ningún problema, aparte de generar unos grandes beneficios a los especialistas que te lo están aconsejando”. Todos estaban de acuerdo con ella. Pareció que el tema que había sacado había generado un cierto nerviosismo entre los allí presentes. “Yo me he aficionado mucho a este mundo”, decía Alejandro. “Yo, ni lo conocía, pero un día, por probar, vine a hacer una sesión de Reiki y noté, que la presión que tenía en el estómago que me provocaba acidez desde pequeño desaparecía y, ahora, con más sesiones, ya ni me tengo que medicar”. Todos me explicaron alguna que otra anécdota y experiencia personal. Se les veía realmente convencidos y plenamente satisfechos por los buenos resultados que habían obtenido mediante actividades espirituales y naturales.
Me encantó poder saber un poco más sobre este mundo tan desconocido y, a la vez, tan fascinante para mí. Me recomendaron que les dejase que me hicieran Reiki (método de sanación sencillo, reconocido por la Organización Mundial de la Salud, basado en el desplazamiento de las manos por encima o alrededor de una persona, animal o planta, con la finalidad de desbloquear sus campos magnéticos) pero les dije que mejor otro día. Me daba un poco de miedo, la verdad.
Continuamos nuestras actividades que tanto nos hacían reír.
A las 22 horas, una hora más tarde de la hora prevista, pagaba los 18 euros y me despedía de mis compañeros. Me dijeron que esperaban que me registrase en su foro de Món Interior para seguir en contacto y poderme informar sobre nuevos cursos y sesiones. “No sería mala idea y nunca está de más experimentar y aprender cosas nuevas”, pensaba mientras regresaba en coche a casa.

La Paloma, més de cent anys a Barcelona.

La sala de ball i discoteca La Paloma situada al barri del Raval de Barcelona ha estat, és i serà sempre un dels locals més destacats i reconeguts de tota la ciutat.La seva història és ben interessant i curiosa i d’ella podríem explicar mil i una anècdotes.
Per trobar els inicis de la mítica sala, cal que ens remuntem a principis de segle, concretament l’any 1903 però abans de parlar del local conegut com La Paloma, cal fer referència al que hi havia abans en aquell espai i de quina manera, va arribar a transformar-se en el que ha arribat a ser avui dia.
En un primer moment, el local pertenyia a la Fundición Comas que tal i com indica el seu nom, era una empresa que es dedicava a la fundició de metalls. El seu treball més destacat amb el que va adquirir una gran fama i reputació va ser l’encàrrec que va rebre per responsabilitzar-se de tota la decoració en bronze del conegut i important monument dedicat a Cristòfol Colón que trobem situat al final de les Rambles gairebé tocant al mar. Aquest monument també va ser forjat per la mateixa empresa.
A finals de segle XIX la Fundición Comas va tancar les seves portes i aleshores, és quan tres amics van tenir la brillant idea d’associar-se per adquirir el local i convertir-lo en una sala de ball qua van batejar amb el nom de La Camelia Blanca.
Cadascú d’ells es va fer càrrec d’alguna cosa de la sala per exemple, un d’ells era el director de l’orquestra que tocava música en viu, un altre d’ells s’encarregava del tema del bar i l’últim dels tres socis era l’encarrregat de tot allò que tingués relació i fés referència a la sala en si. A primera vista, les coses tenien que rutllar però, no va ser així i els problemes econòmics van començar a sorgir. Els diners escassejaven i això va comportar que els tres socis adquiríssin un gran deute amb el fabricant que els hi subministrava les begudes . Com el deute era bastant elevat i no hi havia diners per part dels tres socis per fer-li front, el fabricant de les begudes va pensar en rescindir aquest impagament convertint-se ell en propietari del local dels tres socis conegut fins aquell moment amb el nom de la Camelia Blanca. Així doncs, la sala va passar a ser propietat d’en Jaume Daura. Aquest tenia dos fills, en Jaume Daura que era un bon estudiant de medicina i en Ramón Daura que no estudiava. En Ramón va parlar amb el seu pare i van arribar a l’acord que ell s’encarregaria del local amb només 15 anys d’edat.
L’any 1903, en Ramón Daura rebateja el que havia estat fins aleshores La Camelia Blanca amb el nom de La Paloma i és en aquest precís moment quan comença la veritable història.

Se sap que el motiu pel qual en Ramón Daura va rebatejar la sala de ball amb el nom de La Paloma, és degut a que anys erere quan el local era encara la Fundición Comas, en ella hi treballava un vigilant que era propietari de tres gossos. Aquests gossos tenien noms ben curiosos, el Tigre, el Lleó i La Paloma. D’aquí venen els nos de tres dels quatre carrers que delmiten l’espai on està ubicada la coneguda sala i com no, el nom propi d’aquesta mateixa.
Vist el fracàs dels seus antecessors, en Ramón Daura comença a pensar en els canvis necessaris de a sala de ball perque aquesta funcioni i triomfi.
És aleshores quan l’any 1915, el jove de 15 anys emprén un viatge a París en busca de noves idees que li serveixin per fer d’aquella sala, una gran sala. En Ramón torna a Barcelona amb aires i idees renovadores.
El primer que va fer va ser encarregar a Salvador Alarma i a Moragas, tots dos escenògras del Liceu, el projecte de les pintures que encara a dies d’avui es conserven tal i com els seus autors les van realitzar i en les que veiem representacions de diferents escenes de ball com una sardana o un ball de carnaval.
Tot seguit va conèixer a Manel Mestre, un reconegut artesà de l’època que va ser l’encarregat de tota la decoració de la sala. Aquest va prometre a Ramón Daura que deixaria La Paloma com el palau de Versalles, d’aquí tota la decoració d’estil modernista. Els relleus i els daurats recobreixen tota la sala, motlures en forma de guirnalda, policromats, nímfes i la impressionant làmpara. Tots aquests elements han estat i són conservats gràcies a la gran tasca de restauracó portada a terme pels seus propietaris durant els anys de vida del local.

Tot aquest procés de reformes i decoració va durar des del l’any 1915 fins al 1925. Deu anys de dura feina que van aconseguir i encara aconsegueixen que, entrar a La Paloma un matí amb el local buit i totes les llums enceses, sigui un experiència increíble i inoblidable. La gran dimensió de la sala i la seva impressionant decoració han provocat durant tots aquests anys de la seva vida l’emmudiment de les persones que s’endinsen en ella per primera vegada i inclús dels que hi han estat més d’una.
A partir d’aquest moment, la sala ja estava preparada per començar a funcionar però encara hi havia que solucionar algun que altre problema per acabar de netejar la imatge que tenia el local i dic netejar la imatge perque el local era frequentat per mala gent.
Alehores, Ramón Daura va decidir reclutar a un grup de cambrers forçuts i valents que en 24 hores van netejar el local d’aquests individus indesitjables que no enteníen un altre llenguatge que el dels desafiaments i les baralles. Aquest fet va impressionar a tothom fins i tot a la policía de l’època. Aquest fet va povocar que La Paloma es convertís en sinònim de ordre i seny i que comencèssin a assistir amb certa frequeciabilitat personalitats del món de l’art i la cultura com Pablo Picasso o Salvador Dalí que s’ asseia en un dels palcs i es dedicava a dibuixar als diferents personatges que visitaven la sala.
Amb l’arribada del franquisme, les coses van canviar una mica. Drant els anys de la Guerra Civil a Espanya, el local va ser tancat i confiscat i el van fer servir com a recinte per a realitzar pràctiques de tir. Un cop finalitzada la guerra, la sala de ball es va tornar a obrir però aleshores tot el tema del ball estava considerat com una cosa pecaminosa.
Per evitar que la get deixés d’assistir als balls i de que li tanquèsin la sala altre cop els franquistes, en Ramón Daura es va inventar un personatge al que va anomenar La Moral.
La Moral era l’encarrgat d’anar passejant-se per la pista de ball amb un bastó a la mà i que anava separant a les parelles que s’acostaven massa a l’hora de ballar. Aquest curiós personatge ha passat a la història de la sala. També es van instaurar cartells de tipus moralista per tenir content al poder. Això va durar fins als anys 50 i a partir d’aquí, la cosa va anar disminuïnt consderablement fins l’arribada de la democràcia on va desparèixer per complet.
Amb el boom de la democràcia La Paloma es va tornar a omplir de gent de tot tipus. L’ambient era molt barrejat, en ella es podíen veure els personatges típics de tota la vida, estudiants, pintors, bohemis... Fins i tot la gent que vivia a la part alta de la ciutat s’acostaven a La Paloma a moure l’esquelet. També es va posar de moda que molts dels assistents al Liceu els dijous a la nit, s’apropèssin a la sala un cop finalitzada l’obra.
Duant les darreres dècades les coses van seguir igual i la sala era tot un èxit de públic que anava a ballar al ritme de l’orquestra els diferents balls clàssics com el bolero, el tango, el cha cha cha, el vals...
A finals de la dècada dels 90 la cosa va tenir que canviar, La Paloma va seguir mantenint la orquestra però es va veure obligada a seguir oberta fins les 5 de la matinada a causa dels milers de joves que volien anar a la sala a esoltar música sel·leccionada pels millors discjòqueis del moment. Un altra vegada es podía observar al local gent de totes les edats quan a les dues de la matinada deixava de tocar la orquestra i es donava pasa al DJ. Els avis que havíen estat ballant fins les dues abandonaven la sala donant pas als joves electrònics.

Les coses funcionaven molt bé fins que l’any passat l’Ajuntament de Barcelona es va veure obligat a tancar la sala per les contínues denúncies per soroll dels veins de la zona. Ni la original idea de contractar un grup de mims que demanaven silenci a les 5 de la matinada als joves que abandonaven la sala per tal de respectar als veins afectats va evitar que el 3 de Gener del 2007 la mítca sala de ball i discoteca La Paloma es veiés obligada a tancar les seves portes fins que solucioni els problemes de soroll que tantes vegades han denunciat els veins.
Mercè March, actual gerent de la sala i els seus treballadors treballen intensament per reobrir el més aviat possible el mític local.
Es preveu que cap a després de l’estiu es torni a obrir La Paloma i així ho esperem moltíssima gent ja que més de cent anys d’història no poden desaparèixer així com així.

dilluns, 28 de maig del 2007

V de Vivienda: defensores de un derecho constitucional

Jóvenes con un futuro incierto, adultos que no llegan a fin de mes debido a los altos precios de las hipoteca o que sufren mobbing, personas mayores que no tienen suficiente dinero para pagar el alquiler... todo tipo de personas forman parte de V de Vivienda, una asamblea popular que lucha por el acceso, ya sea de propiedad o de alquiler, a una vivienda digna. En Barcelona, sus actos y reivindicaciones han ido ganando día a día una mayor repercusión en los medios de comunicación debido a que cada vez más personas se han unido a luchar por la misma causa. Esto puede ser debido a que actualmente, según las encuestas oficiales del Gobierno, el principal problema de los catalanes es la vivienda.
Todo comenzó cuando grupos de personas de diversos colectivos empezaron a hacer sentadas en Plaza Cataluña defendiendo una vivienda digna y posicionándose en contra de la especulación. Poco después estas personas comenzaron a reunirse los sábados en la Plaça Reial, lugar donde fue ideada una manifestación el 2 de Junio de 2006 que aunque tuvo poco éxito, fue una gran motivación. Aquellas personas que se reunían semanalmente en la plaza, decidieron buscar un lugar donde poder coordinar sus actos. Se trataba de un local situado en la calle Magdalenas de Barcelona que dicha Asamblea consideró como una muestra de espacio vacío sobre el cual se estaba especulando. Desde entonces, cada miércoles empezaron a hacerse asambleas en las que actualmente se reúnen algunas de las personas que forman parte de V de Vivienda. Dicha asociación comenzó a ser un grupo organizado en comisiones tales como difusión, prensa, logística, Internet... Estas comisiones de trabajo se reúnen desde entonces a lo largo de la semana para el miércoles poder poner en común con el resto de compañeros el trabajo realizado.

Las Asambleas V de Vivienda

A día de hoy, dichas asambleas comienzan tras apuntarse en una pizarra los temas que serán tratados en las horas siguientes, una vez hecho esto, cada uno de ellos pide el turno de palabra. Mientras las personas hablan de los diversos temas, hay un encargado de redactar el acta que posteriormente es publicado en el foro de la Asamblea para que las personas que no puedan asistir sepan lo acordado en la reunión. Los temas tratados se dividen en pasado, presente y futuro. Al inicio de la asamblea, se analizan los actos y acciones acontecidas durante la semana anterior dando así la oportunidad de ser mejorados en próximas ocasiones o de saber la opinión del resto del grupo por si hay algo que pueda perfeccionarse en un futuro. Por ejemplo, los encargados de hacer un manifiesto creado para ser leído en una sentada, manifestación o cacerolada, explican al resto cómo fue redactado y piden opiniones. Algunas personas pueden expresar si están en desacuerdo con algo y otras simplemente pueden felicitar el trabajo realizado. Una vez terminado este primer punto de debate, suele hablarse de los nuevos objetivos, por ejemplo, la organización de una próxima sentada. De nuevo en este momento todo el mundo da su opinión y aporta ideas por tal de conseguir que todo funcione de la mejor manera posible. Por ejemplo, si algunos proponen repartir los grupos de personas que irán a la sentada en diferentes zonas de Barcelona por tal de no tener problemas con la policía, otros argumentan que lo mejor sería ir juntos para poder tener una mayor repercusión. Después de las diferentes opiniones, se llega a una conclusión elaborada entre todos. A menudo se hacen votaciones con la intención de llegar a un acuerdo e incluso las personas que acuden por primera vez a la asamblea, tienen derecho a voto. Finalmente se da lugar a un apartado denominado “breves” en el que cada uno puede aportar nuevas ideas para proyectos de futuro que no requieren un desarrollo expreso, o comentar algo relevante publicado en la prensa. En general, se trata de reuniones en las que cada uno puede expresar libremente su opinión sobre cualquier tema. Al haber tanta diversidad de personas y al estar todos tan involucrados con la causa, en algunas ocasiones se producen acaloradas discusiones pero siempre con un gran respeto entre ellos.

Las manifestaciones V de Vivienda

V de Vivienda empezó a ser conocida gracias a la coordinación de este grupo de personas que, junto con otros colectivos como Plataforma por Una Vivienda Digna, organizaron la manifestación del 30 de septiembre de 2006. Más de 10.000 personas, según V de Vivienda, recorrieron el centro de Barcelona con grandes pancartas con lemas como “no vas a tener casa en la puta vida”, frase que actualmente puede encontrarse en pegatinas situadas en varios lugares del mobiliario urbano y que sin duda la contundencia de la misma ha contribuido a la difusión del mensaje. A partir de entonces, un gran número de personas se apuntó a defender el artículo 47 de la Constitución, en el que se afirma que “todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación. La comunidad participará en las plusvalías que genere la acción urbanística de los entes públicos. ”
Otro de los actos que más repercusión ha tenido fue la manifestación a la que se sumó V de Vivienda el 23 de diciembre de 2006. Surgió a raíz de un e-mail anónimo que tuvo mucha difusión a nivel nacional. Esta manifestación, siempre según los datos ofrecidos por V de Vivienda, consiguió que unas 25.000 personas salieran a las calles de Barcelona por tal de exigir que se haga efectivo el derecho a la vivienda.
La última manifestación a la que se sumó V de Vivienda de nuevo surgió a través de un e-mail anónimo. El 24 de marzo de este mismo año unas 20.000 personas salieron a la calle para hacerse partícipes de la protesta. A raíz de estas manifestaciones, los medios de comunicación empezaron a hablar a menudo de la Asamblea V de Vivienda y a interesarse por sus protagonistas.

El héroe Supervivienda

Aprovechando esta situación, V de Vivienda ha creado un personaje llamado SuperVivienda que, según la misma asociación dice “somos todas las personas que no queremos hipotecas a 50 ni a 40 ni a 30 años, todas aquellas que no queremos alquileres a precios y condiciones indecentes, que no queremos especulación con la vivienda, que no queremos vivir en pisos patera, ni en pisos sin ventilación ni ventanas. SuperVivienda somos las personas que sabemos que todo esto puede cambiar y se ha de cambiar, que exigimos responsabilidades, que reivindicamos un derecho saliendo a la calle. SuperVivienda es toda aquella persona que tiene conciencia social y conciencia de lo que han de ser los barrios. SuperVivienda es todo el que sufre la violencia inmobiliaria y urbanística. SuperVivienda es todo el que tenga ganas de luchar para hacerse oír y para gritar que los derechos no se sortean ni se mendigan, sino que se conquistan.” En definitiva, se trata de cualquier persona que quiera o forme parte de V de Vivienda, disfrazada como si fuera un héroe. De esta forma han conseguido aparecer frecuentemente en numerosos medios de comunicación.
Su primera aparición fue en una simulada rueda de prensa -hecha por los de V de Vivienda- en la Plaza San Jaume. SuperVivienda. Además de presentarse y explicar los motivos por los cuales había sido “llamado” -evitar un uso electoralista del derecho a la vivienda- explicó que si los ciudadanos enviaban fotografías de viviendas desocupadas entrarían en un concurso -llamado 1,2,3, especula otra vez- cuyo premio sería un ordenador. Esta forma de protesta proviene de que, según estimaciones basadas en el censo de la vivienda de 2001, se calcula que en Barcelona hay alrededor de 70.000 pisos vacíos; unos 300.000 en toda la provincia. Además, según un estudio reciente de la Universitad de Barcelona, en los últimos dos años se han construido unos 500.000 pisos nuevos en todo el Estado que no encuentran compradores ni personas que los alquilen. La principal denuncia de SuperVivienda, pues, se centra en que no se pueden resolver los problemas de la vivienda con la incorporación de más pisos de protección oficial (VPO) con precios abusivos, sino que ya hay suficientes pisos para todos pero también a precios inaccesibles para gran parte de la sociedad.
Las siguientes apariciones de SuperVivienda han coincidido con los actos de los candidatos al Ayuntamiento de Barcelona. Jordi Hereu, Xavier Trias, Jordi Portabella e Imma Mayol no han podido librarse de su presencia. Además de ir disfrazado, SuperVivienda llevaba dos carteles que decían: L'habitatge de protecció no és la solució" y "L'habitatge fora del mercat, com l'educació i la sanitat". Cuando acababa sus discursos de protesta, decía que si las personas querían involucrarse, debían acudir a la cacerolada convocada el sábado 26 de mayo a las 22h en la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

Más datos de V de Vivienda

V de Vivienda, además de intentar hacer público en la medida de lo posible sus intenciones, también acude a aquellos lugares donde son invitados. Frecuentemente les llaman asociaciones de vecinos por tal de informarles de lo que ocurre en sus comunidades y pedirles consejo. Se están convirtiendo, pues, es un lugar de referencia para aquellas personas que desconocen sus derechos en el tema de la vivienda.

BICING: Barcelona en blanc i vermell


Des de fa un mesos, en concret des del 22 de març, Barcelona s’ha apuntat a la nova moda d’anar amb bicicleta, i amb això, intenta conscienciar a tots els ciutadans que és el medi de transport més ecològic i ràpid i que també agilitza la mobilitat dels iutadans per la ciutat.


El bicing és un nou mitjà de transport públic i un complement ideal al transport tradicional de la ciutat de Barcelona. La seva finalitat és cobrir els petits trajectes diaris que es fan per dins de la ciutat. El Bicing no és un sistema públic de lloguer de bicicletes per a ús turístic o recreatiu.

La proposta, copiada d’una iniciativa similar a les ciutats com Lió, Copenhaguen, Frankfurt i d’altres ciutats nòrdiques, es perfila como un sistema idoni de transport interior per a les distàncies curtes. El sistema consisteix en una sèrie d’ estacions repartides per la ciutat on es poden recollir les bicicletes de color blanc i vermell. Després d’inscriure’s i pagar sis euros per un any d’ us (preu de promoció fins l’1 de juliol ), l’usuari pot fer servir la bici gratuïtament durant 30 minuts, temps en el que tindrà que deixar-la de nou a l’ estació d’inici o en una altra. Cada mitja hora extra costa 30 cèntims, amb un màxim de dues hores; si s’excedeix d’aquest temps, es té un avís i al tercer, anul·len la targeta.

Els punts de recollida i lliurament estan oberts les 24 hores del dia durant els divendres i els dissabtes, mentre que de diumenge a dijous el servei està tancat de 24 a 5 hores, horari durant el qual només es poden lliurar bicicletes. A partir del 1 de juliol, el bicing arribarà a tota la Ciutat Vella i l’ Eixample. L’abonament es fa per internet, i pocs dies després, l’alcalde t’envia una carta a casa dient que “aquesta nova manera de moure’ns per la ciutat, juntament amb la millora del transport urbà, l’ampliació dels carrils bici, les Zones 30 de conducció tranquil·la i la nova Ordenança de Circulació, contribuirà a una convivència més amable i segura entre les diferents formes de desplaçament". Passaríem per alt que estem en èpoques d’eleccions.

La pregunta del moment és si Barcelona sabrà conviure amb vianants, bicis i cotxes a la vegada. Doncs, sembla ser que sí i que l’èxit ha estat rotund. En els primers 15 dies, ja hi havia més de 3.00 persones abonades al bicing i ara ja en son més de 22.000. Les xifres estan sorprenent a l’ajuntament i a l’empresa gestora, Clear Channel, perquè el bicing es troba en la fase d’implantació i encara funciona, només, a mig gas. Es diu que cada dia unes 700 persones adquireixen un abonament al bicing.



Les 50 estacions amb 750 bicicletes disponibles només es troben, de moment, a la part dreta de la Ciutat Vella i de l’Eixample. Al Raval i l’Eixample esquerra, a més de l’entorn de l’estació de Sants i la zona Universitària, hi ha molts possibles interessats.

La intenció era obrir d’una sola vegada l’altra meitat d’estacions que falten, el pròxim dia 1 de juliol, però ara s’ha decidit posar-les en funcionament en les pròximes setmanes, a mesura que es vagin construint les barreres on s’aparquen les bicis. Amb 100 estacions i 1.500 bicicletes es completaria així la primera fase. Abans de final d’any s’ha de doblar aquesta capacitat i ja s’estudia introduir el Bicing en barris on no estava previst.
Tot sembla perfecte, però les queixes no s’han fet esperar. Canvis de marxes embussats, rodes desinflades o sellons que ballen massa són algunes de les crítiques, conseqüència de l’ús intensiu i d’estar contínuament a la intempèrie. L’allau d’usuaris implica problemes de proveïment i manteniment de les bicicletes.

L’èxit del sistema de transport públic sobre dues rodes també ha portat altres inconvenients. Un d’ells és que en les hores punta del matí i la tarda unes estacions es queden òrfenes de bicicletes i altres, en canvi, es col·lapsen, per la qual cosa els usuaris han de buscar una altra estació propera per a poder aparcar la bici. Més d’un usuari es queixa que “quan arribo a la meva zona d’aparcament, no hi ha lloc i per tant tinc que anar a la següent estació que ja no em queda tan a prop. Aquest problema es podria millorar calculant l’ocupació de cada zona i preveure l’espai per aparcar”, com declara Helen, una usuària del servei.

Hores d’ara ja s’estudia allargar les barres d’aparcament en les estacions més concorregudes. Sobretot en les proximitats de Arc de Triomf i l’ Estació del Nord, on les bicis s’esgoten quan al matí arriba un devessall de viatgers de fora de Barcelona que es desplacen al seu treball o a la universitat amb el Bicing.
Segons els responsables, l’objectiu principal és que cap de les estacions estigui mai ni totalment buida ni plena, fet que ara no sempre es compleix.

No obstant això, l’engegada d’aquest nou sistema de transport públic ha provocat la desaparició d’una cosa molt preuada per als barcelonins: les places d’aparcament. Albert Torres, un comerciant de 25 anys, diu que “ Si aparcar a Ciutat Vella ja és una qüestió que requereix paciència i molta vista, la implantació del 'Bicing' en aquesta zona no ha fet més que agreujar aquesta situació. La Plaça Ramon Berenguer El Gran era territori per motos; ara és del 'Bicing'.

Per altra banda, negocis privats de lloguer de bicicletes van criticar el cap de setmana les "baixes tarifes" del nou sistema municipal d’arrendament d’aquests vehicles a Barcelona, conegut com 'Bicing'. Segons l’associació de Comerciants de Bicicletes de Lloguer Biciturs, "alguns petits negocis moriran per aquesta iniciativa".

Ja són molts, també, els que es queixen pel temps. Creuen que 30 minuts es insuficient per fer un trajecte, ja que diuen que és el temps just per arribar a la següent estació. J. Osuna expressa que “Barcelona s’apunta dintre de les ciutats del primer món quant a transport no contaminant. Ara falta polir les imperfeccions que tenen en l’accés i en el temps de duració de possessió de la bicicleta. És clar que per això, els dirigents de Barcelona també han d’escoltar als usuaris que moltes vegades tenen més experiència que els tècnics”.

La iniciativa, que ja està revolucionant la Barcelona ciclista, contrasta per contra amb el reduït nombre de carrils bici construïts durant el mandat, i la poca cura que es té amb els ja construïts. Si s’analitza en profunditat , l’ampliació dels carrils bici durant aquest mandat ha estat una minúcia, tot just quatre quilòmetres nous, fet que no coincideix amb les últimes dades facilitades per l’enquesta de mobilitat: 47.000 ciutadans es desplacen cada dia amb bicicleta, una xifra que creixerà molt més quan s’estengui aquest nou servei. Els 130 kilòmetres de carrils bici que tenim a la ciutat , no donen una cobertura total, ja que les zones allunyades del centre tenen manca d’aquests carrils. Un jove d’erasmus diu “Ara que es mulli l’ajuntament i segregui d’una vegada els carrils bicis necessaris per a fer de Barcelona una ciutat de transport sostenible. Poden inspirar-se en Copenhaguen, perquè allí van treure fa molts anys espai als cotxes, no als vianants”.

Justament ara, amb la posada en marxa del Bicing, els mossos d’esquadra van anunciar que a partir de l’1 de maig es perseguirien i sancionarien als ciclistes. Multaran als ciclistes que cometin infraccions de tràfic en zones interurbanes.
A més a més, el 15 de setembre entra en vigor una nova normativa i els usuaris de Bicing ja se’ls hi ha donat un pack de benvinguda per ser un ciclista cívic.
Algunes de les novetat de l’ordenança son: no sobrepassar els 10 km/h; s’ha d’evitar circular a un metre de les façanes; tindran que portar un timbre i llums per circular de nit; no es podrà aparcar als arbres, semàfors, papereres o bancs entre d’altres; està prohibit circular amb bici mentres es parla pel telèfon mòbil.

Barcelona té que fer una xarxa per a bicicletes i caminants, i aquest tema obre un altre tema; la educació vial en la societat catalana, que dista molt del raonable quant a conductes i comportaments ens referim per a fer convivència entre ciclistes, vianants i automobilistes. Després que la societat catalana doni un pas endavant en quant a aquest tipus de convivència,la possibilitat que les vies ciclistes siguin una alternativa als mitjans de transport, serà veritablement viable.

Risc Total

En relació amb el reportatge "25 anys de foc i pólvora", aquí un petit reportatge fotogràfic d'un dels actes dins de la celebració d'aquest quart de segle de vida del Grup del Correfoc de Sant Feliu de Codines, la gimcana Risc Total.





25 anys de foc i pólvora

Els orígens

Sant Feliu de Codines està de celebració, i és que el Grup del Correfoc del Follet i la Fantasma fa 25 anys. La colla de diables més antiga del Vallès ja té un quart de segle i el grup ho celebra amb tot el poble durant tot aquest aniversari. El Correfoc del Follet i la Fantasma, tal com l’entenem avui, té uns orígens, si més no, peculiars. Tot neix arrel de la voluntat de Pep Casas -aleshores un jove de vint-i-pocs anys- de fer sortir a la llum una llegenda que la seva besàvia li havia explicat quan era un nen: la llegenda del Follet i la Fantasma.
Diu la història que fa dos o tres segles, una colla de nois que jugaven a l’antic Torrent de Ca n’Endal de Sant Feliu de Codines van veure aparèixer un ase que, molt amablement, es va oferir a pujar-los a sobre seu perquè poguessin travessar el riu. Ells van acceptar gratament, però quan eren al mig del pont, el llom de l’ase va començar a estirar-se fins arribar a una allargada exagerada. A sota, els esperava una gran fantasma amb especial ànsia ja que, segons diuen, la carn de jovenet era la que més li agradava.
La història que la besàvia del Pep li havia explicat havia quedat totalment oblidada i ell, juntament amb altres joves, tenia ganes de fer-la renéixer d’alguna manera. Ningú pensava en un correfoc –de fet, poca gent sabia ben bé què era-, però la idea comença a agafar forma quan l’any 1981 aquesta colla de jovent troba la inspiració en el correfoc de les festes de la Mercè de Barcelona. I la idea s’acaba de perfilar encara més quan veuen aparèixer un burro com a bèstia d’una de les colles que participava. A partir d’aquest moment decideixen engegar motors i comencen fent saber a tothom la llegenda del follet i la fantasma, a través de La Pinya –la revista local-, que tot just acabava de néixer. A través de Maria Josep Lluch, que treballava a la biblioteca, aconsegueixen l’obra de teatre “Lo Follet”, tot i que amb certa decepció, ja que la llegenda santfeliuenca apareix només a un parell de pàgines. Tot i així, n’aprofiten quatre versos i d’aquí en sorgeix la cançó i l’auca, gràcies a la música d’Isidre Corderas i a les il·lustracions de Martí Garriga.
Però encara falta el més important: el Follet. Necessitaven un burro, però no un burro qualsevol, sinó un ase que s’allargués i s’encongís, com el Follet de la història. Així va néixer la primera bèstia del correfoc: un burro fet amb roba de sac, tires de paper matxé i amb un sistema de ferros poc viable. A més, tenia un problema: no havien construït cap dispositiu perquè traiés foc. D’aquesta manera, l’únic foc que apareix al primer correfoc de Sant Feliu, l’any 1982, és el que deixen anar a través d’unes pipetes amb pega grega a l’interior en Xavier Borrell i el mateix Pep Casas. Els altres dimonis, en realitat, eren follets i no duien foc, sinó que feien xaranga, cridaven i animaven.
Però no hi havia només foc, sinó que al primer correfoc ja s’hi va incorporar la figura del dimoni d’aigua, conscients del perill després de viure l’experiència dels devastadors incendis d’aquell mateix estiu.
D’aquesta manera neix el primer correfoc de Sant Feliu i el primer de la comarca, tot i que, com explica Casas, possiblement fos un dels primers correaigua de Catalunya, si no el primer.
Però hi va haver un problema. Precisament perquè poca gent sabria a què es referien, el correfoc no es va anunciar com a correfoc, sinó com la “Festa del Follet i la Fantasma”. Així, molta gent va acudir a la plaça amb els seus millors vestits de festa major. Per descomptat, no van quedar gaire contents quan van començar a saltar espurnes i rajos d’aigua pels aires.
Tot plegat va ser una mica accidentat. Per crear ambient es va fer un pregó des del balcó del Casino, però amb els altaveus encarats cap a l’altra banda, el públic amb prou feines es va poder assabentar de què estava passant.
Un cop acabat el primer correfoc de Sant Feliu, a la festa major del 1982, el Follet va quedar en mans de l’Ajuntament, que es va fer càrrec de “donar-li les garrofes” cada any a partir de llavors.
Al segon any, ja una mica més experimentats, el grup s’atreveix a sortir amb més foc i la roba de sac del burro s’incendia ja en els primers metres de recorregut.
D’aquesta manera, l’any 1984 neix el Follet nou –encara vigent actualment-, i gràcies a l’ajuda d’Àngels Rosés sorgeix un burro fet amb fibra de vidre i de fins a 4 metres d’alçada –que s’ha anat encongit a causa del pes dels materials-. També aquest any és quan neix la Fantasma –igualment la mateixa que encara hi ha avui-.
Al cap dels anys, però, una part del grup encarrega la construcció d’un nou Follet i d’una nova Fantasma, aquest cop fets pel grup de professionals de l’Ametlla i finançats per l’Ajuntament. Els veterans, però, es neguen a substituir el Follet original i s’incorpora al grup com a una nova bèstia, que ha adoptat el nom de “burreta” –inicialment amb cos i potes, però que avui només conserva el cap-. I com que la fantasma és també insubstituïble, es crea una altra nova bèstia: la Peggy, un cap en forma de porc que és actualment la bèstia oficial del correfoc infantil.

25 anys després

Moltes coses han canviat amb vint-i-cinc anys, però el correfoc a Sant Feliu continua més actiu que mai. El grup ja no se centra tan sols en l’organització de l’acte específic de festa major, sinó que s’encarrega de nombroses activitats populars. I en especial durant aquest 25è aniversari. Per tal de celebrar-ho i fer-ne tot el poble partícip, el Grup del Correfoc ha organitzat un acte per a cada mes del seu quart de segle d’història. Així, des del setembre, van col·laborar amb la celebració de la trobada de Sant Felius; també s’han fet els ja tradicionals quintos de Nadal i el segon quinto radiofònic i una novetat: l’A-Tabalada, la primera trobada de timbalers que se celebra a Sant Feliu. Al mes de febrer el Grup del Correfoc va recuperar la festa de carnestoltes, “que va tenir un gran èxit de participació i la qual el grup valora molt positivament i espera poder repetir en els propers anys” segons explica Ton Falqués, l’actual cap de colla. Al març va tenir lloc l’acte estrella, una trobada de colles de diables, on van participar les de Mataró, Granollers, Castellterçol i Olesa de Montserrat. Des del setembre passat, el grup no ha parat de treballar i organitzar actes, l’últim aquest cap de setmana, quan s’ha recuperat l’antiga gimcana Risc Total. Ton Falqués explica que “la intenció era que la gimcana posés a prova tant a joves com a grans, però la pluja va provocar que gairebé tothom es quedés a casa o s’ho mirés des de lluny. Només els més petits van tenir el valor d’entrar-hi i, al final, s’ho van passar més bé que ningú”.
El proper acte serà al juny, quan el grup s’encarregarà de l’organització de la revetlla de Sant Joan per quart any consecutiu. A més, també prepararà la segona Festa del Diable, adreçada als més petits. Aquesta celebració inclourà un concurs de dibuix, el guanyador dels quals serà el cartell del proper correfoc de festa major.
La celebració del 25è aniversari acabarà amb una exposició fotogràfica per il·lustrar aquest quart de segle de vida del correfoc a Sant Feliu, “amb les aportacions de tothom del poble que hi vulgui participar”, explica Falqués.

dissabte, 26 de maig del 2007

A la Rambla Catalunya som "liliputienses"




Des de fa uns dies, aquells que s’hagin dignat a passejar pel centre de Barcelona, i més en concret, per la rambla Catalunya, hauran pogut experimentar una sensació d’enanisme o el que és el mateix, ser un liliputienses com en els viatges de Guilliver.


Unes estranyes criatures ens han envaït, postrant-se al vell mig de la rambla Catalunya de Barcelona. Sembla ser que tot és obra de l’artista alemany, d’origen polonès, Igor Mitoraj. Aquest projecte forma part del programa Art al carrer, de l’obra social de “La Caixa", on es mostra un pas més en la voluntat d’acostar l’art a la comunitat, ja que aquest no només el podem trobar en els museus. A més a més, es podran tocar aquestes obres i fins i tot, entrar-hi.


L’exposició consta de vint-i-tres estàtues, distribuïdes d’acord amb les indicacions de l’artista mateix, que transformen el paisatge quotidià, i que estableixen una forta empatia amb les persones que les contemplen. Les obres monumentals s’inspiren en els temes de l’història i de la mitologia, i els reinterpreten des d’una perspectiva contemporània. Encara que es tracta d’obres de creació recent, agafen l’aparença de peces arqueològiques i ens recorden la persistència, sota la modernitat d’avui, dels grans temes que preocupen els homes: la raó i l’espiritualitat, la violència o la bellesa.


Segons ha declarat l’escultor, “ha intentat recuperar l’esperit de l’art de Grècia, de Roma, dels grans mestres de l’escultura del Renaixement.” Però suposo que tots ens preguntem, si les escultures de Grècia i Roma també tenien aquestes dimensions, o és només una forma de cridar l’atenció. Realment, ens ha presentat una interrogació sobre aquestes imatges enigmàtiques de déus i herois.
El que més ens pot cridar l’atenció, és el respecte que s’està demostrant fins ara a l’exposició, ja que és sorprenent que les diverses escultures, no siguin atacades de forma vandàlica amb pintades o destrosses.

Fins el dia 1 de juliol, els barcelonins podrem gaudir,al centre de la ciutat , d’aquestes monumentals i gegantines estàtues que molts consideren autèntiques obres d’art.

dilluns, 21 de maig del 2007

Canciones con fecha de caducidad

Estos días, coincidiendo con las inauguraciones de las discotecas descubiertas, empiezan a escucharse las canciones que serán repetidas infinidad de veces hasta que acabe el verano y desaparezcan. La mayoría de ellas son canciones pegadizas de los artistas del momento y están relacionadas con temas como el sexo, el calor o la diversión. Algunas de ellas, incluso, están acompañadas por un bailecito que hacen que sean reconocidas al instante. Hablo de las canciones que, en un plazo máximo de una semana después de su lanzamiento, mucha gente lleva puesta como melodía del móvil tras haberla escuchado en muchas emisoras de radio, anuncios de televisión y como ya he dicho antes, discotecas.
Estas canciones, como el resto, son tan fáciles de obtener como hacer un click con el cursor y esperar pocos minutos -no entraré en la discusión pública sobre la ilegalidad que esto supone-. A menudo, muchas de las canciones que son descargadas de la red quedan almacenadas en los ordenadores tras haber sido escuchadas una sola vez. Por este motivo, no es extraño que una persona pueda tener en una misma carpeta canciones de Los Beatles y el éxito del verano de David Bisbal. Evidentemente, esto tiene sus ventajas y sus inconvenientes. Como ventaja podría decirse que, además del ahorro económico, como la música es cultura nunca está de más estar abierto a escuchar todo tipo de estilos. Además, cada uno es libre de escuchar el tipo de música que estime por conveniente. Como desventaja, podría afirmarse que con estas facilidades las personas dejan de reconocer el valor, que en algunos casos, realmente tienen. Esto es lo que realmente me preocupa. Escuchamos las canciones una tras otra sin prestar realmente atención a la intención, -reitero, si es que existe- con la que han sido escritas. Ahora no me estoy refiriendo precisamente a los éxitos del verano.
Una de las preguntas que suele hacerse por tal de saber algo más de una persona es “¿Cuál es tu canción favorita?” Bajo mi punto de vista creo que la respuesta debería estar seguida de un “¿por qué?”, por muy descarado que ello pudiera parecer. Las canciones favoritas normalmente son aquellas con las que nos podemos sentir identificados por su mensaje, aquellas que nos trasladan a un momento determinado de nuestras vidas o aquellas que simplemente nos recuerdan a alguna persona querida. En definitiva, aquellas con las que tenemos algún tipo de unión sentimental, las que forman la banda sonora de nuestras vidas.
Ahora la duda que me planteo es si podemos seguir teniendo sentimientos vinculados a canciones con toda la cantidad a la que estamos expuestos, voluntariamente, cada día.

El mercat de les tres cares

Ocupant una illa de la banda esquerra de l’eixample , el Mercat de Sant Antoni constitueix una gran estructura de ferro amb una cúpula al capdamunt i és, sens dubte, un reflex de l’estil d’arquitectura de la segona meitat del segle XIX. A banda de tenir una gran importància històrica i arquitectònica, el conegut mercat exerceix com a motor d’un barri caracteritzat per la seva activitat comercial i podria definir-se com a mercat “polifacètic”. I és que, a la seva part més interna, s’hi despleguen cada dia parades de tota mena d’aliments com a qualsevol altre mercat, però els dilluns, dimecres, divendres i dissabtes, una nova faceta apareix sota la marquesina prenent la forma dels Encants. Durant aquests dies, una gran carpa verda envolta tota la poma i s’omple de parades de roba i accessoris convertint-se així en el que alguns denominarien “mercadillo”. És aleshores quan tota l’illa s’omple de gom a gom, i aquells que prefereixen comprar molt i a baix preu, s’endinsen en una petita ciutat en busca dels millors productes.
Avui però, com cada diumenge, el conegut mercat deixa veure la seva tercera faceta, que també té lloc sota la marquesina. Centenars de venedors ofereixen els seus objectes disposant-los sobre grans taulells de fusta o en caixes. L’ambient és mogut però ple d’atenció, la gent fixa obsessivament els ulls en els taulells on s’hi amunteguen els productes. Els venedors saben molt bé on tenen col·locat cada exemplar i om pot distingir els preus en petits cartells, hi ha ordre dins el desordre. El mercat del Llibre Vell es celebra a Sant Antoni des de 1936 i cada diumenge esdevé un escenari de compra, venda i intercanvi. Els compradors son diversos, deixant de banda els que s’hi passegen només per ficar-hi el nas, hi ha aquells que van en busca de llibres antics, d’altres que simplement volen trobar algun llibre nou de baix preu, i d’altres col·leccionistes que hi acudeixen amb regularitat convençuts de que hi trobaran la peça que els falta.
Des de finals de segle XX, s’hi han afegit també parades relacionades amb la música, els videojocs i la informàtica, que amb el temps han anat adquirint pes i que criden l’atenció de les generacions més joves. De fet es podria parlar de “parades antigues” i “parades noves”. Les “parades noves” no són més que un reflex de la societat actual, i, a més a més de vendre música i pel·lícules, se centren en el món de les consoles, oferint tota mena de jocs i dispositius. Els diccionaris, guies turístiques i llibres nous també hi abunden. A la resta de parades, s’hi venen tant exemplars de revistes i llibres antics, com còmics, cromos, pins, segells i minerals.
La parada de plaques de cava trenca amb la uniformitat. Cadascuna d’elles omple una casella i es diferencia de la resta pel seu color i característiques. El venedor ofereix el catàleg a tots els qui s’hi acosten i regala calendaris de paper promocionant la seva botiga de col·leccionisme. A les parades de fotografies i postals antigues s’observa una rigorosa classificació d’aquestes per àmbit o indret: n’hi ha de futbol, de pintura, de gastronomia, d’art, de castells i de diferents províncies i països. També s’hi poden trobar pòsters de publicitat, política, cinema, etc. Més endavant hi ha una parada que fa que qualsevol que hagi passejat per la ribera del Sena, a París, pugui percebre-hi certa similitud. S’hi venen grans pòsters amb fotografies antigues en blanc i negre algunes de les quals coincideixen amb les que es poden trobar a la ciutat de “l’amour”.
El més característic d’aquest mercat però, són els col·leccionistes que s’agrupen per zones al voltant d’aquest , que, en funció d’allò que col·leccionin es reuneixen en un punt o altre disposats a negociar tan com calgui per aconseguir allò que els falta.
Així doncs, el mercat de Sant Antoni es converteix cada diumenge en un punt de reunió on es poden trobar col·leccions de tota mena d’objectes per estranyes que semblin i on es barregen públics de totes les edats que tenen en comú l’afany de col·leccionar.

Romario, el gran O'Baixinho


Romario marcó su gol número 1000 en el partido que disputaron el Vasco da Gama contra el Sport la pasada madrugada. El veterano ariete de 41 años de edad hizo realidad su sueño de llegar a la gran cifra de 1000 goles conseguidos en competición oficial. Hasta día de hoy sólo un jugador había conseguido esa gesta, su compatriota y amigo Pelé que según estadísticas de la FIFA, anotó a lo largo de su carrera 1.281 tantos en 1.363 partidos.
El partido estuvo marcado por el claro dominio del Vasco da Gama que al finalizar la primera parte ya ganaba por 2 tantos a 0. Los 2 goles fueron marcados por el delantero André Dias. En esta primera parte, Romario gozó de una clara oprtunidad para marcar el tan ansiado tanto. Tras una buena jugada en equipo, el balón llegó a Gulhereme que tras desacerse de su defensor, cedió el balón a Romario que conectó un fuerte disparo que rechazó con la cabeza en la misma línea de gol el defensa del Sport, Durval.
Así pues, se llego con un 2 a 0 al final de la primera mitad.
La segunda mitad del encuentro empezó con un ataque sin piedad del Vasco da Gama y a los dos minutos del comienzo de la segunda parte, Abedi hizo una gran jugada por la banda derecha y se dispuso a centrar el esférico imposibilitando la acción Durval, el responsable en la primera parte de que Romario no hiciese el tan ansiado gol. Tras el centro de Abedi, el balón impactó en la mano de Durval y el colegiado del partido no dudo en ningún momento a decretar la pena máxima, penal a favor de los de Gama.
Ahora si que era la oportunidad de O’Baxinho que decidido tomó la pelota y la plantó en el punto de penalti. Andó unos metros hacia atrás, miró al portero y empezó a correr hacia el balón que acabó dentro con un suave tiro al lado izquierdo de la puerta del cancerbero rival. Romario lanzó con la tranquilidad y la clase que lo caracteriza. A partir de ese momento, el estadio empezó a enloquecer y los miles de fans que espectaban el partido se volvieron locos tras el tanto del brasileño. Miles de espectadores se rompían las manos aplaudiendo el tanto número 1000 del astro. Romario se dirigió a la porteria rápidamente a por el balón que recogió de dentro de esta y lo llevó consigo celebrando el tanto. Después de esto, el partido se detuvo durante 17 minutos en los que un Romario acompañado por su familia y amigos declaró ser el hombre más feliz del mundo. Su rostro cambió al ver a su madre dirigiéndose hacia él con una camiseta con el dorsal número 1000. Romario no pudo contener las lágrimas. La única cosa que no ha podido cumplir el brasileño ha sido marcar el tanto en Maracaná tal y como lo hizo O’Rei Pelé pero dijo que se sentía muy orgulloso de haber metido el gol en Sao Januario, estadio dónde más veces ha metido el balón al fondo de la red.
Para concluir el festejo Romario dió una vuelta olímpica al campo y tras esta, el partido se reanudó. A partir de ese momento y hasta el final del encuentro, lo más destacable del juego, fué el cambio de Romario que fue substituído en el minuto 40 del segundo periodo por su compañero Alan Kardec. El brasileño abandonó el terreno de juego envuelto en una ola de aplausos proporcionados por el jubiloso público.
Así pues, Romario llegó a la increíble cifra de 1000 tantos.

De sèrie de culte a bluff televisiu

Després que Michael Scofield i Lincoln Burrows haguessin escapat de Fox River, el personatge de Veronica hauria d’haver destapat tota la conspiració presidencial amb un episodi. Dos com a màxim. Prison Break hagués estat una sèrie curta d’una sola i única temporada, ben planificada, intel·ligent i exemplarment adrenalínica. Però en lloc d’això, la cadena americana Fox i els creadors van confirmar el rodatge d’una segona tanda d’episodis després de l’èxit de públic i de crítica i van convertir el què amb el temps hagués estat una sèrie de culte en un bluff televisiu, com es pot comprovar a la cadena de pagament Fox que aquestes setmanes està retransmetent els últims episodis.

Encara que en el principi de la present temporada sembli que hi hagi un motiu perquè continuï Prison Break i es pugui creure que hi haurà un altre fil argumental de principi a fi amb el seu pertinent desenvolupament, ben aviat queda clar que tot és un cúmul de despropòsits. Bàsicament perquè la sèrie quasi no avança en tota una temporada. Fins i tot fa la sensació que per més que corrin els seus protagonistes, vagin retrocedint lentament. Només amb el primer episodi, on maten a Veronica d’una manera brusca i innecessària (sobretot tenint en compte tots els problemes dels quals havia aconseguit sortir amb vida), ja s’intueix per on sortiran els trets i quina és la desvergonyida capacitat dels guionistes per evitar el desenllaç definitiu. A més, per acabar de ralentitzar la sèrie, també se segueix la vida dels altres fugitius que van escapar amb Michael i Lincoln, i la dels dolents de la funció que són més en nombre, en intel·ligència i en crueltat. I per no parlar dels tatuatges de Scofield, que també semblen haver-se multiplicat i que un es podria creure que el noi fins i tot porta tauat com fer-se el pla de jubilació.

No obstant, cal remarcar que la primera meitat de temporada es pot mirar sense decebre’s massa, fins que l’espectador se’n dóna compte que tot sempre surt malament. Tot. Tampoc ajuda el fet que Wentworth Miller (que interpreta a Michael Scofield) es passi els 22 episodis arrufant el front. Si abans aquesta expressió es podia considerar com una manera d'ocultar les seves veritables emocions dins d’un ambient tan perillós com Fox River, ara només es pot entendre com una mala interpretació per part de l’actor. Respecte a la resta del repartiment masculí, la majoria cumpleix satisfactòriament amb els seus papers sense lluir-se, exceptuant les brillants interpretacions de Robert Kneeper (T-Bag) i William Fichtner (l’agent Mahone). Per la seva part, Sarah Wayne Callies (la doctora Tancredi que surt a la fotografia) fa el què pot amb un personatge que s’ha mantingut artificialment per ser el contrapunt femení de la sèrie i concentrar els moments més emotius, sent en realitat tan innecessari com tota la temporada en si mateixa.