Els testimonis de la història en marxa

No eren encara les 7 de la tarda i la sala del Col•legi de Periodistes de Barcelona ja presentava l’afluència de públic més nombrosa de tot el cicle de conferències febrer-març.
L’ocasió ho valia: Boban Minic, periodista bosni que va treballar a la Ràdio-Televisió Sarajevo; Bru Rovira, prestigiós reporter de La Vanguardia i Marc Marginedes, corresponsal de guerra d’El Periódico, començarien a quarts de 7 una xerrada al voltant d’el periodisme en àrees de conflicte. Fins a aquella hora, encara van anar arribant més persones que omplien els pocs seients que quedaven buits de la zona de baix. Éren una cinquantena.
Marc Marginedes va ser el primer en parlar, seguit de Bru Rovira i finalment ho feu Boban Minic. Els dos primers van abordar el tema d’una manera més teòrica, mentre que l’últim parlà més des de la seva pròpia experiència, que el situà a la posició de periodista a la vegada que de víctima.

“Vivim en un món on hi ha un excés d’informació”, comença Marc, que tot seguit llança a l’aire la següent pregunta: “Quin és, llavors, el paper d’un enviat especial per un diari en un conflicte?”. Les respostes les va exposar al llarg dels 10 minuts que va parlar. Per a ell un dels valors de l’enviat especial és la seva pròpia experiència personal, i aquesta experiència necessita, a vegades, de la primera persona per a ser explicada. Aquest és un valor afegit que pot aportar un reporter, és el que pot diferenciar un diari de la competència –posa d’exemple Londres, on la gent escull el diari en funció del periodista que narra el fet-. És molt difícil que en el món actual un sol periodista d’un diari pugui superar els 20 corresponsals de Reuters o els deu d’AP. Per això cal fugir del estereotip de piràmide invertida, i fer de la crònica un relat més personal (sense que el periodista sigui el centre) que sigui capaç de fer reviure el conflicte al lector.
El segon valor és el vincle que hi ha entre el país d’origen del corresponsal i el paper que juga el mateix país en el conflicte. Aquestes relacions donen lloc, en molts casos, a anècdotes increïbles , quan no decepcionants. Ell va posar tres exemples, dels quals n’explicaré un: va ser a Iraq, en el dia en què s’alliberaven els primers presos de la presó d’Abu Ghraib i per tant s’hi van concentrar centenars de periodistes a l’entrada. Entre ells hi era en Marc. En aquell mateix instant va veure com un convoy de l’exèrcit espanyol entrava a la presó, quan en teoria les tropes espanyoles només estaven a Iraq en una missió humanitària. “Estem de passeig”, va ser la resposta dels espanyols quan el Marc els va preguntar què hi feien allà.

Uns aplaudiments separen la fi de la primera exposició oral de l’inici de la segona, la del Bru. El Bru és un gran fan de Kapuściński, i per això no resulta estrany que el nombri en varies ocasions, així com tampoc la defensa aferrissada que fa sobre la necessitat i obligació del reporter d’estar sobre el terreny, de conèixer i conviure amb l’altre per tal de donar-li la paraula. Aquesta és, segons el reporter de La Vanguardia, la columna vertebral de la professió, columna que actualment es troba esbiaixada. També va criticar el poc exercici de processament d’informació que duen a terme els periodistes d’avui en dia, fet potser que va lligat a la creixent industrialització del sector.
Però, podem pensar, quin sentit té donar-li la veu a l’altre quan ja està gairebé tot dit? És aquí on Bru desglossa una de les reflexions més interessants de la conferència. Ell creu que el món d’ara és molt diferent al que hi havia abans, i que la caiguda del mur de Berlín (1989) és la frontera que separa aquests dos móns. Ell, que es classifica dins dels reporters que han explicat el primer món, veu com actualment no hi ha cap periodista que es plantegi les preguntes adequades ,per a entendre el món actual, que són essencialment diferents a les de fa dues dècades. Creu ell que algunes de les preguntes serien: com veiem compatible la prosperitat econòmica amb la cohesió social? Com democratitzarem el món global? com es mantenen les identitats locals en aquest món global?
Un altre cop aplaudiments. I ara és el torn de Boban. La seva intervenció és potser la més esperada ja que ha viscut una guerra com a periodista a la vegada que com a víctima, la guerra del seu país: Bòsnia-Herzegovina. Boban viu a l’Escala, on treballa de cambrer. Parla un castellà quasi perfecte, guarnit d’un to de veu monòtonament trist, herència d’ ”una guerra que va començar 10 anys abans als mitjans de comunicació”.
Boban va parlar sobre el paper dels mitjans de comunicació durant la guerra balcànica, tema que visqué de ben a prop ja que ell era el director de cultura de Ràdio-Televisió Sarajevo. Explicava, amb cara de no comprendre-ho encara, com els serbis van dur a terme una neteja ètnica a tots els mitjans de comunicació del país, van fer fora 500 treballadors de Ràdio i Televisió Sèrbia, van configurar una llista amb poc més de cent periodistes considerats traïdors i els quals tenien que ser assassinats, entre ells hi figura el mateix Boban, i van crear una nova secció a un diari serbi on els suposats lectors enviaven cartes, hi dic suposats perquè després es va descobrir que les cartes eren escrites pels mateixos periodistes serbis, ja podeu imaginar dons que deurien dir aquelles cartes...
I com aquestes, un carrusel d’injustícies més que banyen la guerra d’un color encara més opac i que ben segur van promoure moltes de les barbaritats executades.
Com molt bé argumentava Boban a l’inici de la xerrada, els mitjans de comunicació no s’encarreguen de començar una guerra, per a això ja estan els poders econòmics i polítics. Tanmateix, els mitjans si que poden contribuir a la guerra: poden preparar-la, com també formar l’opinió pública, són capaços de determinar qui és l’amic i qui l’enemic així com fer dels criminals herois i justificar lo injustificable...d’exemples, com acabem de comprovar, no en falten.
Un altre vegada els assistents piquen de mans, volent mostrar tot el suport cap a Boban a la vegada que conscienciant-se per tal de abolir aquestes atrocitats, i tornar-li al periodisme el prestigi que es mereix. L’exemple a seguir el poden veure en un dels tres homes que seien al seu davant.
Tenen els corresponsals una situació privilegiada de la història en marxa, una situació que “t’aproxima com cap altre mirador a l’autentica condició humana i que et nodreix d’un bagatge excepcional en el terreny personal”. Aquesta figura no ha de desaparèixer, i no s’ha de supeditar a la creixent industrialització del sector periodístic i de la informació, on cada cop l’altre té menys valor en ell mateix, on l’espectacularitat trepitja la veracitat, on no es sent la necessitat d’entendre i donar-li la paraula a l’altre i on, des d’aquesta perspectiva, és impossible abordar les preguntes que ens condueixin a entendre el nou món.
Potser hi ha gent que cregui que aquesta no és la nostre tasca...jo no comparteixo aquesta opinió.