En la xerrada del dijous passat a la Sala d’Actes del Col·legi de Periodistes es va debatre sobre el dilema entre informació i espectacle a la televisió. Primer de tot, i amb vint minuts de retard, es va fer una breu presentació dels convidats: Francesc Escribano (director de TV3), Núria Ribó (col·laboradora de ràdio i corresponsal de TVE a Londres i Nova York), Toni Soler (director de Polònia de TV3 i de Minoria Absoluta a RAC1), i Montserrat Abad (directora de TVE a Catalunya). La sala d’actes estava gairebé plena i hi havia públic de tot tipus però hi predominaven joves estudiants.
El primer torn va ser per Francesc Escribano, que va deixar molt clar que la televisió és comunicació, i que inevitablement també és espectacle. Va explicar la tensió entre la realitat i la voluntat d’arribar al màxim de gent possible, destacant una frase que és famosa entre els que es dediquen al món de la comunicació: “Que la realitat no t’impedeixi fer un bon reportatge”. Altres temes que va tractar van ser el del predomini de la forma en la televisió i el contracte que aquesta té amb l’espectador, és a dir, la televisió ha de donar al públic el que vol, no el que voldria.
Montserrat Abad va destacar la funció de l’espectador, i en general va estar d’acord amb l’opinió del director de TV3. Va reconèixer que s’està produint un canvi en el consum audiovisual i que ara la informació s’està transmetent per altres canals alternatius com són Internet, el telèfon mòbil, etc. Va mostrar-se convençuda que s’ha de fer espectacle de continguts de tota mena ja que s’ha de connectar amb el públic. “Un programa de televisió pot ser espectacular però això no vol dir que sigui en detriment de la informació.”
Núria Ribó va dir que aquest hipotètic dilema entre espectacle i informació no existeix. Va marcar la diferència entre impactar i importar repetidament i va deixar clar que impactar no comporta prescindir de l’ètica o el rigor informatiu. També va voler parlar de la seva etapa com a corresponsal a grans ciutats com Nova York, en les quals hi ha una tendència a afegir glamour a la feina de corresponsal. Endinsant-se en el tema de les eleccions dels Estats Units, va constatar que allà busquen l’espectacle en tots els programes de televisió, i molt més si es tracta d’un panorama que no s’havia vist mai a la històrica, com el fet que es presentin a les eleccions les dues grans minories: els negres i les dones. Per a concloure, va reconèixer que no són bons temps pel periodisme però que el periodista ha de continuar plantant cara.
Toni Soler, en canvi, va ser més breu i es va basar principalment en el seu programa de TV3, Polònia. Creu que l’espectacle també necessita prèviament una informació i va afirmar que el seu espectacle es basa en la realitat, sempre anant darrere la informació. Una de les frases a destacar va ser la de “lupa i balances”, és a dir, que s’ha de filar prim amb el que es diu i com es diu, i que si rep un, l’altre també ha de rebre.
De mica en mica, l’humor en la xerrada es va anar fent més palès. A l’hora del torn de preguntes va haver-hi una gran participació per part del públic, que va formular preguntes interessants sobre el futur de la televisió en benefici de nous canals on-line i de la societat en xarxa, i de curiositats sobre el programa Polònia de Toni Soler. A més, es va plantejar el dubte de si s’ha perdut l’interès per la informació seriosa, en benefici de programes humorístics, es va discutir la diferència entre periodisme seriós, que es creu que s’està banalitzant i que la informació se simplifica; i el periodisme humorístic, que emet informació més clara i sincera ja que pot ser més crítica.
Els quatre convidats van mostrar una visió optimista vers la televisió, afirmant que aquesta no ha mort, ”simplement és una finestra més de comunicació. Avui dia, el mitjà ja no és el missatge, estem en una era més democràtica.” La qüestió més important, però, va raure en preguntar-se quina és la definició exacta d’espectacle i la gran incertesa de la xerrada, el futur de la televisió.
El primer torn va ser per Francesc Escribano, que va deixar molt clar que la televisió és comunicació, i que inevitablement també és espectacle. Va explicar la tensió entre la realitat i la voluntat d’arribar al màxim de gent possible, destacant una frase que és famosa entre els que es dediquen al món de la comunicació: “Que la realitat no t’impedeixi fer un bon reportatge”. Altres temes que va tractar van ser el del predomini de la forma en la televisió i el contracte que aquesta té amb l’espectador, és a dir, la televisió ha de donar al públic el que vol, no el que voldria.
Montserrat Abad va destacar la funció de l’espectador, i en general va estar d’acord amb l’opinió del director de TV3. Va reconèixer que s’està produint un canvi en el consum audiovisual i que ara la informació s’està transmetent per altres canals alternatius com són Internet, el telèfon mòbil, etc. Va mostrar-se convençuda que s’ha de fer espectacle de continguts de tota mena ja que s’ha de connectar amb el públic. “Un programa de televisió pot ser espectacular però això no vol dir que sigui en detriment de la informació.”
Núria Ribó va dir que aquest hipotètic dilema entre espectacle i informació no existeix. Va marcar la diferència entre impactar i importar repetidament i va deixar clar que impactar no comporta prescindir de l’ètica o el rigor informatiu. També va voler parlar de la seva etapa com a corresponsal a grans ciutats com Nova York, en les quals hi ha una tendència a afegir glamour a la feina de corresponsal. Endinsant-se en el tema de les eleccions dels Estats Units, va constatar que allà busquen l’espectacle en tots els programes de televisió, i molt més si es tracta d’un panorama que no s’havia vist mai a la històrica, com el fet que es presentin a les eleccions les dues grans minories: els negres i les dones. Per a concloure, va reconèixer que no són bons temps pel periodisme però que el periodista ha de continuar plantant cara.
Toni Soler, en canvi, va ser més breu i es va basar principalment en el seu programa de TV3, Polònia. Creu que l’espectacle també necessita prèviament una informació i va afirmar que el seu espectacle es basa en la realitat, sempre anant darrere la informació. Una de les frases a destacar va ser la de “lupa i balances”, és a dir, que s’ha de filar prim amb el que es diu i com es diu, i que si rep un, l’altre també ha de rebre.
De mica en mica, l’humor en la xerrada es va anar fent més palès. A l’hora del torn de preguntes va haver-hi una gran participació per part del públic, que va formular preguntes interessants sobre el futur de la televisió en benefici de nous canals on-line i de la societat en xarxa, i de curiositats sobre el programa Polònia de Toni Soler. A més, es va plantejar el dubte de si s’ha perdut l’interès per la informació seriosa, en benefici de programes humorístics, es va discutir la diferència entre periodisme seriós, que es creu que s’està banalitzant i que la informació se simplifica; i el periodisme humorístic, que emet informació més clara i sincera ja que pot ser més crítica.
Els quatre convidats van mostrar una visió optimista vers la televisió, afirmant que aquesta no ha mort, ”simplement és una finestra més de comunicació. Avui dia, el mitjà ja no és el missatge, estem en una era més democràtica.” La qüestió més important, però, va raure en preguntar-se quina és la definició exacta d’espectacle i la gran incertesa de la xerrada, el futur de la televisió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada