L’arribada d’en Joaquim Maria Puyal a la conferència va generar una remor entre el públic. Molts, no esperaven que arribés, i ningú esperava tal puntualitat. A les dotze i mitja en punt, Joan Maria Pou es va encarregar d’obrir la sessió. El narrador de RAC1 va presentar a en Puyal com un referent. Algú que va construir el relat de com narrar un partit de futbol. Un pioner. Ell mateix va dir: “estar aquí presentant a en Puyal es acollonant, és la hòstia”. Desprès, va cedir el torn a en Puyal.
El periodista va començar parlant de la llengua catalana, el seu ús i la seva situació anterior i actual. “La llengua catalana existeix des de molt abans que naixéssim tots nosaltres, i continuarà existint mentre hi hagi algú que la vulgui parlar”, remarcant que anys enrere, el català estava prohibit i molts el volien parlar, i ara que no està prohibit, son molts els que no volen parlar-lo. Amb molta modèstia, Puyal treia ferro a la seva feina, i deia que qualsevol altre a la seva situació ho hagués fet. Entre bromes i alçades i baixades de veu, el periodista mantenia l’atenció del públic en tot moment. Amb algun crit inesperat despertava a la sala quan feia falta, o amb alguna expressió aconseguia posar el pèl de punta a la gent. Puyal va recordar que el seu treball es va elaborar sobre un codi i una norma, i que havien de respectar el codi i la norma de la llengua catalana. Doblegant o variant el codi, s’aconsegueixen les fórmules per fer el discurs que van fer.
Parlant del llenguatge esportiu, es va remarcar que el llenguatge del futbol es la llengua especialitzada més coneguda per tothom. Els dilemes de com crear un discurs, com trobar les paraules adequades a cada situació eren constants. Puyal va explicar que ells van haver de triar un punt de vista: “La llibertat deu ser la capacitat de triar entre els punts de vista”. Van triar les paraules, paraules que s’utilitzaven a la graderia i expressions que utilitzava la gent. En moments com aquests, en Puyal imitava retransmissions a gran velocitat, dient algunes d’aquestes paraules i expressions que van triar, i fent les delícies dels que van assistir a la conferència. Va remarcar com hem de controlar el cap, per poder controlar el discurs: “Quan ens poden les emocions perdem el control del discurs. Això amb un micròfon es perillós. Els cavalls no poden anar davant del carro”. També ens va recordar que equivocar-se es humà: “Els errors son inherents a la transmissió. Ara els errors són evidents, perquè molta gent mira la televisió alhora que escolta la ràdio. Abans qui escoltava la ràdio no veia el partit”.
Finalment, va arribar el torn de preguntes, on un estudiant de la facultat, disfressat de Luis Aragonès, va posar el gran toc d’humor a la conferència. Cal destacar la mala organització de la conferència per part de la facultat, on molts alumnes van haver d’asseure al terra o d’estar drets per falta de seients, ocupant massa espai a terra i dificultant molt el trànsit de persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada