dijous, 17 d’abril del 2008

L’ÈPICA DEL FUTBOL

Dimarts a la tarda va tenir lloc una de les conferències més esperades de les Jornades Blanquerna de Comunicació. Sota el títol de “Normalització i divulgació: el llenguatge del futbol als mèdia”, Joan Maria Pou, com a presentador de l’acte, i, especialment, Joaquim Maria Puyal, com a ponent, van evidenciar perquè són dues de les veus de referència del periodisme esportiu en català.

Després d’una breu introducció de Joan Maria Pou (presentador del programa Tu Diràs de RAC1, i narrador dels partits del Barça a la cadena), en la qual l’ex estudiant de la facultat va desfer-se en elogis pel seu company de professió i “gran mestre”, Joaquim Maria Puyal (premi extraordinari de la facultat d’aquest any) va passar a ser el gran protagonista de les prop de dues hores que duraria l’acte.

Joaquim Maria Puyal va tirar d’experiència i carisma per portar l’auditori cap a on ell volia. Va saber mesclar a la perfecció moments de reflexió sobre el món comunicatiu, més pesats i difícils de seguir pels estudiants, amb moments en els que va demostrar una gran capacitat per captar l’atenció de l’audiència a través d’un to menys seriós, molt més desenfadat i, fins i tot, humorístic.

El periodista de Catalunya Ràdio va reflexionar sobre la incidència de l’anglès en el llenguatge periodístic, i com, curiosament, en català ‘s’ha decidit’ no traduir cap dels termes i en castellà, en canvi, sí que s’ha fet. En molts moments de la xerrada, el premi extraordinari de l’any va demostrar ser un gran docent, explicant als estudiants com utilitzar la llengua, eina clau de tot comunicador. Va dir que “cal saber rectificar un error abans de dir-lo”, fent referència a que “el cap ha d’anar molt més ràpid que la boca”. La seva gran capacitat d’expressar allò que vol dir, i la fluïdesa amb que ho fa, van provocar que més d’un cop es mostrés massa recargolat en les seves afirmacions, provocant que, per moments, fos difícil seguir la seva explicació.

Puyal va parlar sobre la importància de buscar més d’un punt de vista a tota notícia, per tal de tenir una visió de la realitat el més correcta i amplia possible. A la vegada, va assegurar que “el rigor narratiu és un principi inviolable; tot i tenir un cert grau de subjectivitat”. El veterà periodista, narrador encara avui dels partits del Barça a la ràdio pública catalana, va mostrar-se molt interactiu amb el públic, fins i tot va preguntar a un estudiant si la foto que aquest li havia fet havia sortit bé, mostrant el seu costat més presumit. Joaquim Maria Puyal va ser categòric en dos punts: “la ràdio és dels oients, no pas dels gestors”, i “el discurs és dels professionals, no pas dels amos d’aquests professionals”, mostrant una vegada més la seva independència, i erigint-se en defensor màxim de la llibertat d’expressió.

Després d’aquesta mirada general al món de la comunicació, el convidat va voler endinsar-se finalment en el futbol. Va destacar la importància d’incorporar al llenguatge periodístic expressions pròpies de la graderia, per tal de que l’oient se sentís més identificat amb el que escoltava. Va recordar que el llenguatge futbolístic, i l’esportiu, està ple de metàfores que, amb el temps, la gent ha acabat assimilant com a pròpies de l’esport. A més, tot i mostrar-se partidari de fer un periodisme entenedor que connecti amb el receptor, va dir que era contrari a que s’utilitzés un llenguatge barroer i banal. A continuació va arribar un dels punts àlgids de la conferència, quan Puyal va recitar a corre cuita un seguit de termes que el futbol ha adaptat d’àmbits que res tenen a veure amb l’esport, tals com el llenguatge bèl·lic, el musical o el culinari entre molts d’altres; termes gràcies als quals el futbol adquireix un punt d’èpica, ja que són paraules que més enllà de ‘l’esport rei’, no s’utilitzen en cap altre context. Per contra, va recordar que també hem adaptat a la vida quotidiana expressions futbolístiques, com per exemple “casar-se de penal”, “jugar a camp contrari” o “estar en fora de joc”.

Finalment, del torn de preguntes amb el què es va tancar la xerrada, cal destacar dues coses. D’una banda, Joaquim Maria Puyal va posar a prova els estudiants que es veien amb cor a fer-li alguna qüestió, contestant-los amb respostes curtes i absents d’interès; molts van picar i es van cohibir, en canvi, algun altre es va atrevir a demanar-li les raons de la seva afirmació, o la seva negació, a la pregunta feta. I en segon lloc, el moment més divertit de la tarda. Aquest va arribar quan un noi es va aixecar, va posar-se una perruca i unes ulleres i va començar a imitar a Luis Aragonés, provocant un somriure sincer en la boca d’en Puyal i en Pou i un gran aplaudiment de l’auditori, perplex per la inesperada i divertida aparició del seleccionador espanyol de futbol.