diumenge, 30 de març de 2008

"La paraula espectacle mai ha de suposar un problema per als periodistes"


El passat dijous 6 de Març, es va fer la última xarrada amb nom " Televisió. Informació i espectacle" organitzada pel Col·legi de Periodistes dins del cicle de conferències: L'experiència periodística.

La ponència estava dirigida a estudiants de periodisme, tot i que gran part del públic era adult, molts seguidors del programa Polònia de TV3. El debat, que començà amb vint minuts de retard, hi participaren Montserrat Abbad (directora de TVE-Sant Cugat), Francesc Escribano (director de TV3), Núria Ribó (escriptora i periodista), i Toni Soler (director i presentador del programa Polònia de TV3 i de Minoria Absoluta de RAC1). Tots quatre varen tractar l'espectacularitat en que es tenen que tractar les notícies per així aconseguir el màxim d'audiència.

El primer en tenir el torn de paraula fou Francesc Escribano. El director de TV3 va deixar molt clar que "la televisió es regeix de les lleis periodístiques, de les lleis de l'ètica i de les lleis de l'espectacle". Segons Escribano, la televisió és un mitjà de comunicació amb molta competència i per aquest motiu, "la forma és fonamental, fins i tot, és més important que el què". Per un altre costat també va explicar la funció de la televisió pública, que al contrari de les privades, "ha de tenir un tracte de confiança amb l'espectador, sempre donant-li el que es creu que ha de saber més que donant-li el que ell vol".

Montserrat Abbad continuà tractant sobre la importància que tè la forma en la televisió. "El públic està poc atent, els adolescents no ens són fidels i Internet està agafant molts seguidors. Per aquests motius i molts d'altres, la programació informativa ha de ser molt atractiva", explicava la directora de TVE-Catalunya, tot donant la seva opinió a través de noves formules en que estan apostant Televisió Espanyola com ara "59 segundos" o "Tengo una pregunta per usted", on l'espectacle ajuda a que tan la joventut com els adults s'interessin pels programes informatius.

Núria Ribó continuà amb la idea que havia explicat Abbad. A través de la seva experiència com a corresponsal a Nova York va explicar l'espectacularitat que han de tenir els mitjans informatius, "La televisió del nostre país comença agafar els formats d'Estats Units per poder cridar més l'atenció de l'espectador. La paraula espectacle mai ha de suposar un problema per als periodistes". Tot seguit, també parlà sobre l'impossibilitat de l'objectivitat del periodista i acabà dient una frase que suscità crítica per part del públic: "ni ara ni mai han estat bons temps pel periodisme".

Finalment va ser el torn d'en Toni Solé. El periodista va centrar el seu discurs en el seu programa de TV3, on un dels factors més importants és l'espectacle. "Polònia és una paròdia política que necessita imperiosament informació. Sense ella no som res". També remarcà un dels objectius de Polònia, "Volem ajudar a la gent a informar-se de la política d'una forma amena i divertida".

Per últim lloc fou el moment d'un llarg torn de preguntes on els temes giraven entorn el programa Polònia i les noves formes televisives d'Internet. Les més de dues hores que durà la xerrada van ser molt interessants i el públic en sortí molt satisfet.

dimecres, 19 de març de 2008

Els testimonis de la història en marxa

No eren encara les 7 de la tarda i la sala del Col•legi de Periodistes de Barcelona ja presentava l’afluència de públic més nombrosa de tot el cicle de conferències febrer-març.
L’ocasió ho valia: Boban Minic, periodista bosni que va treballar a la Ràdio-Televisió Sarajevo; Bru Rovira, prestigiós reporter de La Vanguardia i Marc Marginedes, corresponsal de guerra d’El Periódico, començarien a quarts de 7 una xerrada al voltant d’el periodisme en àrees de conflicte. Fins a aquella hora, encara van anar arribant més persones que omplien els pocs seients que quedaven buits de la zona de baix. Éren una cinquantena.
Marc Marginedes va ser el primer en parlar, seguit de Bru Rovira i finalment ho feu Boban Minic. Els dos primers van abordar el tema d’una manera més teòrica, mentre que l’últim parlà més des de la seva pròpia experiència, que el situà a la posició de periodista a la vegada que de víctima.

“Vivim en un món on hi ha un excés d’informació”, comença Marc, que tot seguit llança a l’aire la següent pregunta: “Quin és, llavors, el paper d’un enviat especial per un diari en un conflicte?”. Les respostes les va exposar al llarg dels 10 minuts que va parlar. Per a ell un dels valors de l’enviat especial és la seva pròpia experiència personal, i aquesta experiència necessita, a vegades, de la primera persona per a ser explicada. Aquest és un valor afegit que pot aportar un reporter, és el que pot diferenciar un diari de la competència –posa d’exemple Londres, on la gent escull el diari en funció del periodista que narra el fet-. És molt difícil que en el món actual un sol periodista d’un diari pugui superar els 20 corresponsals de Reuters o els deu d’AP. Per això cal fugir del estereotip de piràmide invertida, i fer de la crònica un relat més personal (sense que el periodista sigui el centre) que sigui capaç de fer reviure el conflicte al lector.
El segon valor és el vincle que hi ha entre el país d’origen del corresponsal i el paper que juga el mateix país en el conflicte. Aquestes relacions donen lloc, en molts casos, a anècdotes increïbles , quan no decepcionants. Ell va posar tres exemples, dels quals n’explicaré un: va ser a Iraq, en el dia en què s’alliberaven els primers presos de la presó d’Abu Ghraib i per tant s’hi van concentrar centenars de periodistes a l’entrada. Entre ells hi era en Marc. En aquell mateix instant va veure com un convoy de l’exèrcit espanyol entrava a la presó, quan en teoria les tropes espanyoles només estaven a Iraq en una missió humanitària. “Estem de passeig”, va ser la resposta dels espanyols quan el Marc els va preguntar què hi feien allà.

Uns aplaudiments separen la fi de la primera exposició oral de l’inici de la segona, la del Bru. El Bru és un gran fan de Kapuściński, i per això no resulta estrany que el nombri en varies ocasions, així com tampoc la defensa aferrissada que fa sobre la necessitat i obligació del reporter d’estar sobre el terreny, de conèixer i conviure amb l’altre per tal de donar-li la paraula. Aquesta és, segons el reporter de La Vanguardia, la columna vertebral de la professió, columna que actualment es troba esbiaixada. També va criticar el poc exercici de processament d’informació que duen a terme els periodistes d’avui en dia, fet potser que va lligat a la creixent industrialització del sector.
Però, podem pensar, quin sentit té donar-li la veu a l’altre quan ja està gairebé tot dit? És aquí on Bru desglossa una de les reflexions més interessants de la conferència. Ell creu que el món d’ara és molt diferent al que hi havia abans, i que la caiguda del mur de Berlín (1989) és la frontera que separa aquests dos móns. Ell, que es classifica dins dels reporters que han explicat el primer món, veu com actualment no hi ha cap periodista que es plantegi les preguntes adequades ,per a entendre el món actual, que són essencialment diferents a les de fa dues dècades. Creu ell que algunes de les preguntes serien: com veiem compatible la prosperitat econòmica amb la cohesió social? Com democratitzarem el món global? com es mantenen les identitats locals en aquest món global?
Un altre cop aplaudiments. I ara és el torn de Boban. La seva intervenció és potser la més esperada ja que ha viscut una guerra com a periodista a la vegada que com a víctima, la guerra del seu país: Bòsnia-Herzegovina. Boban viu a l’Escala, on treballa de cambrer. Parla un castellà quasi perfecte, guarnit d’un to de veu monòtonament trist, herència d’ ”una guerra que va començar 10 anys abans als mitjans de comunicació”.
Boban va parlar sobre el paper dels mitjans de comunicació durant la guerra balcànica, tema que visqué de ben a prop ja que ell era el director de cultura de Ràdio-Televisió Sarajevo. Explicava, amb cara de no comprendre-ho encara, com els serbis van dur a terme una neteja ètnica a tots els mitjans de comunicació del país, van fer fora 500 treballadors de Ràdio i Televisió Sèrbia, van configurar una llista amb poc més de cent periodistes considerats traïdors i els quals tenien que ser assassinats, entre ells hi figura el mateix Boban, i van crear una nova secció a un diari serbi on els suposats lectors enviaven cartes, hi dic suposats perquè després es va descobrir que les cartes eren escrites pels mateixos periodistes serbis, ja podeu imaginar dons que deurien dir aquelles cartes...
I com aquestes, un carrusel d’injustícies més que banyen la guerra d’un color encara més opac i que ben segur van promoure moltes de les barbaritats executades.
Com molt bé argumentava Boban a l’inici de la xerrada, els mitjans de comunicació no s’encarreguen de començar una guerra, per a això ja estan els poders econòmics i polítics. Tanmateix, els mitjans si que poden contribuir a la guerra: poden preparar-la, com també formar l’opinió pública, són capaços de determinar qui és l’amic i qui l’enemic així com fer dels criminals herois i justificar lo injustificable...d’exemples, com acabem de comprovar, no en falten.
Un altre vegada els assistents piquen de mans, volent mostrar tot el suport cap a Boban a la vegada que conscienciant-se per tal de abolir aquestes atrocitats, i tornar-li al periodisme el prestigi que es mereix. L’exemple a seguir el poden veure en un dels tres homes que seien al seu davant.
Tenen els corresponsals una situació privilegiada de la història en marxa, una situació que “t’aproxima com cap altre mirador a l’autentica condició humana i que et nodreix d’un bagatge excepcional en el terreny personal”. Aquesta figura no ha de desaparèixer, i no s’ha de supeditar a la creixent industrialització del sector periodístic i de la informació, on cada cop l’altre té menys valor en ell mateix, on l’espectacularitat trepitja la veracitat, on no es sent la necessitat d’entendre i donar-li la paraula a l’altre i on, des d’aquesta perspectiva, és impossible abordar les preguntes que ens condueixin a entendre el nou món.
Potser hi ha gent que cregui que aquesta no és la nostre tasca...jo no comparteixo aquesta opinió.

dilluns, 17 de març de 2008

Marea pentina el nostre somriure


Las aceras están llenas de piojos és el nom que duu el nou cd de Marea, i també el que dóna nom a la gira que realitza el grup, que ja arriba a la seva fi. I ple de “polls” – nom metafòric per a referir-se als rockeros, grenyosos i despentinats- és també com estaven els voltants de l’estadi Olímpic de Badalona el divendres 14 de març amb l’expectativa de disfrutar d’una bona nit de rock’n roll.
L’estadi presentava una molt bona entrada, potser més de l’esperada, tenint en compte que el maig de l’any passat Marea ja va venir en concert d’inici de gira a Barcelona, tot i que aquest va tindre lloc al Fòrum.

Van ser gairebé tres hores de concert durant les quals la banda no va parar de fer saltar al públic, i és que es deurien sentir obligats pel preu una mica excessiu de l’entrada: 25 euros, a més de què es sentissin molt a gust, com mencionava el cantant, Kutxi Romero, durant el concert.
L’esdevenir del concert va seguir la tònica de sempre. Es va obrir amb la primer cançó del nou disc, Entre Hormigones, i es van cantar les mítiques: Corazón de Mimbre, En Tu Agujero, La Rueca...i moltes més, fins arribar al final esplèndid on es toquen les dues cançons més famoses del grup: Perro Verde; i la que porta per títol el nom de la banda:Marea.
A pesar de què l’edat ja els comença passar factura, a excepció del Piñas que no para quiet damunt de l’escenari en tota l’estona i potser per això va ser el més aclamat, la banda va premiar els assistents amb moltes de les seves cançons més antigues i que caracteritzen al grup que s’aferrava als ideals del rock més tradicional i reivindicatiu, tendència que s’ha vist una mica oblidada a la vegada que innovada en el nou cd.
Kutxi, amb la seva veu d’aiguardent, recita : “a pesar de què s’engarjolin tots els ocells del món, ells cantaran quan els hi vingui en gana”, com ell, que apunta amb les lletres de les seves cançons allà on sent més l'home, al cor, parlant de la llibertat, la soledat i la rebel•lió.
El concert va finalitzar, i la gent anava marxant contenta d’haver passat una nit com la desitjada, una esplèndida nit de rock’n roll, i contents també de compartir-ho amb gent que, com ells, tenen “el somriure despentinat d’anar en contra dels vents”, frase que vesteix una de les tornades d’una cançó, com no podia ser d’altre manera, de Marea.

diumenge, 16 de març de 2008

Estels al cel, sentiments a flor de pell


Afganistan està de moda. Així ho constaten els diferents treballs que hi ha actualment sobre aquest país, com l’obra de teatre de Vicky Peña, o la pel•lícula Buda explotó por vergüenza de Hana Makhmalbaf. També sobre Afganistan és el nou filme de Marc Foster Cometas en el cielo, una adaptació de novel•la de Khaled Hosseini.
Però si els dos primers intenten fer una radografia del país, Cometas en el cielo ens presenta només aquest territori que, tot i està pinzellat amb els seus trets característics, com pot ser el règim taliban, actua només de suport territorial per a explicar una història d’amistat i superació personal. La història, val a dir-ho, està gravada en un desert de la Xina, tot i que la sensació d’estar feta a Afganistan és impecable.

Els dos grans protagonistes són dos nens petits que viuen a la mateixa casa, però que un, Amir, és el fill de l’amo, un home ric; i l’altre, Hassan, és el fill del servent del primer. Els dos menuts s’acaben separant i uns anys després, quan Amir ja és gran, viu a Califòrnia i escriu llibres, es torna a retrobar amb el passat. És aquesta situació un pilars de l’obra i conseqüentment és també la que desferma la història de superació i valentia que presenta el filme, un dels pocs moments d’acció d’aquest. En conjunt, l’obra és sentimental i lenta, la qual cosa no eximeix escenes violentes i on es mostren els horrors d’aquell país islàmic.

És interessant el contrast que juga el canvi territorial Afganistan-Califòrnia (on resideix Amir de gran), i també la tornada a l’Afganistan més cruel i violent, dominat en aquest llavors pels talibans.

Tot i que, com diu molt bé el tòpic, el llibre és sempre millor que la pel•lícula, en aquest cas concret la pel•lícula també està prou ben feta tot i que massa lenta en alguns trams –fet que en el llibre es pot salvar ja que el sentimentalisme resulta diferent explicat amb paraules, el cinema sempre requereix més acció-. Cal destacar també el paper dels dos petits, Amir i Hassan, que actua una naturalitat inexplicable tenint en compte que era el primer cop que actuaven davant d’unes càmeres.

Cometas en el cielo brinda l’oportunitat a l’espectador de submergir-se en els racons humans més sensibles i vibrants, que embolicat amb temes com l’amistat, la paternitat les desigualtats socials, de la mà de dos amics afganesos que de la seva naturalitat al actuar et fan sentir una elevadíssima proximitat amb la història.

divendres, 14 de març de 2008

"El COM acaba sent més important que el QUÈ"

El passat dijous 6 de Març, es va dur a terme a la sala d'actes del Col·legi de Periodistes, una conferència que tractava la relació entre la informació i l'espectacle a la televisió. A aquest debat van assistir, amb vint minuts de retard, Francesc Escribano (director de TV3), Núria Ribó (col•laboradora de ràdio i televisió, i ex-corresponsal de TVE a Londres i Nova York), Montserrat Abad (directora de TVE a Catalunya), i Toni Soler (Director de Polònia i Minoria Absoluta). Els quatre van parlar sobre com ens informa la televisió, què ens explica, quins compromisos té...
El primer en parlar va ser el director de TV3. Escribano va dir que qualsevol cosa que es fa a televisió es espectacle, i que "el 'com' acaba sent més important que el 'què'". Va afegir també que la televisió pública té "el compromís amb la realitat i l'espectacle, però també un compromís amb l'espectador". Segons Escribano, l'espectador ha de poder confiar en la seva televisió pública.
Montserrat Abad va parlar sobre els nous canals que hi ha, com ara Internet, que està fent que els joves encara siguin més infidels a la televisió. Segons Abad, actualment estan buscant noves formes de cridar l'atenció, pero no només als adolescents, també als adults. Va recordar nous formats televisius com '59 segundos' o 'Tengo una pregunta para usted'.



La periodista Núria Ribó va estar d'acord amb Abad i va dir que és veritat que avui en dia s'ha d'impactar d'alguna manera per cridar l'atenció. Segons ella, "si estas intentant que la teva fòrmula arribi, has d'impactar". A més, va parlar sobre l'impossibilitat de ser objectiu, sobre la seva experiència com a corresponsal, i va reconèixer que actualment no són bons temps pel periodisme, causant així murmuris entre els joves estudiants que hi havia a la sala.
Finalment Toni Soler va parlar especialment del seu programa (Polònia) i de com aquest necessita de la informació. Segons ell, sense la informació no podría fer l'espectacle que emet cada dijous a TV3.
Un cop els quatre convidats van exposar les seves reflexions, es va obrir un torn de paraules, on va haver-hi una gran participació. Tot i que algunes preguntes semblaven ridícules i feia que els convidats no sabessin on ficar el cap, també van sortir temes interessants, com l'espectacularitat que hi ha ara a alguns informatius nacionals, o les contínues repeticions que hi ha entre el telenotícies del migdia i el del vespre a TV3.
Les més de dues hores de xerrada van ser realment interessants, tot i que en alguns moments els convidats desviaven el tema a exemples concrets que els afectaven només a ells i que no semblaven aportar res al debat.

Tothom en parla

Els que a dia d’avui no coneguin el raper Porta senyal que no estan al dia del que passa a Internet. El seu Myspace ha estat el que ha fet d’aquest jovenet de Sarrià, una estrella mediàtica i a la vegada un personatge polèmic pel seu èxit tan evident que ha portat l’enveja de molts joves que com ell no han aconseguit moure i recollir tants adeptes.
Ha aconseguit gravar un cd amb una de les discogràfiques més importants del moment (Universal) i la veritat és que en comparació amb les maquetes anteriors segueix apostant pel mateix producte. Porta és un noi que està disposat a menjar-se el món amb la seva manera de rimar i amb el seu gran estil alhora de cantar les cançons, cosa que deixa claríssima en l’introducció del disc. Molt bones lletres que van des de la política a sentiments molt profunds com l’amor o la pèrdua d’un èsser estimat. Sorprén la facilitat que té per trobar les paraules adequades, unir-les i fer que tot tingui un sentit i una força a la vegada. Un nou B-Boy per a l’escena del hip hop que seguirà “En boca de tantos” (així es com es titula el seu primer senzill) bastant més del que molts pensen.
I es que molta gent el critica, suposats experts del hip hop i del rap es queixen i fins i tot l’amenaçen, creen histories al voltant d’ell, perqué ha aconseguit allò que molts desitjaven des de feia temps. El seu cd conté 19 cançons pujadetes de to i masses paraulotes. Direm que Porta es un Mc al marge dels tòpics del gènere, cabell llarg, fill d’un barri acomodat i amb cançons que parlen més de nenes que de problemes socials. Potser per això Porta, no ha estat ben rebut entre els típics del hip hop. Però diguin el que diguin l’interés que suscita haver estat avalat per més dels 5 milions de descàrregues de la seva maqueta, els més de 10 milions d’usuaris que han vist els seus clips al Youtube i els 14 milions de visites al seu myspace confirmen que pot a agradar més o menys, pero que indiscutiblement s’ha convertit en una estrella.
Dimarts de la setmana que bé l'entrevisto a Radio Alternativa Barcelona 102.4 de 20 a 21 h. No ús ho perdeu!

dijous, 13 de març de 2008

Fama, ¡a bailar!: una gran apuesta de Cuatro

Fama, ¡a bailar! es una de las grandes apuestas de Cuatro. No podemos negar que la cadena de televisión Cuatro está obteniendo grandes éxitos. Ya se ha podido comprobar con seriales como House o Anatomía de Grey, y ahora, la nueva y acertada apuesta ha sido Fama, ¡a bailar!. Es un programa televisivo en el que 20 personas compiten para cumplir su sueño: conseguir un máster de un año en una de las mejores escuelas internacionales de baile. Estos 10 chicos y 10 chicas conviven en la Escuela de Fama, en la que se forman mediante clases que reciben de prestigiosos profesionales del baile.
Los participantes de Fama, ¡a bailar! compiten y trabajan en parejas en tres estilos de baile diferentes cada semana(funky, street dance y lírico). El plan de estudios de la escuela está completamente estructurado y planificado, de modo que cada día de la semana tenga una finalidad concreta. Cada día hay sorpresas nuevas, cada día son nuevas emociones.
Así pues, lo que parecía una propuesta arriesgada (puesto que era la primera vez que se realizaba un programa de este tipo) se ha convertido en un fenómeno social, muchos son los seguidores de este concurso, muchos son los que siguen día a día a este grupo de jóvenes bailarines.
Tanta es la audiencia que uno de los motivos principales por los que el programa sensacionalista El tomate desapareció fue por la gran cantidad de público que les abandonó a cambio de ver Fama, ¡a bailar!. Del mismo modo, la audiencia del programa Sé lo que hicisteis... disminuyó, aunque en menor proporción.
La fórmula del programa (chicos y chicas guapas, profesores duros, música actual y una franja horaria en la que los jóvenes estaban desatendidos: de 15:15 a 17:30) sólo podía llevar al éxito. Pero no es únicamente esto lo que supone el éxito del programa: El nivel de exigencia por parte de los profesores es alto, lo que conlleva a que estos 20 concursantes se esfuercen día tras día por superarse, por aprender y no cabe duda que para ellos el baile es más que una pasión, es un sueño. Un sueño por el que luchan, un sueño por el que viven y esto el valorado por los espectadores.
Además, este nuevo programa, que se empezó a emitir el 7 de enero de este mismo año, no es un simple concurso de baile, es a su vez un reality show. Una prueba de ello es la existencia de un canal 24 horas en Digital+, dedicado unicamente al programa, a través del cual los espectadores pueden vivir en primera persona todo lo que sucede en la Escuela de Baile: las clases, la convivencia, los ensayos…en definitiva, el día a día de los 20 aspirantes a la beca de baile.
Fama es, por lo tanto, un gran reality, lleno de vitalidad, de agilidad, de sorpresas, de sensaciones. Cada día en la escuela es distinto, la competitividad es diaria y apenas pueden relajarse.

Xhelazz, algo más que Hip Hop


Para muchos Xhelazz es un rapero desconocido. Muchos creerán que con su primer trabajo, “El soñador elegido”, este joven de Zaragoza se ha colado entre los mas grandes a la primera. Quien crea que lo de este MC ha sido llegar y besar el santo, se equivoca.

Mario Celimendiz empezó rapeando en el grupo Originarios, y más tarde formaria Imperio. Pero no sería hasta el año 2000, con Cloaka Company, que saborearía el reconocimiento como grupo. Acompañado de otros grandes nombres de la escena como Hazhe, Cloaka Company triunfo con su disco “Verso Municcione”. Comenzó a ganarse un nombre propio tras acompañar a Violadores del Verso en su gira Vivir para contarlo”, y tras ella estrenó “El soñador elegido”, LP que le ha colocado como uno de los máximos referentes en el hip hop español.

El soñador elegido” es un disco maduro, que deja atrás la competición para adentrarse más en el lado poético y filosófico de las letras. Con agudas comparaciones, sarcasmos, e ironías, Xhelazz nos da su visión sobre la sociedad en nuestro país, los problemas del día a día, la política, el panorama hip hop… un punto de vista sobre nuestro mundo. En temas como “La soledad comienza” el MC nos habla de cómo actuamos cuando nadie esta con nosotros, hace una reflexión sobre el ‘’yo’’. En “Una mirada” nos analiza irónicamente desde su punto de vista el mundo y las injusticias que en él hay. En “Sólo son vidas” habla de los problemas del día a día, y de lo poco que a muchos parecen importarles. El LP goza también de temas más lúdicos y de menos reflexion, buscando el cuerpo de los tracks en el ritmo y el buen humor, tales como “Hijos del orgasmo” o “Sólo importa el rap”, trabajos que rebosan una gran calidad. En este último tema cabe destacar su colaboración con Violadores del verso. Xhelazz también dispone de otra colaboración con Hate en el tema “Hamor”, y la participación de Tote King en “Estamos rallados”. En el apartado melódico R de Rumba, Hazhe y el propio Xhelazz se encargan de darle al disco el ritmo necesario. Encontramos cortes mas suaves y melódicos, y otros con mucho mas ritmo y contundencia. La variedad del disco y como se desenvuelve la dinámica del mismo hacen de él un LP exquisito de principio a fin.

El trabajo de Mario Celimendiz va más allá de los estereotipos del Hip Hop competitivo y pedante, y llega a esos escalones ya pisados por “Nach” o “Violadores del verso”: los escalones que llevan al rap poético, maduro, profundo y meditado. Se olvida la rima fácil, las bases simples, los ritmos monótonos. Con “El soñador elegido” estamos ante un nuevo ejemplo de este rap-poesía.

La fórmula de l'èxit


Allenrok –pronunciat amb doble ela- que és Cornellà del revés, també és el nou CD d’Estopa. Aquest joc de paraules és el primer dels molts que gaudirà qui escolti, al llarg de les 12 cançons, el 5è disc del grup. Val a dir que és el cinquè com podria ser qualsevol dels que han seguit el prolífic Estopa amb que van debutar els germans Muñoz. La fórmula de l’èxit és la mateixa, (predomini de rumba, la veu de David, lletres que parlen del barri en que van créixer, de sentiments i que probablement alguna ha estat escrita amb Sabina sonant de fons), a més, cal tenir sempre en compte les recuperacions que fan cada disc de temes de la gènesi del grup, la maqueta que van gravar abans de sortir a la palestra l’any 1999.

A partir d’aquí, els canvis de torn. A saber, l’ampliació del cupó de rock amb guitarres elèctriques, alguna remor de hip-hop encartonat i fins i tot una mena de cançó de bressol –Pesadilla- que, acompanyada amb veus infantils i el so d’un giny creat l’any 1919 que torna a estar en auge, el theremin, explica una experiència penitenciaria, tal com poetà Miguel Hernández i musicà Serrat, però destinada a ser enterrada amb la fi de la promoció. En canvi, altres cançons, duen el fat de sonar tot l’estiu –amb gira inclosa- com el single Cuando amanece, amb videoclip d’estil “tarantinià” i cançó bessona, això sí, de Tu calorro (primera peça del primer disc), d’on fins i tot han recuperat la veu femenina de Chonchi Heredia.

Amb Allenrok també han tornat les referències dels inicis al món caló, alguna pinzellada d’instruments de vent i les ja famoses parades en sec abans de les tornades més enganxoses, tal com passa en el que serà el segon single del duet, Vientos de tormenta, un autèntic vendaval de potència vocal de David, que sobtarà a propis i estranys. Posteriorment es promocionaran cançons més melòdiques, també marca de la casa Estopa.

El disc, produït per primer cop pels Muñoz, conta amb una caràtula naïf dissenyada per un amic de tota la vida, el qual ja va crear el grafisme de l’anterior Voces de ultrarumba. Ara representa el mapa d’un parc d’atraccions inspirat en espais de Cornellà i on cada cançó del disc és una atracció, cadascuna de les quals dissenyada amb la fórmula de l’èxit que permet als Estopa omplir el Sant Jordi, com faran el pròxim 13 de juny.

10000

El gran director Roland Emmerich, creador de "Independence Day" i "El Día de Mañana", va presentar el passat divendres la seva última producció: "10.000", una copia de la pel·lícula "Apocalypto" però amb més efectes especials i molt menys atrevida.

"10.000" és la història d'un jove caçador que s'ha enamorat d'Evolet nova integrant de la seva tribu perduda enmig de la muntanya. Quan un grup de misteriosos senyors de la guerra destrossen el seu poble i rapten a Evolet, D'Leh, el jove caçador, es veu obligat a formar un petit grup de caçadors per salvar a la seva estimada. Conduits pel destí, el grup de guerrers té que lluitar contra tigres i altres animals prehistòrics i, al final del seu heroic viatge, descobreixen una civilització perduda enmig del desert on les piràmides són les protagonistes. Allí posaran resistència a un poderós déu que ha esclavitzat brutalment a la seva gent.

10.000 és una pel·lícula sense sentit, avorrida i amb un guió ridícul i incomplet que en cap moment capta l'atenció de l'espectador lo suficient per crear un suspens argumental.
Per començar, el film està ambientat en un temps encara per desxifrar ja que el director no dubta en cap moment d'ubicar al mateix marc temporal animals de l'època prehistòrica com ara els tigres, algun dinosaure o els mamuts, i les piràmides egípcies. Per altre costat, el marc espacial també te una gran discordança, els aventurers van des d'unes muntanyes plenes de neu fins al mig del desert tot passant per la jungla amazònica en qüestió de minuts. Això sí, els protagonistes, sempre lluint uns pentinats de rastes molt ben tractats i unes barbes ben afaitades i acurades, se'n van a l'aventura tan sols amb un taparabos. Ni un mica d'aigua ni d'aliments.

La fi del comunisme... amb un somriure (La guerra de Charlie Wilson)


La derrota que els soviètics van patir a Afganistan va ser el senyal del definitiu declivi del règim comunista, que acabaria amb la dissolució de la URSS el 1991. El director Mike Nichols (Primary Colors) ens explica en aquesta cinta com un congressista nord-americà, que es caracteritzava per estar més preocupat de les dones i l’alcohol que per la política, va possibilitar la victòria dels muyaidins, els llegendaris guerres afganesos, enfront del potent invasor soviètic. És una pel·lícula que ens explica tota una sèrie de jocs polítics, basats en fets reals, que van portar a EUA a augmentar el pressupost que destinava a ajudar als afganesos enfront els russos de cinc a mil milions de dòlars anuals. Però el caire del film és bastant humorístic, ple de tocs que arrencaran un somriure a l’espectador, sobretot a càrrec del personatge de Phillip Hofman, un frustrat agent de la CIA, encarregat de dirigir totes les operacions, que no té cap mena de respecte pels seus superiors, la millor interpretació de la pel·lícula, i això que ha de competir amb dos estrelles de Hollywood, Tom Hanks i Julia Roberts. La actriu fa d’una de les dones més riques de Texas, fervent anticomunista i amant esporàdica del congressista Wilson, que el convenç per a augmentar l’ajuda als afganesos. Tom Hanks és el protagonista. És un congressista que, acompanyat de les seves atractives secretàries, en 5 legislatures no ha fet res, excepte amics. És un bon home, però sembla que no té cap mena d’interès per la política. Fins que s’involucra en la causa del poble afganès i comprova in situ el seu patiment. Aleshores descobrim un Charlie Wilson compromès amb la llibertat i la justícia, però sense abandonar el seu aire despreocupat. La pel·lícula té un to irònic que, coneixen la situació actual d’Afganistan i la relació amb els Estats Units es comprèn perfectament. Al final de la història, s’amaga una dura crítica cap al govern americà
La pel·lícula està ben construïda i no calen uns grans coneixements del que parla per trobar-la entretinguda i interessant. No va dedicada a un públic concret, tot i que no va dedicada a qualsevol públic. S’ha d’anar a veure amb la idea clara del que et trobaràs, no hi ha ni grans explosions, ni efectes especials espectaculars, ni grans escenes dramàtiques. És una pel·lícula senzilla, i segurament això és el que la fa més atractiva, ja que el seu potencial es troba en la qualitat dels intèrprets i en la història que explica, interessant per qualsevol persona que conegui el món on viu

Juno, entreteniment pur

Aquest film explica una història amb múltiples personatges vinculats entre sí al voltant d’una situació cada vegada més comuna en la nostra societat: l’embaràs no desitjat entre adolescents. Juno Macguff (Ellen Page) és una estudiant de 16 anys amb molta imaginació, culta, observadora i sobretot sarcàstica. Durant el desenvolupament del film es pot entreveure que la protagonista indiscutible ha format una cuirassa per tal d’amagar les pors i els dubtes característics de l’edat de la noia.
Juno es vol iniciar en el sexe i ho prova amb el seu millor amic Bleeker (Michael Cera). El resultat d’aquesta relació és l’embaràs. Després d’explicar la situació al seu pare i a la seva madrastra, decideix donar-lo en adopció. Ara només cal buscar la parella perfecta i finalment són Mark (Jason Bateman) i Vanessa (Jennifer Garner). Juno al llarg de la pel·lícula comparteix agradables moments amb Mark degut a l’enteniment i les aficions mútues. Quan entres a la sala de cinema és possible fer-te una idea preconcebuda si t’han comentat el tema. “Pel·lícula americana d’una noia de 16 anys que va a l’institut i es queda embarassada”. Realment fácil pensar “una altra americanada d’adolescents amb un festival d’hormones alterades”. Aquesta visió trontolla i cau quan l’espectador veu que està equivocat. Primerament, el que pot sorprendre més és que Juno i els seus pares no fan un drama i accepten la seva condició d’embarassada amb bastant naturalitat. La protagonista no és la típica animadora que s’enamora del capità de l’equip de futbol sinó que cada frase que pronuncia denota enginy i picardia.
Encara que no abundin els girs inesperats, el film dirigit per Jason Reitman està ple de diàlegs i conversacions ocurrents. Juno no es pot considerar una obra mestra que pasarà a la posteritat però la pel·lícula guanyadora de l’oscar al millor guió (Diablo Cody) és entreteniment amb un humor sutil i càlid. Que aprofiti.

Tornar al periodisme de carrer

S'ha dit sovint que la feina de periodista, i en concret la del corresponsal de guerra, és una de les feines més apassionants que existeixen perquè aquestes persones són testimonis de la història en marxa.
La conferència "Periodistes en àrees de conflicte" enmarcada en el cicle d"Experìencia de periodista", que va tenir lloc la tarda de dimarts 5 al Col·legi de Periodistes de Catalunya, va ser exposada per 3 dels pesos pesants de la professió; Marc Marginedes, corresponsal de guerra d'El Periódico, Bru Rovira, redactor de La Vanguardia i reporter internacional, i Boban Minic, periodista bosnià i exdirector de cultura de la RTV Sarajevo.
Marc Marginedes, que ha fet de corresponsal a llocs tan diversos com Algèria, Marroc o Rússia, va iniciar la xerrada fent esment a la saturació d'informació que hi ha en el món actualment. També va criticar la poca importància que donen els mitjans de comunicació de la nostra terra al paper de corresponsal, tan preciat als països anglosaxons. Aquestes persones que es dediquen a cobrir fets que succeeixen en països conflictius verifiquen les informacions que es donen des dels governs, però serveixen sobretot per "fer reviure al lector el conflicte". Cada corresponsal té un "valor afegit" pel mitjà pel qual treballa, i es que es dediquen a explicar una història desde la primera persona, des d'un punt de vista determinat.
Després d'aquesta exposició de Marginedes, on parla de la professió de forma més pràctica, continua Bru Rovira parlant de la comunicació de forma més teòrica. Aquest especialista d'Àfrica crítica la situació del periodisme actual titllant els professionals de "perfectes idiotes que no saben processar el que veuen", ja que a l'únic que es dediquen és a classificar notícies. La tesis proposada per Rovira convenç, i es que als mitjans es publiquen els fets descontextualitzats. Segons ell, el bon periodisme és el del carrer, el que es practicava abans. "No només s'ha d'anar als llocs, sinó que s'ha de compartir i experimentar la seva pròpia vida". Els altres conferenciants es posicionen a favor de Rovira, ja que creuen que el periodisme actual li falta això; contextualització. S'enten, doncs, que un dels referents més importants d'aquest periodista sigui Kapuscinsky, un home que portava totalment a la pràctica aquest periodisme de carrer que defensen els conferenciants.
El reporter també comenta la necessitat de respondre les preguntes d'aquest nou món sorgit després de la Guerra Freda, un món caracteritzat per la globalització i la democratització. "És compatible la prosperitat econòmica amb la cohesió social? Com es mantenen les identitats locals en un món global?"´són algunes questions que es formula Rovira. "Les preguntes són el que m'han mogut sempre" diu, i es que sempre s'ha dit que un bon periodista ha de tenir curiositat per tot.
El tercer conferenciant, Boban Minic, explica la guerra vista des de dins, com a periodista i com a víctima. La seva experiència a la guerra dels Balcans, on es va quedar sense veu a consequència de les llargues hores informant sense parar a la Ràdio de Sarajevo, va ser molt dura. Boban explica que la guerra va començar als mitjans de comunicació 10 anys abans de la seva manifestació física, ja que exaltaven els valors nacionalistes en un país caracteritzat per la seva varietat ètnica i cultural. Això va incitar d'alguna manera a la guerra, influenciada per la crisi econòmica que va patir el país. El bosni esmenta les semblançes d'aquella situació amb el nostre país "el llenguatge que esteu parlant a Espanya és el mateix que hi havia aleshores a Yugoslavia".
El periodista va fer referència bàsicament el que va suposar pels mitjans de comunicació l'explosió de la guerra; autocensures, manipulacions, propagandes i d'altres pràctiques força desagradables pel que es dediquen a aquesta professió.
El públic, bàsicament format per joves estudiants de comunicació però també d'algunes persones d'edat avançada -que es van fer sentir i veure de forma excessiva, com passa desgraciadament en algunes conferències- van semblar molt interessats en el que explicaven els 3 professionals, i més tard van fer algunes preguntes.
La conferència va resultar, finalment, molt satisfactòria, i es que els periodistes van parlar de coses ben diferents desde punts de vista també molt variats; Marc Marginedes va esmentar els aspectes més pràctics de la professió, mentre que Bru Rovira ho va fer dels més teòrics. Boban Minic, per altra banda, ens va fer reviure -en una petita part- una guerra vista desde dins, i va explicar el que suposa pels mitjans la falta de la llibertat d'expressió, un problema que, afortunadament, no estem acostumats a tenir aquí desde fa més de 30 anys.

Juno, mitología independiente Hollywoodiense

Año tras año, sin falta, la industria del cine independiente norteamericano sorprende a crítica y público con un buen número de obras dignas de ser recordadas. Pero el gran ‘boom’ del fenómeno ‘indie’ llegó el año pasado con la simpática y divertida Little Miss Sunshine, que consiguió colarse en la ceremonia de los Oscar llevándose dos galardones –guión original y actor secundario- y disputándole a obras de vacas sagradas del universo cinematográfico -Eastwood, Scorsese o Frears- el premio a mejor película del año 2006.

En este contexto se enmarca Juno, el éxito independiente de la temporada. Juno, que se llama así por la diosa romana, no por la ciudad de Alaska, es una joven de 16 años de edad que, después de su primera relación sexual, queda embarazada y decide, tras largas reflexiones y divagaciones, dar a su hijo en adopción. Ella, Juno, no es ni mucho menos una adolescente convencional; es culta, extremadamente sarcástica, inteligente y, porque no decirlo, un poco pedante. Además de ella, la fauna de personajes que el film nos presenta es de lo más variopinta y heterogénea que uno pueda imaginar; un padre extrañamente comprensivo y condescendiente, una madrastra a ratos odiosa a ratos cariñosa, un ‘co-culpable’ del embarazo tímido e introvertido y una pareja, la “beneficiaria” del embarazo, muy curiosa: un hombre inmaduro y soñador y una mujer con el instinto maternal excesivamente desarrollado.

En realidad, y vista con perspectiva, uno no acaba de creerse este mundo, le parece todo como muy lejano. Pero en el momento, la película se disfruta sobremanera. Los realizadores tratan de recordarnos constantemente la condición de la obra, parece que nos diga: “Eh, soy ‘indie’, que conste”, y todo debido a los pintorescos y originales títulos de crédito, los frescos y mordaces diálogos o su fantástica banda sonora ‘gafapastosa’ –con los Belle and Sebastian, los Sonic Youth o los Velvet Underground-.

El film es fresco, divertido, soñador, vitalista e inteligente y por eso, y por mucho más, Jason Reitman, un director hijo de otro director realizador de comedias sin gracia, y Diablo Cody, guionista que hasta hace dos años se ganaba la vida haciendo de stripper, han hecho de Juno una de las películas del año. Toda una joya a descubrir.

dimecres, 12 de març de 2008

“Televisió és comunicació, més enllà d'espectacle o informació"

La darrera conferència del cicle “Experiència de periodista”, que el Col•legi de Periodistes de Catalunya ha organitzat entre els mesos de febrer i març, va tenir lloc el passat dimecres dia 6 a la sala principal de la seu de l’organització catalana. La mateixa, sota el nom de “Televisió, informació i espectacle”, tenia com a tema central, com bé anuncia el nom de la conferència, el món del periodisme a la televisió. El cartell era el propi de les grans ocasions, fent un símil taurí, amb tot de primeres ‘espases’: Francesc Escribano (director de TV3), Montserrat Abad (directora de TVE a Catalunya), Núria Ribó (col•laboradora de diversos mitjans i ex-corresponsal de TVE a Londres i Nova York) i Toni Soler (Director dels programes de sàtira política Polònia, a TV3, i Minoria Absoluta, a RAC1).

L’inici de la conferència es va fer esperar, la puntualitat pròpia d’aquests actes va lluir per la seva absència. Quan l’agulla s’apropava més a dos quarts de vuit que a l’hora en punt, moment en què estava previst que donés inici l’acte, els quatre periodistes convidats van entrar per la porta principal de la sala i es van posar als llocs que ja tenien pre-assignats, de dreta a esquerra: Francesc Escribano, Montserrat Abad, Núria Ribó i Toni Soler. La sala, no massa gran, presentava poc més de mig aforament. Respecte a això, poc abans de començar, dos estudiants que, segons les seves paraules devien haver assistit a totes les conferències del cicle, asseguraven que aquell era, de lluny, l’acte amb més espectadors. Cosa de la qual deduïm que el cicle ha tingut un èxit escàs; una llàstima, ja que, tant els temes tractats, com els periodistes que els tractaven, feien de totes i cada una de les conferències unes classes magistrals d’allò més interessants, i d’allò més gratuïtes.

Francesc Escribano va ser el primer dels ponents. El director de TV3 va ser clarament el que va tractar el tema amb més correcció i claredat, deia el que calia en el moment idoni. Ell va dir la frase del vespre: “ La televisió és comunicació, més enllà d’espectacle o informació”, i així, de manera tan simple i concisa va saber englobar ambdues característiques en un sol substantiu. Va assegurar que els periodistes tenen “un doble compromís, d’una banda amb el públic i de l’altra amb l’espectacle” i va dir que “moltes vegades és més important el com que el què”. Posteriorment va arribar el torn de la Montserrat Abad, directora de TVE a Catalunya. La periodista va seguir sobre la mateixa línia argumental del seu predecessor, però va introduir un parell de temes nous; primer es va mostrar preocupada de que “el consumidor de televisió és molt poc atent e infidel, sobretot el target adolescent” de manera que calia assegurar que, a través d’un impacte inicial, el telespectador no deixi de veure el programa. Va fer esment, també, a les noves tecnologies i les possibilitats d’aquestes: “és molt important la interactivitat amb el receptor, ja sigui a través de internet o mòbil” va dir, i va remarcar la importància d’anar més enllà de la notícia, “cal saber el context, les raons, les possibles conseqüències”. La Núria Ribó va ser la següent. La polifacètica periodista va recordar que “impactar no vol dir deixar de ser honest” i, per experiència pròpia, va assegurar que “la televisió nord-americana és el paradigma de la televisió que conjuga espectacle e informació” i va concloure amb una frase lapidària: “ni ara ni mai han estat bons temps pel periodisme”. Finalment, va arribar el torn d’en Toni Soler. L’humorista i periodista va centrar gran part del seu discurs en Polònia. Va dir que “el programa no funcionaria sense informació, cal un bagatge de coneixença de l’actualitat per poder entendre els ‘gags’, tot i que tenim un target molt ampli”. I va dir que calia, en el cas del Polònia, dur a terme la tàctica de “les lupes i les balances: filar molt prim i donar castanyes a tots per igual”.

Per últim, es va obrir un llarg torn de preguntes. Moltes d’elles van girar entorn el fenomen Polònia; també va haver un parell de qüestions referides a les noves tecnologies i la interactivitat i, també cal destacar els requeriments als conferenciants sobre si amb l’espectacle es perd rigor informatiu, contestant tots que, si el treball és bo, no hi ha necessitat de perdre rigor. Novament, Francesc Escribano va ser el més encertat en totes les respostes. En conjunt, doncs, es pot qualificar l’acte d’una vetllada molt interessant i amb moltes reflexions a tenir en compte.

Jonnhy Depp: de tisores a les mans a barber cantant

Sortint d’una filmografia destinada al públic infantil, Tim Burton, deixa en “Charlie i la fábrica de chocolate” i la “Novia cadáver per tornar a estar en boca de tothom amb la negríssima versió del musical dels ‘80 “Sweeney Todd”. La pel·lícula, caracteritzada per una certa fredor (ja no tant sols per l’omnipresència dels tons negres, grisos i blaus sinó per la forma en què es tracta el crim), gira entorn la vida de Todd, un barber que després d’haver estat empresonat durant 15 anys decideix impartir la justícia de la seva pròpia mà matant a tots els que el van condemnar. Colze a colze amb ell, l’ajudarà la pastissera Nellie Lovett (Helena Bonham Carter, que va formar part de “El club de la lucha”). Una pel·lícula fantàstica que evidencia com, cada vegada més, l’autor vol explicar una mateixa pel·lícula mitjançant uns recursos bastant iguals. En “Sweeney Todd” però, Jonnhy Depp, la musa principal de Burton, prestarà la seva cantarella per interpretar al malèfic barber del carrer de Fleet.

Des d’una estètica bastant semblant a la d’ “Eduardo Manostijeras” i “Sleepey Hollow” l’actor consolida la seva cinquena pel·lícula amb el director. El pirata Depp, després d’unes quantes classes de cant, protagonitza les retallades cançons del musical (Burton va haver de reduir les 3 hores del guió original a la 1 i mitja que coneixem) provocant que, a més a més de la seva actuació, sigui valorat el seu càntic. Tot i sentir-se “avergonyit i com “un idiota” mentre cantava (segons va afirmar en la première de la pel·lícula a Londres), “Sweeney Todd” ha guanyat un Oscar a la millor direcció artística i no ha tingut en compte la seva faceta de cantant.

No obstant, l’actor ha esmentat en diferents entrevistes que de petit ja estava arrelat a la música i que ha cantat en diferents bandes de rock. Ara, resultarà que Depp és cantant per vocació i, “aquell somni que de petit tenia” ja pot veure la llum. Potser, tal com esmenta la pel·lícula, “la venjança es serveix en plat fred” i, “Sweeney Todd”, en comptes de tallar la gola de cadascun dels seus clients la talli, en el mateix moment, a tots aquells que no el van parar a escoltar temps enrere.

Josep Cuní: "La informació s’ha transformat en una mercaderia”

Amb 12 minuts de retard, a la sala d’actes del Col·legi de Periodistes de Catalunya començava el dia 21 de febrer una conferència, on el convidat en qüestió era en Josep Cuní, director i presentador del programa Els Matins, de TV3, el programa líder d’audiència de Catalunya.
La sala no comptava amb més de 30 persones com a públic.
Cuní inicià la ponència fent una comparació entre el periodisme de principis dels 70, quant ell va començar a exercir la seva professió; i el periodisme en l’actualitat.
Segons afirmà, procedeix d’un periodisme que visqué el principi de la llibertat d’informació i expressió.
Va voler ressaltar que avui en dia no es contrasta tant la informació que es dóna al públic, mentre que anteriorment sí es feia.
A més, ara hi ha una exigència per part de la societat de fer acompanyar la informació amb el show. Se li demana a la televisió una certa dosi de distracció. Fins i tot, afegí "hi ha gent que confon el show mediàtic amb la informació pura i dura." Els periodistes estan exposats a un èxit i audiència que no poden conèixer. Per reforçar la seva hipòtesi va declarar que "la informació està en el mercat i s’ha transformat en una mercaderia".

Segons el periodista Josep Cuní, la situació actual del periodisme és complicada, ja que existeixen moltes pors (com perdre la feina).
Així doncs, va afirmar: "anteriorment, allò que volies fer era el que t’empenyia i estaves disposat a fer el que calgués, com per exemple, treballar molt" i afegí "abans tenia angoixa per voler ser, ara m’angoixo per sobreviure professionalment."

De la mateixa manera, va voler mencionar la trilogia vinculada que hi ha en l’actualitat entre formació, informació i entreteniment. Segons expressà: "fa anys, s’explicava que aquesta trilogia no es podia vincular mai, però ara s’ha vist que es necessiten entre elles." El mateix va assegurar sobre la trilogia entre ràdio, televisió i premsa, que avui en dia s’ha constatat que es complementen.

Cuní va voler parlar també del gènere periodístic de l’entrevista, destacant que "és el gènere més difícil de fer, però a la vegada aquell que té més mala premsa", és a dir, que tothom gosa fer una entrevista, gairebé sense preparació, sense rigor ni l’estètica periodística necessària.

Josep Cuní considera que hi ha un gran risc en el periodisme actual. És el risc del politically correct, del qual n’ opina que es un gran esclavatge de la llibertat d’expressió del país. El problema però, no és que no es pugui dir quelcom, sinó que els propis periodistes s’autocensuren, no gosen dir alguns continguts "no fos cas que tinguessin problemes."

En resposta a una pregunta formulada per una persona del públic, el periodista va sostenir que el programa d’entreteniment Polònia és la "crònica política més real del país, ja que al programa es diu el que la resta dels periodistes saben però no gosen dir."

Per últim, el director dels Matins va voler declarar que "en l’actualitat s’està fent una televisió tècnicament molt ben feta, tot i que de contingut potser no tant."

El públic de la sala d'actes s'entregà per complet i formulà nombroses preguntes al conferenciant, que respongué extensament, el que va suposar que l'acte finalitzés gairebé 20 minuts més tard de l'hora prevista.

E=MC²: Mariah es pura energía

La mujer que más discos ha vendido en la historia de la música vuelve con un disco repleto de cortes positivos y variados sin renunciar a su elevado potencial como consolidada baladista. Quién iba a decirle a Einstein que su teoría de la relatividad no sólo sería el despertar de una nueva era para la física, sino también el título del undécimo disco de estudio de la diva americana. Parafraseando al genio de la física: La lógica es capaz de llevarte de A hasta B, pero la imaginación puede llevarte a cualquier sitio. Pues bien, mucha imaginación y una cuidada producción hacen de E=MC² (14/04/08) un disco perfectamente equilibrado en el que los cortes enérgicos y letras osadas dan paso a otros profundos y con unas letras depuradas siempre compuestas por la propia Mariah.

El primer single (Touch My Body) es un midtempo en el que una letra un tanto erótica se ve suavizada por una melodía hipnótica que cautiva desde la primera escucha y que ya está arrasando en las listas. A pesar de la elevada carga sensual del corte, resulta muy dulce, divertida y traviesa, sin llegar a ser explícita. A destacar el verso en el que dice: "Si hay una cámara aquí más te vale que no vea esto colgado por Youtube". Otra canción del álbum (Side Effects) es un himno de liberación, donde hace alusión, en un arrebato de desgarradora sinceridad, a su pasado despiadado y violento cuando vivía bajo el yugo de su ex marido Tommy Mottola, y en la que escribe: “Construiste un infierno y mantuve mis lágrimas sin aflorar porque sabía que si empezaba a llorar ya no pararía nunca”. Sin duda uno de los momentos más arriesgados del disco. Otro corte a destacar es That chick, un futuro éxito en las pistas de baile en el que la cantante despliega sus armas de seducción y deja claro que “si esperas que te traiga la bebida, te vas a deshidratar”. Bye Bye se convertirá seguro en una canción estandarte en su carrera musical. Ella misma define este tema como una canción para todos aquellos que han perdido a un ser querido. En un grito emotivo, Mariah hace un guiño a su padre Alfred, fallecido en 2002: “Nunca pudiste verme volver al Nº1”.
Los productores más destacados de la industria avalan este nuevo trabajo, una auténtica fiesta auditiva con el que posiblemente la diva ha conseguido reinventarse a sí misma, y que pretende igualar el éxito de su anterior trabajo (The Emancipation of Mimi) del que vendió 10 millones de copias. E=MC² parece contener 3 discos en uno. Sorprende por ser el álbum más variado de la artista: con uptempos, baladas, ritmos r&b o hip-hop, temas reggae, canciones espirituales, y donde Mariah demuestra una vez más su amplio registro vocal, pasando de notas graves a silbidos que superan las 5 octavas. El disco está plagado de una multitud de potenciales éxitos. Actualmente Mariah se encuentra, empatada con Elvis Presley, a tres números uno de los Beatles, y este disco podría darle tranquilamente esos tres hits que necesita para ser entonces la persona con mas números uno de la historia de la música, convirtiéndose así en una leyenda viva.

Confia en mi


Craig David, considerat com un dels grans artistes del pop britànic i de l’R&B, va aconseguir el número 1, tan en singles (Fill me in) com en la llista d’àlbums (Born to do it), amb només 19 anys. Ara en té 26 i ja va pel seu quart àlbum, “Trust me”, el seu disc més genuí de tota la seva trajectòria musical.
Amb el llançament del seu primer àlbum ,“Born to do it” l’any 2000, va pujar a l’èxit tan ràpid com l’espuma, aconseguint que tots els seus singles es posicionessin dins del Top10 a Estats Units i fossin número 1 al Regne Unit. La xifra de vendes va pujar a més de dos milions de còpies al Regne Unit, i més de vuit milions en tot el món.
Després de dos anys tancat a l’estudi, al 2002 va publicar el seu segon àlbum, “Slicker than your average”. Les vendes van baixar considerablement i només van arribar als 3,7 milions de còpies en tot el món i no va passar de les 500.000 al Regne Unit. A Estats Units, cap dels dos singles que es van publicar van tenir una bona posició a les llistes. L’única cançó que va arribar a número 1 va ser “What’s your flava”, la resta va ser un fracàs.
El seu tercer àlbum, “The story goes...”, publicat l’any 2005, volia anar més enllà del simple fet de fer música ja que Craig David volia expressar el seu costat més emocional i personal. El disc sencer, que parla del desengany i de l’amor, es va inspirar en la seva ruptura amorosa amb Roxy Ingram. Aquest disc ja no es va publicar a Estats Units. El primer single, “All the way”, i el segon, “Don’t love you no more”, van arribar als primers de la llista al Regne Unit, però a la resta del món van ser un fracàs. Fins i tot, el quart single, “Hypnotic”, va ser anul·lat a causa del poc interès per l’àlbum i dels singles anteriors. No va sobrepassar els tres milions de còpies en tot el món.
El passat mes de novembre del 2007, Craig David va publicar el seu quart àlbum, “Trust me”, i amb ell ha volgut fer un canvi en la seva trajectòria musical. Està compost per cançons molt més ballables, amb música disco dels anys 80 i ritmes cubans, ja que part del disc es va gravar a La Habana. De moment, es pot constatar que no ha tingut gaire èxit i no s’espera que augmentin les vendes d’aquest últim disc. I és que sembla que la vida musical de Craig David va decaient. Però ell diu convençut que està satisfet de la feina feta, ell volia ser sincer amb aquest disc i ho ha estat. Que ja no guanya més premis, doncs no el preocupa gens, perquè com ell diu, “al cap i a la fi, els premis mai representen el que passa musicalment al país”.
Un altre apunt que m’agradaria observar és que automàticament que un artista no obté prou vendes del seu àlbum, ja no ens delecta amb una gira de concerts. Craig David, un artista de cap a peus, va venir a Espanya per primer cop l’any 2005, al Festival Grec de Barcelona, per presentar “The story goes...” Doncs bé, aquesta actuació a Barcelona ha estat l’única que ha ofert a Espanya. És veritat que últimament ha visitat Espanya diverses vegades però per promocionar l’àlbum “Trust me”: entrevistes a la ràdio, a la televisió, masterclass, etc. Però res de concerts. Craig David va oferir una Masterclass el passat febrer, però resulta que només hi tenien dret a assistir-hi els clients de Movistar. I tots els altres fans incondicionals d’aquest artista -que segons la mala premsa s’està abocant al fracàs- que volen gaudir de la seva música en directe?
Ha estat una de les poquíssimes (per no dir gairebé cap) oportunitats de veure’l cantar en directe a la nostra ciutat, una ciutat que representa que és pionera en Europa i que aposta fort per la música. I quan dic música, no només em refereixo a la música avançada, electrònica, o la música “de carrer” que ofereixen festivals com el Sonar, el Busker’s Festival Barcelona o altres. També em refereixo a, per exemple, la música negra i l’R&B, que gairebé no tenen cabuda en els concerts que es fan durant l’any a Barcelona.
Estem a l’espera de si Craig David, finalment farà una gira per presentar el seu últim àlbum i si es passarà per la nostra ciutat. De moment, el que sabem és que oferirà una sèrie de concerts a ciutats com Birmingham, Southampton, Salford, Londres i Cambridge durant el mes de juny. Suposo que no es vol arriscar a que el Palau Sant Jordi no s’ompli. Suposo que les vendes són les vendes i fins que el seu últim disc no sigui un èxit rotund, ja el podem anar esperant. Això sí, amb només 26 anys i ja pel quart àlbum a la butxaca, els més de 15 milions de còpies arreu del món no és una xifra que impressioni oi?

Mucho color

 Espectáculo: Bollywood- The Show
Una producción original del film Metropolis Bombay Fantastisch Muziek.
Director: Toby Gough
Coreógrafa: Vaibhavi Merchant
Música: Salim and Sulaiman Merchant
Decoración: Sabu Cyril, premio al Mejor Director de Arte del cine hindú
Lugar: Teatro Tívoli, calle Caspe con Paseo de Gracia, Barcelona
 ----------------------------------------------------------

Bollywood - The Show nace de los múltiples viajes que Toby Gough, autor y director del musical, ha hecho a lo largo de sus proyectos humanitarios. "The Merchant of Bollywood" es una producción que sabe convinar la danza, la música y el teatro. 
  Partiendo del deseo de un hombre (Shatilak, el último de la dinastía Merchant) de que perdure la danza de los dioses, empieza un espectáculo lleno de color. Con sólo una estatua de un Buda en el escenario, varios bailarines se unen al compás de la música clásica hindú formando con sus prendas coloridas un auténtico culto a los dioses. El triunfo de la coreografía se debe precisamente a una de las coreógrafas más conocidas de Bollywood, Vaibhavi Merchant. 
  Pero lejos de ser un musical monótono, el espectáculo da un giro cuando la protagonista del musical y nieta de Shatilak, Ayesha, decide abandonar su tierra para convertirse en la coreógrafa de los modernos filmes de Bollywood. A partir de aquí empiezan una serie de escenas en las que la música y los bailes dejan de ser los tradicionales. La gran industria de Bollywood se ha sumado a la globalización, y las danzas folklóricas se transforman en bailes vanguardistas. Un vestuario provocador, una música estridente y un ritmo imparable son los elementos que caracterizan estos nuevos bailes de Bollywood. Los rostros de las personas que forman el público reflejan atención y fascinación por unas danzas ajenas.
  Ayesha, temerosa de que no quede nadie en su familia que perpetúe la tradición familiar, vuelve a su pueblo donde  hará que la danza de los dioses y los nuevos estilos occidentales de danza sean compatibles.
  Los artistas a lo largo del show muestran su increíble capacidad de baile. Camuflados bajo las muy distintas prendas, los bailarines se mueven al unísono gracias a la precisión de sus movimientos.  Las actores han sabido dar al espectador lo que quería, es decir que han cumplido con las expectativas de éstos: observar el baile tradicional de la cultura india.
  El musical concluye con la combinación armoniosa de los ritmos tradicionales hindués y los temas musicales de más éxito de los filmes de Bollywood. Bollywood- The Show destaca sobre todo por su vitalidad, por su color.
  

  

Sin "el plus" de la información no hay periodismo

 Con unos quince minutos de retraso empezó la conferencia presidida por Francesc Valls (subdirector de El País),  por Sebastià Serrano (director adjunto de El Periódico) y por Joan F. Domene (director adjunto de 20 minutos) en el Col-legi de Periodistes de Catalunya. El cuarto invitado, el subdirector de La Vanguardia, Josep Alberola no pudo asistir debido a un "problema personal", según el moderador de la conferencia. El tema principal sobre el que giraba el diálogo era "el futuro de la prensa escrita"; un título que según los periodistas no se ajustaba del todo al tema del que iban a hablar. Justificaron la afirmación aludiendo a que si supiesen cuál es el futuro de la prensa escrita no se encontrarían sentados dando una conferencia en la que el problema que se discute es la incertidumbre de la prensa escrita.
  Tras la presentación que el moderador hizo de los invitados, uno por uno dieron su respectiva visión del periodismo escrito. Los tres coincidieron en que la situación actual del mercado de la información es muy compleja: no sólo conviven prensa de pago y prensa gratuita, sino que también conviven la televisión, la radio e Internet con éstas.
  El subdirector de El País aseguró que los periódicos de pago seguirán existiendo pese a las nuevas formas de comunicación puesto que el papel fundamental de la prensa escrita es la de ir más allá de la pura información. La prensa escrita es la encargada de dar "el plus" a la información. Francesc Valls dio como ejemplo los teléfonos móviles: ve imposible que esta tecnología sea capaz de informar más allá del simple hecho. 
  El director adjunto de El Periódico asintió, y dijo que "el plus" significaba periodismo de investigación. Ir más allá del hecho, es decir, ir más lejos del dato objetivo implica la interpretación del periodista; "el periodista ha de contextualitzar i interpretar els fets que reb per així donar una informació més completa i competent".
  El éxito que está teniendo Internet como vía de información también se comentó. De hecho el que más tiempo le dedicó fue el director adjunto del periódico gratuito 20 minutos, Joan F. Domene. Insistió en que el éxito de Internet se debe, principalmente, al hecho de que hace un periodismo personalizado en el que se explica lo que los lectores quieren leer. La interacción que permite Internet también es una de las razones de su auge. Fue en este aspecto en el que todos coincidieron más: la prensa escrita tiene que hacer un periodismo más a medida del lector.
  Las discrepancias vinieron a la hora de hablar de política lo que le dio a la conferencia un ritmo más rápido. El director adjunto de 20 minutos, Joan F. Domene, no estaba de acuerdo en que la mayoría de los periódicos de pago aparentaran objetividad cuando en realidad tienen una línea política muy definida. Los dos otros invitados replicaron en que no ven mal el hecho de decir explícitamente a quién se debe votar.
  Finalmente, tras un turno breve de preguntas que se centraban en si el periodismo escrito de hoy sigue siendo creíble o en si sigue siendo rentable, los representantes de los periódicos concluyeron en que el periodismo sigue siendo rentable.  Y lo más importante: el periodismo no está en crisis puesto que ven imposible que las nuevas tecnologías puedan llegar a suplantarlo, pero sí ven la necesidad de un cambio.

dimarts, 11 de març de 2008

Eri Yamamoto, una mujer inconfundible

ERI YAMAMOTO
Eri Yamamoto (piano), Masa Kamaguchi (contrabajo) e Ikuo Tabeuchi (batería). 1 de marzo. Nova Jazz Cava
_____________________
La pianista y compositora de jazz japonesa Eri Yamamoto, reconocida internacionalmente, ha hecho la primera parada de su gira por nuestro país en Terrassa para presentar su nuevo CD, “Cobalt Blue”, su cuarto trabajo como solista y el único que se puede encontrar aquí. Eri vino acompañada del que es su trío desde el año 2000.
La japonesa se instaló a la capital del jazz, Nueva York, y allí estudió y fue adquiriendo reputación. De entre sus colaboradores se encuentran William Parker y Daniel Carter. Herbie Hancock dijo de Eri que “ya ha encontrado su propia voz en el jazz actual”, no en vano la compositora tiene un sello propio.
En el concierto del sábado el trio interpretó canciones originales, pero también algunos estándares como They can’t take that away from me, Blue in Green o My favourite things, que tuvo un éxito tremendo entre el público.
La japonesa, con sus elegantes composiciones, bebe de las fuentesde la vanguardia. Su música, así como su forma de hablar, resultó muy cercana, y es que Eri sabe transmitir sus sentimientos al público de forma clara, tanto cuando toca el piano como cuando presenta sus temas. Esto hizo que el público se transportase hasta los bosques de la costa oeste americana con su canción inspirada en las secuoyas, o para llevarnos más tarde hasta el caluroso verano de Nueva York con su original Bottle of water princess.
Eri Yamamoto envuelve con su música, te pone en su situación personal -que es para lo que surgió la música, para expresar emociones y sentimientos-. Su forma de tocar el piano, más dócil que agresiva, es su sello. Una mujer, musicalmente hablando, inconfundible y con una gran personalidad.

"Que la realitat no t'impedeixi fer un bon reportatge"


En la xerrada del dijous passat a la Sala d’Actes del Col·legi de Periodistes es va debatre sobre el dilema entre informació i espectacle a la televisió. Primer de tot, i amb vint minuts de retard, es va fer una breu presentació dels convidats: Francesc Escribano (director de TV3), Núria Ribó (col·laboradora de ràdio i corresponsal de TVE a Londres i Nova York), Toni Soler (director de Polònia de TV3 i de Minoria Absoluta a RAC1), i Montserrat Abad (directora de TVE a Catalunya). La sala d’actes estava gairebé plena i hi havia públic de tot tipus però hi predominaven joves estudiants.
El primer torn va ser per Francesc Escribano, que va deixar molt clar que la televisió és comunicació, i que inevitablement també és espectacle. Va explicar la tensió entre la realitat i la voluntat d’arribar al màxim de gent possible, destacant una frase que és famosa entre els que es dediquen al món de la comunicació: “Que la realitat no t’impedeixi fer un bon reportatge”. Altres temes que va tractar van ser el del predomini de la forma en la televisió i el contracte que aquesta té amb l’espectador, és a dir, la televisió ha de donar al públic el que vol, no el que voldria.
Montserrat Abad va destacar la funció de l’espectador, i en general va estar d’acord amb l’opinió del director de TV3. Va reconèixer que s’està produint un canvi en el consum audiovisual i que ara la informació s’està transmetent per altres canals alternatius com són Internet, el telèfon mòbil, etc. Va mostrar-se convençuda que s’ha de fer espectacle de continguts de tota mena ja que s’ha de connectar amb el públic. “Un programa de televisió pot ser espectacular però això no vol dir que sigui en detriment de la informació.”
Núria Ribó va dir que aquest hipotètic dilema entre espectacle i informació no existeix. Va marcar la diferència entre impactar i importar repetidament i va deixar clar que impactar no comporta prescindir de l’ètica o el rigor informatiu. També va voler parlar de la seva etapa com a corresponsal a grans ciutats com Nova York, en les quals hi ha una tendència a afegir glamour a la feina de corresponsal. Endinsant-se en el tema de les eleccions dels Estats Units, va constatar que allà busquen l’espectacle en tots els programes de televisió, i molt més si es tracta d’un panorama que no s’havia vist mai a la històrica, com el fet que es presentin a les eleccions les dues grans minories: els negres i les dones. Per a concloure, va reconèixer que no són bons temps pel periodisme però que el periodista ha de continuar plantant cara.
Toni Soler, en canvi, va ser més breu i es va basar principalment en el seu programa de TV3, Polònia. Creu que l’espectacle també necessita prèviament una informació i va afirmar que el seu espectacle es basa en la realitat, sempre anant darrere la informació. Una de les frases a destacar va ser la de “lupa i balances”, és a dir, que s’ha de filar prim amb el que es diu i com es diu, i que si rep un, l’altre també ha de rebre.
De mica en mica, l’humor en la xerrada es va anar fent més palès. A l’hora del torn de preguntes va haver-hi una gran participació per part del públic, que va formular preguntes interessants sobre el futur de la televisió en benefici de nous canals on-line i de la societat en xarxa, i de curiositats sobre el programa Polònia de Toni Soler. A més, es va plantejar el dubte de si s’ha perdut l’interès per la informació seriosa, en benefici de programes humorístics, es va discutir la diferència entre periodisme seriós, que es creu que s’està banalitzant i que la informació se simplifica; i el periodisme humorístic, que emet informació més clara i sincera ja que pot ser més crítica.
Els quatre convidats van mostrar una visió optimista vers la televisió, afirmant que aquesta no ha mort, ”simplement és una finestra més de comunicació. Avui dia, el mitjà ja no és el missatge, estem en una era més democràtica.” La qüestió més important, però, va raure en preguntar-se quina és la definició exacta d’espectacle i la gran incertesa de la xerrada, el futur de la televisió.