dimarts, 19 de maig del 2009

Kind of Blue. L'àlbum que va fer créixer el jazz


La història de l’ésser humà està marcada per efemèrides. Dates i fets inoblidables que han marcat el nostre esdevenir, el que som i el que serem. El mateix li passa al jazz. La seva cronologia està plena de moments, personatges, àlbums i cançons que han asfaltat els camins de les noves generacions. Parlar de jazz comporta impregnar-se de Louis Armstrong, Dizzy Gillespie, Thelonious Monk, Miles Davis, Charlie Parker, Charles Mingus, Ornette Coleman, John Coltrane, Sonny Rollins, Duke Ellington, Art Blakey, etc. I tot i així no s’aconsegueix abraçar la totalitat d’aquesta música.



Doncs el jazz és per essència canviant i efímer, ja que la llibertat, la creativitat i la improvisació que el defineixen molts cops es perden en jam sessions i directes que només recorden, vagament, els músics i els oients. Però enmig d’un art que sempre li mancarà l’enregistrament de les expressions momentànies dels seus artistes, Miles Davis va ser capaç de crear una obra d’art que encara perdura. Un àlbum de 5 cançons que qualsevol jazzmen té a la seva col·lecció. Kind of Blue.

Miles Davis

Miles Davis (1926-1991) fou el clar exemple de músic inquiet. La viva expressió de l’inconformisme. Davis des de petit va flirtejar amb les mels de la música. Els 12 anys va començar a rebre classes de trompeta, l’instrument que poc després el catapultaria a la fama. Escoltant Louis Armstrong i recolzat per Charlie Parker i Dizzy Gillespie, Miles va començar a despuntar com a trompetista. Fins que el 1949 va gravar Birth of the Cool. Un EP (editat com LP per Capitol Record el 1957) que no va causar un gran impacte al moment, tot i que es considera una obra bàsica del jazz modern. A partir d’aquest moment, la bèstia que duia dins no va parar de crear. Acompanyat per Gil Evans, John Coltrane, John McLaughlin, McCoy Tyner, Chick Corea, Bill Evans, Herbie Hancock, etc.



La seva carrera discogràfica mai va tenir una direcció clara: Be bop, hard bop, cool, fusion jazz i acid jazz. Miles Davis era l’exponent del jazzmen abocat a la creació sense límits. Àlbums com el ja esmentat Birth of the Cool, Bitches Brew, Milestones o Relaxin’ with Miles Davis Quintet són un petit tast de la música que era capaç d’idear el geni d’Illinois. Ara bé, el trompetista sempre passarà a la història per ser l’ideòleg de Kind of Blue. La peça definitiva del jazz.

Kind of Blue

El 1959 la història del jazz estava apunt de veure néixer Kind of Blue, l’àlbum per excel·lència. En tan sols deu hores de gravació repartides en dues sessions al 30th Street Studio de Columbia Records Miles Davis, John Coltrane, Bill Evans, Julian “Cannonball” Adderley, Paul Chambers, Jimmy Cobb i Wynton Kelly van obsequiar la humanitat amb un àlbum immortal. No obstant, la gràcia de Kind Blue no raïa només en el seu contingut, si no també en el fet que era fruit de la inspiració momentània dels seu intèrprets. Cap dels 7 músics sabia que tocaria abans d’entrar a l’estudi. Ningú sabia que d’aquelles dues sessions sorgirien So What, Freddie Freeloader, Blue in Green, All Blues i Flamenco Sketches.





Però hi havia un problema, Kind of Blue no seguia les pautes del jazz de l’època. Davis i companyia havien creat una perla, però la seva lluentó no quadrava dins els esquemes del free jazz i el be bop. Certament tenia reminiscències de post bop i hard bop, no obstant sonava diferent. No era estrident, no era experimental. L’estructura de l’àlbum era senzilla (no simplista) es sostenia en dos acords tot cercant l’equilibri, la suavitat i la bellesa. Una fórmula innovadora que va rebre el qualificatiu de jazz modal. Ara bé, la hostilitat del context van dificultar-ne la comprensió. Aquesta incomprensió es reflectia en una anècdota que solia explicar Shirly Horn (cantant i pianista de jazz).

“Recordo que estàvem tocant en un bar d’hotel a Nova York, i en un descans em vaig escapar per veure’l i saludar-lo (Miles Davis). Hi havia molta gent. Em vaig trobar amb l’Stan Getz (famós saxofonista tenor). Ens vem abraçar i ens vem quedar drets, escoltant. Li vaig preguntar: “Què et sembla?”. Em va dir: “No sé el que em sembla...”. Li vaig respondre: “A mi tampoc”. Era bonic però confús.”



Tot i no quadra dins les noves formes que prenia el jazz de la mà d’Ornette Coleman i el free jazz. Davis i companyia no es van agenollar. Al principi les vendes de l’àlbum eren més aviat escasses. Fins que la crítica va donar el vistiplau a l’obra i les ràdios van començar a emetre So What i Blue in Green. Al cap de 6 mesos, Kind of Blue havia deixat de ser un vinil marginal per convertir-se una espècia de Bíblia. Així ho recorda un antic punxa discs de Bay Arena.

“Cada diumenge dedicava la última mitja hora a emetre el que considerava el disc de la setmana. Aquella setmana vaig triar Kind of Blue. Recordo una trucada que deia: “Acabo de posar la ràdio, qui és aquest pianista? De qui és aquest tema?”Després, cada diumenge, durant les dues hores del programa, sempre hi havia alguna trucada per assegurar-se de que posaria el disc.”

De les cendres de la misèria, el disc va passar a ser un emblema del jazz. Però només ha esdevingut un disc clau, si no que també s’ha convertit en la porta d’entrada per molts aficionats que desconeixen o ignoraven el jazz. L’estructura senzilla i agradable que va crear Davis, ha permès que l’àlbum sigui de fàcil degustació, gairebé de degustació inconscient. Fet que recalca Gary Burton (reconegut vibrafonista de jazz).

“No era simplement un tema el decisiu, era tot el disc. Quan apareix un nou estil en el jazz, les primeres temptatives solen sonar una mica inestables, sense solidesa. Els primers discs de Charlie Parker, per exemple. Però a Kind of Blue (el sextet) sona madur des de l’inici.”

En definitiva, el so únic i accessible és el que ha convertit a Kind of Blue en un disc insubstituïble i en el més venut de la història del jazz (més de 4 milions de còpies). A més estar considerat el dotzè millor àlbum de la història de la música segons la revista Rolling Stone. Per això, i aprofitant que es compleixen 50 anys del seu llançament, Columbia Records ha elaborat una edició per col·leccionista de 2 CD i 1 DVD. I és que com va dir Jim Cobb (bateria durant la gravació de Kind of Blue)

“És un disc que s’ha fet al cel.”





El llegat

No hi ha mestre sense deixebles. No hi ha obra mestre sense llegat. Kind of Blue més enllà de les bones crítiques, les ventes i els rànquings d’àlbums va tenir (i encara té) un important impacte dins la música. Fet que reconeix Herbie Hancock (reputat pianista de jazz)

“Es gairebé impossible citar una música actual on no es sentin ecos de Kind of Blue. Els sento per tot arreu.”

Per proximitat estilística, Kind of Blue ha exercit una forta influència dins del jazz. Músics com Brad Mehldau, Herbie Hancock, Gary Burton, Milt Jackson, Chet Baker, World Saxophone Quartet, Joe Henderson, John Coltrane (els seu solo a So What és un petit avanç de la seva carrera en solitari), etc. Se n’han considerat deutors.



Seguidament, el disc també ha tingut un fort ressò més enllà de les fronteres del jazz, principalment en el rock però també en altres estils. Personatges de la talla de Ray Manzarek, John Densmore, Andy Sommer, Donald Fagen, James Brown o Duane Allaman entre molts d’altres s’han vist absorbits per l’espiral musical que desprèn l’àlbum.
Però el fet que ha convertit a Kind of Blue en l’àlbum més influent del jazz és la seva concepció. Gràcies a la senzillesa estructural del jazz modal, milers de músics amateurs s’han pogut endinsar en el complicat terreny de la improvisació sense tenir grans coneixements tècnics del seu instrument.