La presència del català a la nostra societat és un debat permanent, tant pels que el veuen excessiu com els de que hi troben greus mancances. Al centre de tot plegat sol ser-hi l’àmbit educatiu. Al primer grup hi trobariem diferents associacions i partits polítics, com el Partit Popular, que critiquen la immersió lingüística i demanen la possibilitat d’escolaritzar els infants en castellà. Recentment Jaime Mayor-Oreja, candidat popular a les eleccions europees, ha dit que aquest model és una “immersió en la ignorància”. Aquest mateix partit ha llençat una campanya recentment en que es veuen uns nens amb els ulls tapats i emmanillats, per protestar contra la nova Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Pels que creuen que no s’està fent prou per la llengua pròpia del Principat, com Convergència i Unió, Esquerra Republicana i el Partit Socialista català, la implantació d’una tercera hora de castellà a la setmana, promoguda pel govern espanyol, és intolerable. La LEC, impulsada pel conseller socialista Ernest Maragall, no inclou aquesta tercer hora.
Les universitats també són un important camp de batalla. Darrere les múltiples crítiques i protestes contra l’Espai Europeu de l’Ensenyament Superior, més conegut com Pla de Bolonya, està, entre d’altres temes, la defensa de l’idioma català enfront del castellà i, en menor mesura, l’anglès, que podrien ressentir-ne l’ús. En la Proclama davant el Procés de Bolonya, promogut per la Plataforma Mobilitzadora en Defensa d’una Universitat Pública, es diu que “un altre aspecte negatiu que pot comportar l’augment de mobilitat tant estudiantil com de professorat és la repercussió que això pot tenir en la presència de la Llengua Catalana a les universitats”. El que tenen clar és que “el català ha de ser la llengua vehicular de les universitats dels Països Catalans”. Però més enllà de les visibles manifestacions i tancades de les universitats catalanes durant els darrers mesos, que han sorgit de manera reiterada –i reiterativa- en els mitjans de comunicació, de la mobilització estudiantil han sorgit d’altres propostes de caire diferent. Una d’elles és la Jornada “Present i futur del català a les universitats”, celebrat a Girona el 25 d’abril d’enguany. Al darrere hi ha la Plataforma Universitària pel Català (PUC).
La PUC nasqué l’any 2005 a partir d’un grup d’estudiants de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). També han col·laborat estudiats d’altres centres com la Ramon Llull. Durant aquests quatre anys han realitzat actes culturals en promoció del català, han creat un Servei d’Intermediació per la Llengua per resoldre els conflictes que han sorgit entre alumant i professorat i en termes generals han facilitat el diàleg entre parts enfrontades per qüestions lingüístiques. Segons diuen, una part de les classes previstes inicialment en català s’acaben realitzant en castellà. El novembre del 2008 es va empendre la plataforma Estudiants pel Català, per tal d’aplegar “els estudiants la comunitat universitària i la societat civil en la promoció i defensa de la llengua a les universitats”, tal com diu la seva pàgina web. La seva fundació va estar lligada al, segons ells, “incompliment parcial de l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) del mes de juny de 2008”. I és que la situació que s’ha produit en aquella universitat explica el perquè del grup. Josep Joan Moreso, rector de la UPF, va ser escollit en les eleccions del 2005 de vots amb una majoria de suport dels estudiants, mentre que no va saber guanyar-se la confiança d’una majoria de professors. La victòria fou molt ajustada, amb un 53% dels vots, enfront del seu rival Andreu Mas-Colell. En les eleccions del 2008, en un clima de gran tensió degut a les manifestacions anti-bolonya que ja s’havien produit, la situació va resultar a la inversa: els estudiants, sense cap altre candidat que s’hi presentés, es decantaren al voltant d’un 70 % pel vot en blanc, mentre que sí que que va rebre el suport majoritari del professorat. Només un dels cinc sindicats estudiantils, el que està considerat més proper als socialistes, li va donar suport. De personal administratiu, només la meitat va votar a favor. Segons un component proper a la PUC, i membre del Consell estudiantil, Moreso, a més de desdir-se dels acords del CIC en una reunió lliure amb estudiants, va fer que hi haguessin irregularitats en el procés electoral, com impedir que s’utilitzessin taules per posar les urnes electorals a la Facultat d’Audiovisual, situada al Poblenou. També denuncia d’altres comportaments que no han ajudat pas a calmar els ànims. La pàgina de l’Assamblea de la UPF titulava el dia 19 de febrer “Per les libertats, reunió i expressió, Moreso dimissió”. I és que, segons el PUC, només el 60% de les classes es fan en català.També cal afegir, però, que la UPF no és la única universitat que ha comés irregularitats en l’apartat lingüístic. És per això que el PUC va plantejar l’acte de l’estat del català a les universitats catalanes en un sentit ampli.
El matí del 25 d’abril és assoleiat. Els components de la Plataforma pel Català van arribar a Girona la tarda anterior. Han estat mesos treballant-t’hi de valent. S’han fet ressó de la proposta a mitjans de la importància d’El Punt, l’Avui i Catalunya Ràdio, i han aconseguit mobilitzar a una vintena de conferenciants, alguns de la importància de Blanca Palmada, Comissionada per a Universitats i Recerca, i Josep Maria Terricabras, professor de l’Universitat de Girona i filòsof de reconegut prestigi. Però encara queda feina per fer. Des d’un alberg de la Generalitat situat al carrer Ciutadans es distribueix la feina que caldrà fer en aquell matí tant atrefegat. Alguns amics dels membres de la PUC han pujat per col·laborar. En total són una desena de persones. Encara s’estan fent feines organitzatives, enviant i rebent correus des d’un portàtil. La complexitat d’aquesta jornada va fer que s’hagués de deixar per l’abril, ja que inicialment estava previst pel febrer. No va poder ser. Ni el dia ni el mes triats com alternativa ho són a l’atzar: el 25 d’abril de 1707, durant la Guerra de Successió a Espanya, les tropes de Felip V van derrotar a les de l’arxiduc d’Àustria a Almansa, un poble de Castella la-Manxa llindant amb el País Valencià, on encara es recorda aquest succés amb la famosa frase ‘quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança’. Aquell mateix any van ser redactats els primers Decrets de Nova Planta, que van “abolir i derogar enterament (...) tots els referits furs, privilegis, pràctica i costum” d’Aragó i València i això va siginficar que es reduissin "a les lleis de Castella, i a l’ús, pràctica i forma de govern que es té i ha tingut en ella i als seus Tribunals sense cap diferència en res”. Catalunya correria la mateixa sort poc després. Han passat tres-cents anys però el perill de ‘castellanització’ segueix sent molt present per uns quants.
D’entre tots els joves que treballen a l’alber de Girona destaca Roger Melcior, el tresorer de l’associació. “Porto quatre dies dormint fatal, dues hores”, afirma. Aquest mateix dia s’ha llevat a les sis, estona que ha aprofitat per penjar vídeos i organitzar a la gent. Més endavant un altre membre de la PUC afirmarà “si tot va bé i aquest decret tira endavant, hauria de dir-se decret Melcior”. Hi ha unanimitat en considerar el seu treball en tot aquest temps com a cabdal. Quan s’acosta el migdia una part del grup se’n va a comprar estris de supermercat necessaris per aquella jornada, com copes de plàstic per xampany, i el menjar que s’oferirà als assistents. Els altres es dirigeixen cap al lloc on es celebrarà la jornada: la Casa de la Cultura de Girona. L’edifici ha estat cedit per la Diputació de Girona gratuitament per la present Jornada. També serveix de biblioteca i museu. En aquest darrer es fa l’exposició ‘El somni republicà. El republicanisme a les jornades gironines’, un somni que es va convertir en malson al veure perduts de nou els drets lingüístics, per culpa del nou govern franquista. 508 republicans van ser assassinats. Un d’ells, l’escriptor i polític Carles Rahola, serà citat en el text final de Terricabras com a model de compromís amb el país. La Jornada es celebrarà al segon pis del casal, en una àmplia sala de congressos amb capacitat per 150 persones. Se n’esperen la meitat, però un cop se celebra dóna la sensació de que ben bé es toca els tres quarts d’aforament. Durant tot el matí no es para, ultimant els preparatius, montant i parant les taules, assegurant-se que el so i l’il·lumnació funcionen com cal. Fins i tot alguns no paren al migdia. A dos quarts de sis ja comença a arribar gent. Se’ls reparteixen carpetes amb el color i la marca d’estudiantspelcatalà, amb fulls explicatius a dintre. La gratuïtat de la sala de conferències i l’allotjament no ha estalviat que s’hagin gastat milers d’euros en diferents objectes promocionals, que han sortit d’un fons econòmic comú.
Comencen parlant els membres de la PUC. Pinten un panorama lingüístic no massa positiu: “Estem vivint una davallada en l’ús del català a les universitats”. Falta un compromís dels equips rectorals i de la Generalitat. Es podrien desplegar lleis com l’1/2003 sobre universitats catalanes que no s’ha desplegat. El nou Estatut també preveu articles, com el 32, que no s’han desplegat o no ho han fet de manera adequada. A més es presenta un manifest, a través de 14 punts, on s’exigeixen mesures concretes per “portar a terme una política lingüística de defensa i promoció de la llengua pròpia”. A continuació parlen d’altres plataformes estudiantils que no donen un discurs gaire més positiu, com Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, Estudiantsenacció i la Federació Nacional d’Estudiants pel Català. Aquests últims, a diferència dels membres del PUC, que creuen compatibles els àmbits d’universalitat i localitat que ofereix la universitat, són escèptics amb el Pla de Bolonya. Els següents són els representants de les diferents universitats: Autònoma, Pompeu Fabra, la de Girona, la Rovira i Virgili i la de Barcelona. Malgrat les deficiències de les que s’han estat parlant els estudiants, no reconeixen errors. I després de que passin altres conferenciants, arriba el moment de Blanca Palmada: la comissionada es compromet a tirar endavant el decret: "portaré al govern l’aprovació del decret que reforci l’acord del consell universitari de l’article 6.4 de la llei d’Universitats de Catalunya” durant les pròximes setmanes. El cert però, és que tot just un mes després de fer aquesta promesa, el decret es troba congelat. Finalment, Terricabras, en un discurs de cloenda amb molt sentit de l’humor, ha explicat perquè és important lluitar per la llengua: “Renunciar a la llengua és un suïcidi intel·lectual” i “és amb la llengua en que vivim, ens movem i som”. Llengua, per tant, com a símbol d’identitat. Després de moltes i diverses opinions, però, tots els conferenciants han coincidit en una cosa: el gran mèrit d'haver organitzat el primer acte d’aquest tipus, dels catorze que s’han organitzat, fet per estudiants.
Ja sigui per la LEC, pel procés de Bolonya o qualsevol altre tema que afecti a la llengua, el català és una continua font de debat. El de Girona va tenir la particularitat de ser organitzat per uns estudiants preocupats per la seva llengua i la seva universitat. Uns estudiants que veuen com rectorats i entitats públiques catalanes s’escapoleixen del que marca la llei. Uns estudiants que veuen com, 302 anys més tard d’una batalla decisiva en la història de la nostra cultura, aquest cop el mal no ve d’Almansa.
Les universitats també són un important camp de batalla. Darrere les múltiples crítiques i protestes contra l’Espai Europeu de l’Ensenyament Superior, més conegut com Pla de Bolonya, està, entre d’altres temes, la defensa de l’idioma català enfront del castellà i, en menor mesura, l’anglès, que podrien ressentir-ne l’ús. En la Proclama davant el Procés de Bolonya, promogut per la Plataforma Mobilitzadora en Defensa d’una Universitat Pública, es diu que “un altre aspecte negatiu que pot comportar l’augment de mobilitat tant estudiantil com de professorat és la repercussió que això pot tenir en la presència de la Llengua Catalana a les universitats”. El que tenen clar és que “el català ha de ser la llengua vehicular de les universitats dels Països Catalans”. Però més enllà de les visibles manifestacions i tancades de les universitats catalanes durant els darrers mesos, que han sorgit de manera reiterada –i reiterativa- en els mitjans de comunicació, de la mobilització estudiantil han sorgit d’altres propostes de caire diferent. Una d’elles és la Jornada “Present i futur del català a les universitats”, celebrat a Girona el 25 d’abril d’enguany. Al darrere hi ha la Plataforma Universitària pel Català (PUC).
La PUC nasqué l’any 2005 a partir d’un grup d’estudiants de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). També han col·laborat estudiats d’altres centres com la Ramon Llull. Durant aquests quatre anys han realitzat actes culturals en promoció del català, han creat un Servei d’Intermediació per la Llengua per resoldre els conflictes que han sorgit entre alumant i professorat i en termes generals han facilitat el diàleg entre parts enfrontades per qüestions lingüístiques. Segons diuen, una part de les classes previstes inicialment en català s’acaben realitzant en castellà. El novembre del 2008 es va empendre la plataforma Estudiants pel Català, per tal d’aplegar “els estudiants la comunitat universitària i la societat civil en la promoció i defensa de la llengua a les universitats”, tal com diu la seva pàgina web. La seva fundació va estar lligada al, segons ells, “incompliment parcial de l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) del mes de juny de 2008”. I és que la situació que s’ha produit en aquella universitat explica el perquè del grup. Josep Joan Moreso, rector de la UPF, va ser escollit en les eleccions del 2005 de vots amb una majoria de suport dels estudiants, mentre que no va saber guanyar-se la confiança d’una majoria de professors. La victòria fou molt ajustada, amb un 53% dels vots, enfront del seu rival Andreu Mas-Colell. En les eleccions del 2008, en un clima de gran tensió degut a les manifestacions anti-bolonya que ja s’havien produit, la situació va resultar a la inversa: els estudiants, sense cap altre candidat que s’hi presentés, es decantaren al voltant d’un 70 % pel vot en blanc, mentre que sí que que va rebre el suport majoritari del professorat. Només un dels cinc sindicats estudiantils, el que està considerat més proper als socialistes, li va donar suport. De personal administratiu, només la meitat va votar a favor. Segons un component proper a la PUC, i membre del Consell estudiantil, Moreso, a més de desdir-se dels acords del CIC en una reunió lliure amb estudiants, va fer que hi haguessin irregularitats en el procés electoral, com impedir que s’utilitzessin taules per posar les urnes electorals a la Facultat d’Audiovisual, situada al Poblenou. També denuncia d’altres comportaments que no han ajudat pas a calmar els ànims. La pàgina de l’Assamblea de la UPF titulava el dia 19 de febrer “Per les libertats, reunió i expressió, Moreso dimissió”. I és que, segons el PUC, només el 60% de les classes es fan en català.També cal afegir, però, que la UPF no és la única universitat que ha comés irregularitats en l’apartat lingüístic. És per això que el PUC va plantejar l’acte de l’estat del català a les universitats catalanes en un sentit ampli.
El matí del 25 d’abril és assoleiat. Els components de la Plataforma pel Català van arribar a Girona la tarda anterior. Han estat mesos treballant-t’hi de valent. S’han fet ressó de la proposta a mitjans de la importància d’El Punt, l’Avui i Catalunya Ràdio, i han aconseguit mobilitzar a una vintena de conferenciants, alguns de la importància de Blanca Palmada, Comissionada per a Universitats i Recerca, i Josep Maria Terricabras, professor de l’Universitat de Girona i filòsof de reconegut prestigi. Però encara queda feina per fer. Des d’un alberg de la Generalitat situat al carrer Ciutadans es distribueix la feina que caldrà fer en aquell matí tant atrefegat. Alguns amics dels membres de la PUC han pujat per col·laborar. En total són una desena de persones. Encara s’estan fent feines organitzatives, enviant i rebent correus des d’un portàtil. La complexitat d’aquesta jornada va fer que s’hagués de deixar per l’abril, ja que inicialment estava previst pel febrer. No va poder ser. Ni el dia ni el mes triats com alternativa ho són a l’atzar: el 25 d’abril de 1707, durant la Guerra de Successió a Espanya, les tropes de Felip V van derrotar a les de l’arxiduc d’Àustria a Almansa, un poble de Castella la-Manxa llindant amb el País Valencià, on encara es recorda aquest succés amb la famosa frase ‘quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança’. Aquell mateix any van ser redactats els primers Decrets de Nova Planta, que van “abolir i derogar enterament (...) tots els referits furs, privilegis, pràctica i costum” d’Aragó i València i això va siginficar que es reduissin "a les lleis de Castella, i a l’ús, pràctica i forma de govern que es té i ha tingut en ella i als seus Tribunals sense cap diferència en res”. Catalunya correria la mateixa sort poc després. Han passat tres-cents anys però el perill de ‘castellanització’ segueix sent molt present per uns quants.
D’entre tots els joves que treballen a l’alber de Girona destaca Roger Melcior, el tresorer de l’associació. “Porto quatre dies dormint fatal, dues hores”, afirma. Aquest mateix dia s’ha llevat a les sis, estona que ha aprofitat per penjar vídeos i organitzar a la gent. Més endavant un altre membre de la PUC afirmarà “si tot va bé i aquest decret tira endavant, hauria de dir-se decret Melcior”. Hi ha unanimitat en considerar el seu treball en tot aquest temps com a cabdal. Quan s’acosta el migdia una part del grup se’n va a comprar estris de supermercat necessaris per aquella jornada, com copes de plàstic per xampany, i el menjar que s’oferirà als assistents. Els altres es dirigeixen cap al lloc on es celebrarà la jornada: la Casa de la Cultura de Girona. L’edifici ha estat cedit per la Diputació de Girona gratuitament per la present Jornada. També serveix de biblioteca i museu. En aquest darrer es fa l’exposició ‘El somni republicà. El republicanisme a les jornades gironines’, un somni que es va convertir en malson al veure perduts de nou els drets lingüístics, per culpa del nou govern franquista. 508 republicans van ser assassinats. Un d’ells, l’escriptor i polític Carles Rahola, serà citat en el text final de Terricabras com a model de compromís amb el país. La Jornada es celebrarà al segon pis del casal, en una àmplia sala de congressos amb capacitat per 150 persones. Se n’esperen la meitat, però un cop se celebra dóna la sensació de que ben bé es toca els tres quarts d’aforament. Durant tot el matí no es para, ultimant els preparatius, montant i parant les taules, assegurant-se que el so i l’il·lumnació funcionen com cal. Fins i tot alguns no paren al migdia. A dos quarts de sis ja comença a arribar gent. Se’ls reparteixen carpetes amb el color i la marca d’estudiantspelcatalà, amb fulls explicatius a dintre. La gratuïtat de la sala de conferències i l’allotjament no ha estalviat que s’hagin gastat milers d’euros en diferents objectes promocionals, que han sortit d’un fons econòmic comú.
Comencen parlant els membres de la PUC. Pinten un panorama lingüístic no massa positiu: “Estem vivint una davallada en l’ús del català a les universitats”. Falta un compromís dels equips rectorals i de la Generalitat. Es podrien desplegar lleis com l’1/2003 sobre universitats catalanes que no s’ha desplegat. El nou Estatut també preveu articles, com el 32, que no s’han desplegat o no ho han fet de manera adequada. A més es presenta un manifest, a través de 14 punts, on s’exigeixen mesures concretes per “portar a terme una política lingüística de defensa i promoció de la llengua pròpia”. A continuació parlen d’altres plataformes estudiantils que no donen un discurs gaire més positiu, com Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, Estudiantsenacció i la Federació Nacional d’Estudiants pel Català. Aquests últims, a diferència dels membres del PUC, que creuen compatibles els àmbits d’universalitat i localitat que ofereix la universitat, són escèptics amb el Pla de Bolonya. Els següents són els representants de les diferents universitats: Autònoma, Pompeu Fabra, la de Girona, la Rovira i Virgili i la de Barcelona. Malgrat les deficiències de les que s’han estat parlant els estudiants, no reconeixen errors. I després de que passin altres conferenciants, arriba el moment de Blanca Palmada: la comissionada es compromet a tirar endavant el decret: "portaré al govern l’aprovació del decret que reforci l’acord del consell universitari de l’article 6.4 de la llei d’Universitats de Catalunya” durant les pròximes setmanes. El cert però, és que tot just un mes després de fer aquesta promesa, el decret es troba congelat. Finalment, Terricabras, en un discurs de cloenda amb molt sentit de l’humor, ha explicat perquè és important lluitar per la llengua: “Renunciar a la llengua és un suïcidi intel·lectual” i “és amb la llengua en que vivim, ens movem i som”. Llengua, per tant, com a símbol d’identitat. Després de moltes i diverses opinions, però, tots els conferenciants han coincidit en una cosa: el gran mèrit d'haver organitzat el primer acte d’aquest tipus, dels catorze que s’han organitzat, fet per estudiants.
Ja sigui per la LEC, pel procés de Bolonya o qualsevol altre tema que afecti a la llengua, el català és una continua font de debat. El de Girona va tenir la particularitat de ser organitzat per uns estudiants preocupats per la seva llengua i la seva universitat. Uns estudiants que veuen com rectorats i entitats públiques catalanes s’escapoleixen del que marca la llei. Uns estudiants que veuen com, 302 anys més tard d’una batalla decisiva en la història de la nostra cultura, aquest cop el mal no ve d’Almansa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada