dimarts, 24 de febrer de 2009

Quant val la teva vida?

Quan faig un cop d’ull a la pàgina de televisió del diari i em dóna per mirar la programació de la setmana se’m gira l’estómac al veure segons quins productes de segons quins canals. I no em refereixo als programes del cor (premsa rosa), ja que puc arribar a entendre que hi ha persones que, degut a la seva professió, a la trajectòria familiar, o el motiu que sigui, estiguin exposats constantment a l’opinió pública. D’acord.
Em refereixo a aquest tipus de programa que veiem des de fa uns anys anomenats reality shows, talk shows, etc. Programes que falten al respecte a la intel·ligència humana. Es podria dir que tot va començar l’any 2000 amb l’inici d’un format innovador, com ho va ser Gran Hermano -que no era (és) res més que ficar a 12 persones dins d’una casa, incomunicats i vigilats per un exèrcit de càmeres i persones les 24 hores del dia-. És a dir, exposar la vida d’aquestes persones davant de tot el país. L’objectiu? Guanyar 300.000 euros.

Aquest format, però, ha anat evolucionant i han anat apareixent com bolets noves formes de vendre la vida privada de les persones. Durant aquests anys d’evolució hem pogut veure programes com El Diario de Patricia (ara ha canviat de nom, perquè la Patricia ja se’n va cansar), que no és més que la versió morbosa -encara més- del ja oblidat Sorpresa, Sorpresa.

Podria enumerar molts programes, però em veig obligat a centrar-me en un: El juego de tu vida. En faré cinc cèntims. Aquest format consisteix en fer una bateria de preguntes sobre la vida del concursant -assegut al mig d’un plató immens- que ha de respondre davant de membres de la seva família i/o amics íntims. Un grup d’experts, que anteriorment ha investigat el seu entorn privat i una màquina detectora de mentides decideixen si el concursant diu la veritat i ha de guanyar o no el premi final: 100.000 euros. Un premi suculent, oi? Doncs si, i amb això juga Telecinco per atraure els concursant, que sense tallar-se un pèl es deixen la dignitat guardada en una caixa a casa, i van a vomitar les seves penes i desgràcies davant de tota l’audiència, a risc de perdre la parella, els amics, o la confiança dels pares.
Però bé, no sé de què ens sorprenem, si sabem que a la nostra societat els diners van sempre pel davant.

Casualment -o no-, la gran majoria d’aquests programes són propietat de Telecinco. Ja sabeu doncs: poseu preu a la vostra vida; ells us la compraran.

La Copa, un gran format

La Copa del Rei ACB que s’ha celebrat a Madrit durant la setmana passada ha estat una competició complerta en tots els sentits. S’ha viscut un nivell de bàsquet molt alt per part de tots els participants. El TAU ha demostrat els seu gran estat de forma i s’ha alçat amb la victòria final després de quatre dies frenètics de competició i els altres equips han fet un paper més que digne. Les aficions no han quedat enrere. Han animat incansablement als seus jugadors i han viscut amb intensitat els dies de competició. I tot això a què es deu?

Una factor que pot respondre a aquesta pregunta és el format. El format de la Copa del Rei és un format que enganxa, un format que permet veure els millors equips de l’ACB en quatre dies i amb enfornatments directes. Al final de la primer volta de la lliga regular, els 8 primers equips de la classificació i l’organitzador, són els escollits per a participar-hi. Aquest any però, no ha estat així. L’ACB, en una decisió incomprensible ha designat 2 equips organitzadors, el Reial Madrid i l’Estudiantes. A la jornada de tall el Madrid estava en la cinquena posició, però l’Estudiantes estava ben lluny de les posicions de Play-off. La vuitena posició l’ocupava el Manresa, però aquest equip no ha participat a la competició perquè l’Estudiantes tenia la condició d’organitzador. Aquest fet ha desvirtuat l’esperit de la competició, ja que els vuit millors equips de la classificació no han estat els que han participat. Segurament l’ACB ha otorgat tal condició a l’equip estudiantil perquè és un històric de la competició i d’aquesta manera pogués participar en la competició. El gran perjudicat, el Manresa.

Deixant de banda els criteris de participació, parlem del format. Quatre dies de competició de màxim nivell. Quatre partits de quarts de final repartits en dos dies, dues semifinals i la gran final. Total, 7 partits en quatre dies. Per un aficionat del bàsquet, més enllà de l’equip que sigui, és una oportunitat fantàstica per veure bon bàsquet en pocs dies, un aspecte que dona continuitat a la competició. Per un aficionat d’un dels equips participants, és una de les competcions més vibrants i més intenses, que si tot va com espera que vagi, veurà 3 partits amb els seu equip com a protagonista. A més a més de l’espectacle basquetbolístic, que és senzillament brutal, a les graderies es viu un ambient espectacular, ple de rivalitat i de respecte entre les aficions rivals, d’il·lusió, de ganes, de sentiments. Només calia passejar-se per les afores del pabelló per veure com la gent vivia la competició.

Tot i ser un dels millors formats, no tot són ventatges. Bàsicament hi ha un problema de cansament i desgast. Quan els dos equips arriben a la final, es pot produir un fet curiós però també decisiu; que un dels dos equips hagi tingut un dia més de descans. Això pot passar si un dels dos equips ha jugat els quarts de final dijous i l’altre divendres, tal i com ha passat en aquesta edició, en que el TAU ha tingut un dia més de descans que l’Unicaja. Aquest format no és aplicable a tots els esports. Per exemple, el desgast que implica el fútbol fa literalment impossible o molt difícil jugar 3 partits en quatre dies. De totes maneres el format actual de la Copa del Rei de futbol és un disbarat i careix d’un factor importantíssim, continuitat temporal. Altres esports com el futbol sala, l’handbol i l’hoquei apliquen un format similar i els funciona de manera correcte, un argument més que demostra que el format de la Copa del Rei ACB és sinó el millor, un dels millors.

¿Pornografía televisiva supervisada por padres?

Afortunadamente para mí y, sobre todo, para el futuro desarrollo de las matemáticas, ya hace dos años que dejé atrás las clases de esa materia. Sin embargo, esto no quiere decir que de aquellas clases, entre logaritmos y teoremas sin sentido para mí, no sacara nada provechoso.
El caso es que tenía una profesora que nos dijo que ante la mítica pregunta de “¿qué os enseñan en el colegio?”, debíamos responder que en el colegio, efectivamente, nos enseñan y en casa, teóricamente, nos educan.
Esto me sirve para reflexionar acerca de lo vivido en los medios de comunicación la semana pasada a raíz del asesinato de la niña Marta del Castillo.
Empecemos analizando el espacio televisivo Rojo y Negro en el que el presentador se atrevió a acusar del asesinato, mirando directamente a la cámara, a alguien que solo él sabía quien era. Además, le invitaba a llamar al programa para entregarse antes que a la policía. En este mismo programa, cuando el presunto asesino ya había confesado ante la policía, pudimos ser testigos de una claro ejemplo de pornografía televisiva: la novia menor de edad, del supuesto asesino fue, previo pago, de plató en plató explicando todo tipo de detalles morbosos acerca de su novio. Lo peor de todo este asunto es, como apuntó Pilar Rahola en La Vanguardia la semana pasada, que la niña tenía a su madre al lado a la que solo le faltaba aplaudir para culminar semejante espectáculo lamentable.
Esto me lleva a pensar que, probablemente las cadenas de televisión que emiten programas como estos no tienen en cuenta ningún criterio de ética profesional. Por otra parte, tampoco creo que tengan toda la culpa, ni mucho menos, porque la audiencia responde (casi un 40% de share). Por lo tanto, ¿debemos empezar cambiando las parrillas televisivas o la educación en los colegios y en casa para que se formen personas con una mirada crítica ante la pornografía televisiva de la que estamos siendo víctimas?. No tengo respuesta a este interrogante sino, más cuestiones: ¿tenemos la televisión que nos merecemos?, ¿debemos aceptar que la televisión es la que es y, por lo tanto, hemos de aprender a verla con una mirada crítica?...
Como pueden ver de operaciones matemáticas no aprendí nada en aquellas soporíferas clases de matemáticas pero, de cosas de la vida un poquito: es verdad que en casa te educan y en el colegio te enseñan pero, por favor señores profesores, visto lo visto, aporten algún tipo de educación a sus enseñanzas.

Un poblet anomenat bar


Jo, home de poble de tota, o quasi, tota la vida conscient he de admetre que sóc un afeccionat als bars. Sol o amb companyia, de cafè o cervesa, grans o petits i, fins i tot, de poble o ciutat.

Ja fa uns anyets, en una de les meves primeres internades a la gran ciutat vaig comprovar la immensa anonimitat de tots els éssers que pul·lulen pels grans carrers i avingudes. No coneixes a ningú, no saludes a ningú, no et relaciones amb ningú. Tot són personetes iguals però (in)diferents de tu, de la teva bondat i costum de saludar a tothom qui trobes pel carrer i de la sensació de gran família que hi ha entre tots.

Necessitava quelcom que em pogués transportar, ni per uns minuts, a la sensació de seguretat i acolliment que em proporcionava el poble. Els cinemes de la gran ciutat eren totalment incapaços, l’aïllament en una cadira reconfortable però allunyada metafísicament de les altres em feien sentir encara més sol. Els restaurants s’apropen, però els nuclis d’éssers vius es concentren en taules totalment perdudes en les converses i el menjar a dins d’elles, incapaces de connectar amb la del costat, agafant com a únic referent exterior la figura del cambrer o cambrera que els hi proporciona els seus queviures aïllants. Seguint buscant vaig veure un cartell on, entre d’altres coses, hi havia la paraula perfecta: Bar. Va ser com veure la llum a l’instant. Allà hi vaig trobar el que s’assemblava més al caliu que buscava; persones que, per uns instants del dia, es trobaven religiosament cada matí per discutir, comentar, elogiar o llençar paraules sense més transcendència per sentir-se més vius. Són reductes de l’esperit de poble, la cultura de poble que coneix als altres, els aprecia i es relaciona ni que sigui amb un simple “bon dia” tot i, segurament, no saber res més de les seves vides fora del local on es reuneixen inintencionadament dia rere dia.

Amb el temps he descobert que és l’únic espai obert al públic que encara conserva aquesta cultura de poble, aquest caliu que es fa i que els que venim de poble necessitem per sobreviure a la rutina anònima de la gran ciutat. En definitiva, l’altra gran família que necessitava.

Darrera una màscara

Any rere any arriba el dia en el qual els aficionats a les festes i al descontrol es vesteixen d’una forma poc habitual per transformar-se, per canviar, per deixar de ser un mateix durant unes hores, per fer un “kit kat” en temps de crisis, per amagar-se darrera una màscara. Any rere any, arriba el temps de Carnestoltes.
Per a mi, és una festa de somnis, frustrats potser també. Dies on cadascú crea una nova personalitat, aquella en la qual havíem aspirat ser en una fantasia. Una princesa amb un vestit ple de volants de color rosa xiclet i purpurina dins d’una carrossa, un heroi forçut amb una lluenta capa que defensa el món, una infermera sensual amb el poder de fer caure la baba a qualsevol noi, un Frankenstein que espanta als innocents o una carota caricaturada del President Zapatero o del jugador de futbol Ronaldinho en senyal de burla.
Són dies de disbauxa extrema on s’accentua la permissivitat, es trenquen les regles i desapareix la por al ridícul. No obstant això, on es troba el límit del respecte i la ètica vers la màscara escollida?
Era dissabte i, ja passada la mitja nit, en una mítica discoteca de Mataró també es va rendir homenatge al Rei del Carnaval. Fent una ullada a la sala vaig veure entrar una noia asseguada en una cadira de rodes. No ens enganyem, aquestes situacions ens omplen de compassió i sempre s’obra la porta de la incomoditat en ser conscients de la mancança d’aquella persona. El meu pensament es va omplir de tòpics: la increïble força de voluntat per entrar en un espai on saltar i ballar és el més comú, el somriure permanent davant d’un escenari on dissimuladament la gent mira de reüll i la valentia per vèncer les adversitats a les quals s’ha d’afrontar una persona que no es pot mantenir de peu. Admirable, sens dubte.
De sobte, jo vaig ser la paralitzada. Aquella noia, aparentment paralítica, es va aixecar tranquil·lament, va agafar una copa i va començar a ballar. Em vaig quedar perplexa. Tot era mentida. Era una disfressa o una broma de mal gust? D’aquí neixen les meves preguntes: fins on es pot arribar? Amb quina cara miraria una persona que sap que no es pot aixecar de la cadira de rodes per explicar-li el que significa la invalidesa? La màscara d’aquesta noia, personalment, sobrepassava el límit. El límit del respecte. Així no s’aconsegueix ser la Reina del Carnaval.

Infantilización de los medios


A lo largo de estas últimas semanas, las cadenas de televisión han estado constantemente actualizando cuál era la última hora del caso de Marta del Castillo, una chica asesinada y posteriormente arrojada al río Guadalquivir por su presunto ex novio. Pero parece ser que el periodismo actual ya no solo trata de cubrir la información de manera objetiva e imparcial sino que los distintos medios intentan ir más allá, es decir, especulan sobre lo que conlleva un conflicto como éste utilizando datos poco contrastados. Las distintas cadenas han optado por involucrarse de manera abusiva y en muchas ocasiones con un tratado éticamente incorrecto. ¿Hasta qué punto es lícito invitar a una menor de tan solo 14 años, actual novia (o ya ex novia) del presunto asesino, a un programa e incluirla en un debate de la turbulenta situación del caso?

Por otro lado, el uso de redes sociales como la de “Twenti” en el caso de la chica fallecida, ha permitido que algunos medios vulneren la intimidad de ésta usuaria al utilizar las fotos publicadas por la menor. Pero no sólo eso, cabe destacar la sinvergüenza de determinadas cadenas de televisión, las cuales critican a otras por el tratado que se ha hecho del caso mientras utilizan las mismas imágenes vetadas y a testimonios con declaraciones contradictorias.

Los padres de Marta, tomando como referencia el caso de Mari Luz y aprovechando el continuo debate social que ha causado el incidente, han improvisado ruedas de prensa delante de sus casas para reclamar un cambio en el Código Penal para que incluya la cadena perpetua y que endurezca las penas para los menores de edad. De hecho, han llegado incluso a pedir una audiencia con el presidente del país José Luis Rodríguez Zapatero ya que justifican que esta es su última esperanza para seguir luchando.

Ya no hay límites establecidos en el tratamiento periodístico, pues muchos de ellos se ajustan muy poco al Código Deontológico. Así pues, parece ser que la infantilización de algunos medios en la actualidad es la que de verdad gana en audiencia y, a pesar de sus críticas, un claro reflejo de nuestra sociedad actual.

Prohibido besarse


Hace algunos días vi esta noticia en el telediario y al principio pensé que se trataba de una broma, pero no.
Prohibido fumar, prohibido bajar a las vías, prohibido tirar basura..., son algunas de las múltiples prohibiciones que los usuarios pueden encontrarse en cualquier estación de trenes del mundo. La noticia viene cuando uno de estos carteles indica “prohibido besarse”. ¿Prohibido besarse?, esto es lo que ha sucedido en la estación de ferrocarriles de Warrington Bank Quay en Cheshire, al norte de Inglaterra, donde a partir de este mes de Febrero serán prohibidas todas las muestras de cariño por parte de los usuarios, al parecer, ya que las parejas que se despiden efusivamente en los andenes dificultan el transito del resto de pasajeros. Para aquellos que no puedan emprender su viaje sin antes besar a su pareja, deberán hacerlo en las zonas especialmente habilitadas para ello. Si seguimos así, dentro de un tiempo, a los acompañantes no nos dejaran ni entrar en la estación, nos acercaremos a la entrada, abriremos la puerta del coche, echaremos al pasajero y adiós.
Aunque la historia suene ridícula, esta norma de conducta no es nueva, ya que años atrás también fue instaurada en la estación de Chicago, en los Estados Unidos.

Parece mentira que haya gente que dedique su tiempo a plantear soluciones de este tipo a problemas tan absurdos como el transito de pasajeros en una estación, teniendo en cuenta que el incumplimiento de dicha norma no supone sanción alguna a aquellos que la infrinjan. ¿Acaso se aburren?. Que se dediquen a solucionar cuestiones más relevante, y se dejen de tonterías. Y si los pasajeros tienen prisa y les molestan las parejas que se despiden, solo puedo darles una solución: que lleguen antes.

"Vidente" Boluda


Després de l’empat a Sevilla contra el Betis (2-2) i la derrota davant de l’Espanyol a casa (1-2), el Barça afronta ara el repte europeu de superar en dues fases a un equip intractable en lliga francesa: L’Olympique de Lyon. Com era d’esperar, el Reial Madrid i la seva premsa han buscat desestabilitzar l’entitat blaugrana, després d’aquesta retallada de cinc punts, que els situa a “només” set punts del primer classificat. ‘Claro que hay Liga’ replicaven alguns d’allà, minuts després de la derrota al Camp Nou davant els pericos. El seu Madrid havia apallissat un Betis sense un guió clar i contundent. Tot i ser una distància de set punts, els blancs ja veuen a prop el trofeu lliguer, la premsa pronostica crisi de vestidor, volen crucificar Eto’o per les desafortunades declaracions ja aclarides i encara publiciten el circ de la presidència, Vicente Boluda, que pronostica un 3-0 davant el Liverpool en Lliga de Campions. Ja fan bé els amics de Crackòvia en dibuixar el president no electe com un triunfalista, sempre abans d’hora. Des de Barcelona segurament molts li fariem allò de “Balam bam bú!” si se’ns donés la oportunitat. I com diria un altre vell conegut: Ah! Alerta! El Madrid té bon equip, però aviam si endevinen: qui mana actualment a la Lliga? Els donaré una pista. El Madrid no. Qui està manant a Europa? El Madrid, tampoc. Per tant, no estaria de més que el seu president es comportés com a tal, tot i que sap que a final de temporada ja no hi serà, tot i que li importa ben poc l’entitat, tot i que no sap què vol dir la paraula silenci. El Madrid té equip per guanyar al Liverpool, sense Gerrard, però no oblidem qui és el Liverpool. No fa falta dir res més, com també diria la imitació latriana de Bernardo Schuster. Ja veurem qui es menja el tres a zero.
Pel que fa al Barça, millor no especular. Tots el veiem capaç de guanyar l’Olympique a domicili, sabem del potencial ofensiu de l’equip culer. Tothom sap qui té el millor equip del món però, les notícies surten sempre després de produit l’esdeveniment, mai abans. Per això convé esperar. El Barça ha de guanyar, però això, de moment és feina d’en Pep i dels jugadors. En cap cas de Boluda ni, de moment, dels periodistes esportius. No hase falta desir nada más.

dilluns, 23 de febrer de 2009

On és el límit?


Segons el Codi Penal vigent al nostre país, un home o dona major d’edat pot mantenir relacions sexuals amb un menor. Només ha de respectar dues normes: que aquest sigui major de 13 anys i que siguin relacions consentides. Però ara, als estudiosos i intel·lectuals, se’ls ha encès la llumeta i han pensat de modificar aquest límit i marcar els 14 anys com a edat en la que s’hi poden tindre relacions consentides. Les estadístiques senyalen els 16 o 17 anys com a edat en la que es tenen les primeres relacions sexuals. Amb aquesta dada, quin sentit té que el límit d’edat es marqui 2 o 3 anys menys que la mitja que senyalen les estadístiques? És una edat en la que s’està en permanent canvi, tant psicològic com físic; una etapa de transició entre la infantessa i el món adult. Donem per suposat que aquestes dades reflecteixen la realitat ja que, exceptuant casos aïllats, la majoria de persones s’endinsen en la sexualitat en aquesta franja. Els experts coincideixen en que una inserció massa precipitada en el món adult pot provocar trastorns i traumes en el futur.

El cas de Marta del Castillo ha reobert el debat. Ella, suposadament assassinada, era menor i l’acusat és major d’edat. Només es portaven 3 anys de diferència: 17 i 20 anys, respectivament. Marta ja superava amb escreix el llindar marcat pel Codi Penal, però davant la llei no deixa de ser una menor assassinada per un adult. Els precedents ens confirmen que la història es repeteix: casos d’assetjament que estan dins la llei i posterior repercussió i debat social.

L'opinió pública i la llei van per camins paral·lels i sembla que no es vulguin creuar mai. La societat reacciona a cada mort d’un/a menor i casos com aquest van omplint les pàgines de successos sense que es faci res més al respecte. Les manifestacions de la societat i la indignació col·lectiva no traspassa les portes del poder judicial. És més, el nostre país s'ha caracteritzat per anar endarrerit respecte la resta de països desenvolupats però, precisament en aquest aspecte, sembla que som els més “progres” amb el límit d'edat més baix de la comunitat europea.

Quantes Marta del Castillo han d’omplir les pàgines de successos perquè la llei reaccioni al respecte? Quantes violacions, maltractaments i judicis calen perquè la justícia obri els ulls a la realitat? Quants morts més es necessiten perquè la llei actuï? Quantes vides segarem a tant curta edat per adonar-nos que no anem per bon camí? Fins que la llei no es modifiqui i el límit d’edat se situï a 16 anys, que seria el normal, es seguirà reobrint el mateix debat, i l'opinió pública se'n seguirà fent ressó.

Els "Pequods" de la premsa

/
A Moby Dick Herman Melville diu que “hi ha algunes empreses en les quals el mètode vertitable és el desordre ordenat”. Fa referència al baleneig, però s’ajusta a la perfecció al periodisme. Un mitjà de comunicació és la transformació d’una realitat immensa, confusa i variable en una de concreta, clara i estàtica en la mesura del possible. De la varietat d’interpretacions que hi ha se n’escull una. El problema és que aquest és un procés prou desconegut pel públic, que no n’espera altra cosa que poder entendre tot allò que passa al món. I encara més en una època –tant si val el nom que se li vulgui donar- orfe de grans veritats. Però no sempre és possible servir una versió de la realitat empaquetada.
En les cròniques de successos és especialment complicat, i, quan periòdicament es donen crims mediàtics -l’any passat la desaparició de la nena McCann a Portugal i més recentment la mort de la jove Marta del Castillo a Sevilla- els periodistes es troben en la necessitat d’especular sobre fets desconeguts o poc clars i donar per provat allò que no ho està per tal de crear aquest ordre en que es basen. Deixem el primer cas perquè ha estat àmpliament debatut i ja és enterrat com a fenòmen mediàtic i passem al succés ocorregut a Espanya. El fet que des d’un bon principi el que havia estat el seu xicot confessés no ens ha estalviat incògnites, com per exemple la manera com es va transportar el cos i quins van ser els col·laboradors i la seva funció en tot plegat. El que no ha evitat, per exemple que algun diari s’atrevís a fer una reconstrucció preliminar dels fets o que d’altres en parlessin com de fets demostrats. I molt més greu que això, un d’ells es va oblidar que un criminal no deixa de ser pressumpte fins que rep una condemna desfavorable, fins i tot havent confessat. El gran risc que corren els diaris –i els mitjans en general- és caure en el sensacionalisme, aprofitar un cas de gran impacte social per guanyar més diners ara que la crisi els ha tocat de ple i ha caigut la inversió publicitària. La temptació pot ser encara major per la premsa escrita, ja que viu un via crucis més pronunciat, i en el tractament que els diaris han donat al cas es detecten errors greus si volen mantenir un mínim de rigor periodístic.
Aquests mateixos diaris informaven la setmana passada que els editors espanyols demanaven ajuda governamental, en l’estela del que ha fet Sarkozy a França. Ho feien en nom de la democràcia, però només seran garants d’aquesta si s’ajusten a unes normes, si s’abstenen de complir papers que no els pertoquen. El de jutges, per exemple. És fa difícil a hores d’ara pensar que, de la mateixa manera que el Pequod, el vaixell protagonista de Moby Dick, la premsa en paper acabi desapareixent per sempre més. Però si actuen amb les ànsies irracionals del capità Ahab en busca i captura de la Balena Blanca perseguint l’ordre pressuposat, l’impacte mediàtic i les vendes que això comporta a qualsevol preu, llavors la cosa ja comença a ser inquietant.

Els intocables


Aquests no són dies fàcils. L’economia s’enfonsa i no hi ha bots salvavides per tothom, les petites empreses no poden accedir a crèdits, les retallades de plantilla són el pa de cada dia, la gent no arriba a final de mes, la paraula crisi està més suada que els acudits d’en Jaimito, la borsa juga a la muntanya russa, l’atur escala fins a cotes inaudites, els números vermells ens persegueixen a tot arreu, el Banc Central Europeu canvia de previsions cada dos per tres, el ministre Solbes necessita que la secretaria li recordi que volia dir superàvit i els morosos surten de sota les pedres.

Però existeix una raça superior, uns éssers d’ambicions i avarícia desbocada que s’han aplicat la màxima de Darwin “adaptar-se o morir”. Ells ho saben i ho tenen tot i són capaços de qualsevol cosa per sobreviure, a més, la crisi els hi bufa el què no sona. Les males veus els anomenen banquers i la gent més fina els diu pel seu nom: Emilio Botín, Francisco González... Aquesta espècia tan evolucionada va convertir l’economia en el jardinet on treien a fer les necessitats els seus gossets, evidentment cap d’ells es dignava a recollir els excrements (els banquers només recullen beneficis, fins i tot, on no n’hi ha), de manera que les cagadetes van convertir el jardinet en un abocador, i ara, tot el poble n’ha d’aguantar la fortor. I a Botín i companyia tan els hi fa, d’igual manera que agafen el fuet i el vestit de cuir per ofegar els hipotecats, es vesteixen de rodamóns i van a mendicar a les portes del congrés, no fos cas que s’acabessin les mansions, els iots, els havans i les piscines plenes de Moët Chandon.

Potser ja aniria sent hora, i aprofitant que és 23 de febrer, d’entrar a les corts i cridar allò de “Quieto todo el mundo” (Qui vulgui apologia de les dictadures que vagi a pescar a Libertad Digital). No pot ser que visquem en un país de traca i mocador, no pot ser que la gent faci el que li roti i tothom en pagui les conseqüències. Menys xifres incalculables per recuperar bancs de la bancarrota i més ajudes a les famílies. I els bancs? Que s'hi posin fulles. No vivim en un sistema capitalista! Doncs com tota empresa privada, sinó s’aguanta econòmicament, es tanca i se’n venen els actius. Això no és Disneylàndia i la gent no és idiota. Els diners, com amb el menjar, no s'hi juga.


La imparcialidad hecha parcial

Tal y como consta en el Código Deontológico del periodista, éste debe cumplir con una série de principios. El artículo número 3 dictamina que “el periodista informará con objetividad, rigor, imparcialidad, responsabilidad y honradez, para que la ciudadanía obtenga los datos relevantes y pueda formarse su propia opinión, y se abstendrá de participar en actividades que supongan conflicto de intereses con su trabajo profesional.” Algo parecido a lo que relata el artículo número 5, que afirma que “el periodista comprometido/a con la tarea de informar presentará sus trabajos sin permitir que en él interfieran sus propias creencias y preferencias, y, en el reconocimiento de que es imposible la completa objetividad informativa, tendrá cuidado de no permitir que los propios prejuicios influyan en la elaboración y difusión de la información, con clara distinción entre hechos y opiniones.”

Cuando lees estos principios y ves según que información que se publica en algunos medios, es para, literalmente, hecharse a temblar, es para pensar seriamente en la cantidad de “periodistas” que se dedican a intoxicar. Sin ir más lejos, tomamos el ejemplo de dos diarios deportivos catalanes (publicados en toda España): el diario Sport y el diario Mundo Deportivo.

Ambos hablan ampliamente del derbi barcelonés que se disputó el sábado en el Camp Nou. Obviamente, tratándose de una derrota del conjunto blaugrana tenían que buscar un culpable que no fuese su propio equipo, y encontraron su mejor aliado en un colegiado llamado Carlos Delgado Ferreiro. Es gracioso ver que hablen de robo y escándalo arbitral cuando en el partido de la primera vuelta el atraco al conjunto blanquiazul por parte de Luís Medina Cantalejo pudo ser aún mayor y se ignoró de manera escandalosa. El supuesto robo se trata de una expulsión injusta a Keita, lo mismo que sucedió en Montjuïc con Nené. Pero eso no es todo, en el partido que se disputó en feudo perico, se produjo otra acción más determinante, un penalti fuera de tiempo y inexistente que regaló los tres puntos al Barcelona. Por otro lado, el gol del Espanyol también pudo ser anulado por una dudosa falta de Luís García sobre Valdés.

Dicho esto, podríamos decir que estamos ante dos situaciones similares, en la que a una no se le dió la más mínima importancia y la otra ha sido portada. Esta circunstancia, y otras muchas que se dan constantemente, nos demuestran que estos dos periódicos (y otros tantos) muestran una esperpéntica parcialidad ya que su objetivo no es hacer un periodismo que se rija a los cánones, su único objetivo es el de conseguir más ventas, redactando a sus lectores lo que estos desean leer y no describiendo la cruda realidad. Vergonzoso.