dimarts, 31 de març de 2009

“Els metges desconeixien la situació amb què em quedaria”



En Nacho Echart Pano és el meu veí. Té 25 anys i i fa 6 va tenir un accident quan anava en bicicleta. D’aquell dia no se n’oblidarà pas. Aquell dia li va canviar la vida.

-Recordes com va ser l’accident?

Anava amb bici per una acera, quan de sobte em vaig trobar un tros cobert per sorreta i la bicicleta em va lliscar lateralment i vaig caure. Vaig caure amb tanta mala sort que el meu cap va topar de ple amb el terra. Tot i dur casc, les conseqüències de la caiguda encara les noto avui.

-Què et va passar?


A partir de la caiguda poques coses recordo. La remor d’un ambulància, gent envoltant-me, sensacions de dolor i un son profund. Durant molta estona vaig estar dormint fins que em vaig despertar. Aleshores em vaig adonar que no era el mateix d’abans i que potser mai ho tornaria a ser.

-Així que no sabies que havies estat en coma?

No ho vaig saber fins que em vaig despertar. Aleshores la meva mare va tenir l’alegria pròpia d’una situació com aquella; la mateixa reacció que va tenir la meva família. Em van dir que havia estat 8 mesos en coma, i que havia arribat a estar en una situació molt greu. El metges desconeixien per complert amb quina situació em quedaria i quin grau d’afectació tindria la caiguda directa amb el cap.

-Al final com va acabar?

Prou bé donat la situació que havia patit. Vaig quedar curt de movilitat al cantó esquerre, però els metges em van dir que amb rehabilitació i bondta podria arribar a dur una vida completament normal. Pel que fa al cap, em vaig quedar una mica atontat. Als primers dies no pensava tan lúcidament com abans i no aconseguía recordara massa coses anteriors a l’accident. Més tard vaig recuperar la memòria del tot, encara que de vegades el meu cap s’encalla i no funciona de la manera més correcte. Pel que fa a la mobilitat, la tinc una mica coixa al cantó esquerre, on com tu bé saps no tinc ni de bon tros la mateixa força que a l’altre cantó.
-Com et va afectar l’accident a la teva vida quotidiana?

Em va afectar molt. A nivell personal va ser un cop molt dur. Vaig haver de deixar els estudis per centrar-me de ple en la recuperació del meu accident. L arecuperació va ser molt dura. Hores i hores d’exercicis duríssims, picina, bicicleta gimnàs, de tot. Així va ser durant gairebé un any, amb l’objectiu de recuperar per complert la mobilitat, sobretot de la banda esquerre del sistema motriu. Podríem dir que vaig assolir una recuperació pràcticament complerta. L’esport que més em va ajudar va ser al bicicleta. A través d’aquest esport, vai aprendre l’esperit d’autosuperació. Vaig aprendre a patir, però a la vegada a disfrutar.
-Quin va ser el paper del teu entorn en la recuperació?
Em van ajudar moltíssim. La meva família i els meus amics sempre van estar al meu costat. No em van girar l’esquena en cap moment. Sempre tenien una paraula d’ànim per a mí, i sobretot m’envalentonaven a no desistir i a ser perseverant. “Si tu vols, pots” em deia la meva mare sempre.
-Com vas solucionar la teva vida acadèmica?

Al segon any després de l’accident vaig reprendre els estudis. Combinava els estudis amb llargues estones al gimnàs per no perdre el to muscular i mantenir la força que necessitva per compensar les conseqüències de l’accident. Aleshores vaig començar econòmiques i la vaig acabar. Després vaig fer un FP en administració, i a través d’unes oposicions vaig aconseguir una feina com a administratiu a l’Ajuntament de Barcelona.
-Ara continues fent esport o després de la recuperació ho vas deixar estar?

La recuperció d’un accident així no s’acaba mai. I tant que practico esport. Cada dia agafo la bicicleta i faig uns 30 km. Per la muntanya. La bicicleta, tot i ser la causa de l’accident, ha passat a ser una de les meves principals passions. A part d’anar en bicicleta faig natació un parell de cops per setmana.
-Quins son els teus propòsits per al futur?

Jo sé que sempre he sigut una mica somiatruites. Realment m’agradaria muntar el meu propi negoci, a poder ser quelcom relacionat amb la natura. Una casa rural amb excursion amb bicicleta incoses sempre és una cosa que m’ha apassionat, però ara com ara, després de que l’ajuntament no em renovés el contracte, el que vull es trobar feina amb la titulació que tinc.

"La Terra té molts racons que encara he de descobrir"



Rosario Cano Jurado, nascuda l'any 1961, és una dona que durant molts anys de la seva vida ha dedicat gran part del seu temps lliure a viatjar i conèixer món. Ha estat a llocs tant diversos com la Xina, Nova Zelanda, Guatemala, Sudàfrica, el Canadà o Kènia. Ara, per motius familiars, s'ha vist obligada a reduir el nombre de quilòmetres recorreguts a l'any, però no ha deixat d'anar amunt i avall coneixent nous països.
A la foto podem veure una imatge d'un dels seus últims viatges. Concretament de Chichicastennago, Guatemala.



Perquè t’agrada tant viatjar?
Per moltes raons. Les fonamentals: per conèixer llocs diferents als de la meva vida diària, per desconnectar de la rutina, per veure gent i costums diferents, per tastar menjars diferents...

Què pretens treure de bo quan fas un dels teus viatges?
Accedir a realitats diferents, respirar olors diferents, aprendre a viure de maneres diferents, en climes diferents... Cada racó del món té coses diferents, i a mi m’agrada conèixer-les.

Ets d’aquelles persones a qui els agrada viatjar sola?
No, m’agrada compartir els viatges, però no m’agrada viatjar amb grups nombrosos.

Què prefereixes, mar o muntanya?
No trio mar o muntanya. Trio paisatge atractiu, i pot estar a qualsevol lloc.

Quan ets de viatge, prefereixes anar “de museus” o més aviat passar-te el dia a la platja?
Ni una cosa ni l’altra, però si he de triar entre aquestes dues, trio els museus. Per passar un dia a la platja puc anar ben a prop de casa. En canvi, la resta no ho tinc tant accessible.

Hi ha algun país que tinguis ganes de visitar i no ho hagis pogut fer?
El meu viatge somiat, i encara pendent, és a la Patagònia.

I n’hi ha algun que et penedeixis d’haver-lo visitat?
De moment no m’he trobat en aquesta situació, i espero no trobar-m’hi mai.

Durant algun viatge has viscut una situació absurda o surrealista?
Excepte algun overbooking, i alguna maleta perduda, que és realment surrealista a aquestes alçades, no. Però sí he viscut molts moments divertits, tendres, emocionants... Tots els viatges et deixen situacions pel record.

En els viatges t’agrada portar-ho tot lligat, o deixar marge a la improvisació?
Una mica les dues coses. Portar-ho tot lligat et treu llibertat un cop ets allà, i improvisar més del compte es pot convertir en un caos.

Has visitat els cinc continents... Quin d’ells t’atrau més?
Potser perquè és el que menys he gaudit, ara m’atrau molt Àfrica.

Has quedat especialment sorpresa pel tracte (positivament o negativament) que t’ha donat la gent en algun país en concret?
Mai m’he sentit mal tractada. I amb un tracte especialment positiu m’hi he trobat moltíssimes vegades.

Per quan el viatge a la Lluna?
Em sembla que no el faré. La vida és molt curta, i la Terra té molts llocs que encara he de descobrir.

“Hubo un señor que después de 20 años sin beber, tomó una cerveza y recayó”



Blanca Sainz es estudiante de cuarto de psicología en la Facultad Blanquerna. Cuando se planteó en que ámbito quería hacer sus prácticas tenía claro que quería que fuese en el de la psicología clínica. Después de discutirlo con su tutor de prácticas el Centre de Atenció i Seguiment a les Drogodependències Garbivent (CAS) les pareció el lugar indicado para que ella complementara su formación universitaria. Actualmente ya lleva 5 meses de prácticas allí y gracias a esto tiene claro que este es el ámbito laboral en el que se quiere mover en un futuro.


-¿En qué consisten los CAS exactamente?
Son centros públicos que ofrecen asistencia a gente con drogodependencias para que logren superarlas. En el CAS en el que yo trabajo tratamos el alcohol, la cocaína y otras drogas. Hay en otros CAS que incluso se trata la adicción al tabaco.
-¿Es considerada la adicción una enfermedad?
Sí, así está registrado en manuales de psiquiatría.
-¿Cuál es tu papel exactamente en el centro?
Durante las terapias no puedo participar pero, al ser mi tutora la coordinadora del centro a veces la llaman y me quedo yo sola con el paciente.
-¿Es una situación un tanto incómoda?
A veces un poco porque si no le han dado la metadona están nerviosos y a veces son un poco antisociales. Intento preguntarles acerca de cuál es su impresión sobre el centro, más que nada para que no haya tensión.
-¿Qué piensan los pacientes de tu asistencia a las entrevistas y terapias?
Es curioso porque solo ha habido un paciente que no me ha dejado entrar y porque era su primer día y la tutora lo prefería. Además, durante la terapia a veces los ves que en vez de mirar a la terapeuta me miran a mí.
-¿Qué es lo que se hace para que los adictos superen su adicción?
Por una parte hay lo que llamamos las entrevistas individuales, es decir en la sala están el psicólogo, el paciente y yo. Todos los pacientes han de acudir a este tipo de encuentro y la frecuencia depende de la necesidad de cada uno de ellos. 
-¿Y no hay terapias en grupo?
Sí por supuesto, y en el fondo son las más importantes. En el centro en el que yo estoy hay una de alcohólicos, otra de cocainómanos y otra de otras drogas. Hay que apuntar que en la terapia de cocainómanos también se trata el alcohol porque muchos pacientes caen en éste al dejar la cocaína.
-¿Por qué las terapias en grupo son las más importantes?
Porque encuentras a gente que lleva mucho tiempo sin consumir y personas que quizás consumieron por última vez el día anterior, entonces se explican entre ellos situaciones en las que se pueden sentir tentados (situaciones de riesgo) y se recomiendan. Por ejemplo, en el caso de los alcohólicos normalmente se aconsejan entre ellos que eviten pasar por delante del bar en el que solían beber.
-Entonces ¿cuál es el papel del terapeuta en este tipo de terapia?
Es el que se encarga de dirigir y poner un poco de orden pero, la verdad es que si la mayoría de los pacientes son antiguos la terapia funciona bastante sola. 
-Además de las terapias, ¿el tratamiento se complementa con alguna otra cosa? 
Sí hay tratamientos entre ellos el de la metadona, que actúa en los adictos a la cocaína, la heroína… como un sustitutivo. Se han de tomar cada día un tubito.
-Y para los alcohólicos, ¿no hay algo que les alivie?
Que les alivie no pero, a este grupo de pacientes en seguida que entran se les da antabus que es una medicina que por si sola no hace nada pero, si consumen alcohol se encuentran fatal, se ponen rojos, se hinchan y eso hace evidente que esa persona esta bebiendo.
-¿Cuáles son los problemas que comporta el consumo de drogas a parte de la adicción en sí?
Pues piensa que la gente que consume 7 u 8 gramos diarios se puede llegar a gastar una media de 600 euros al día, entonces se arruinan ellos, arruinan a la familia y en algunos casos llegan a prostituirse.
-¿Te sorprendió la edad de los pacientes por ser jóvenes o mayores? 
Un poco. Gente joven, de unos 18 años viene muy poca. Lo que de verdad es chocante es que en las terapias de alcohol hay mucha gente de 23 o 24 años y también hay algunos señores de 70 años.
-¿Hay muchas gente que recae y ha de volver al centro al cabo de muchos años?
Sí, por ejemplo, hubo un señor que después de 20 años sin beber, tomó una cerveza y recayó.
-Esto confirma que el alcohólico lo es toda la vida.
Sí, porque uno puede empezar a beber y es como una montaña que sube entonces, puedes dejar de beber durante un tiempo pero, si vuelves no es como empezar de nuevo sino, que continúas al mismo nivel que donde lo habías dejado. Nunca vuelves al principio.
-¿Esto solo pasa con el alcohol o con el resto de drogas también?
Sí, exactamente lo mismo con la cocaína, la heroína... y es un problema porque hay cocainómanos que dejan la cocaína y se pasan al alcohol porque necesitan ese algo que les estimula, entonces el alcohol les desinhibe y no son conscientes y consumen cocaína otra vez.
-¿Qué se le pide a un paciente para que le podáis dar el alta?
Hay muchos factores que influyen, pero, normalmente se da cuando durante dos años están sin consumir, si recaen se vuelve a empezar, de todas formas depende mucho de la condición, y de cómo se vea al paciente. 
-¿Qué es lo que más te ha llamado la atención durante todo el tiempo que llevas en el centro?
El tema de patología dual que son gente que además de tener una adicción padece algún tipo de patología mental, esto es muy interesante porque dentro de este campo se puede investigar si la caída en las drogas se puede deber a la enfermedad mental (transtorno bipolar, esquizofrenia…) o si estos transtornos mentales se deben a la anterior adicción. Yo estoy haciendo mi proyecto final de carrera sobre esto y me inclino más por la segunda opción porque he visto mucho casos de gente ex adicta que después son víctimas de transtornos de la personalidad.
-Debe ser impresionante ver estos casos.
Sí, y la gente debería ver a alguno de los pacientes porque cuando estás con ellos te das cuentas de lo que conllevan las drogas. Hay gente que cuando les haces un pregunta tardan 3 o 4 segundos en reaccionar y este es un claro signo de que han sido adictos.
-¿Qué tienes que explicarnos sobre los jóvenes y los porros?
No te creas que vienen muchos, el otro día vino un chico que nos decía que venía por su madre y porque últimamente no podía dormir pero, la verdad es que hay chicos que fuman muy pocos porros y les diría a las madres que se tranquilizaran porque tampoco no van a fumarlos toda la vida.
-Entonces, ¿no estarías de acuerdo en que gente que fume pocos porros vaya a la terapia?
Lo que haría sería ponerlos en terapias individuales para saber qué es lo que les lleva a fumarlos. Esto con los que fuman pocos pero, los que se fuman 10 porros al día, por supuesto, que tienen una adicción y esto puede derivar en el consumo de otras drogas.
-¿Cómo os explica la gente que suele empezar a drogarse?
Hay muchos pacientes que nos comentan que fumaban porros, iban a botellones… a veces hay otros motivos que son desencadenantes, por ejemplo, un señor el otro día nos explicó que tuvo un hijo que murió al cabo de dos semanas de nacer y que a partir de ese momento empezó a beber.
-¿Tiene importancia la familia a la hora de superarlo?
Sí, porque hay una serie de normas por ejemplo, el dinero no pueden llevar mucho para que no compren, sobre todo los cocainómanos, no se les permite llevar tarjetas y la familia es muy importante en estas cosas porque te ayuda a que lo cumplas.
-¿Os habéis encontrado con gente que va al centro y la familia no lo sabe?
Sí, hay algún caso y es muy difícil porque por ejemplo, en navidad se reúne la familia y brindan todos con alcohol en cambio, si lo saben ya evitan este tipo de situaciones.
-¿Son muchos estos casos?
Más de los que te imaginas pero, el perfil de esta gente suele ser que no les afecta tanto a nivel económico y por eso lo pueden llevar más escondido. Además seguramente no les afecta en el trabajo o no consumen tanto.
-¿Algún caso en concreto?
Hay un caso muy curioso y es que un chico que es deportista de élite acude en estos momentos al centro. Este mismo chico tiene un hermano que venía al centro y en las terapias comentaba que su hermano al ser deportista no consumía y esto hacía que fuera su ejemplo a seguir. Sin embargo, ahora el hermano que es deportista viene al centro por adicción a la cocaína igual que hacía su hermano. En este caso hay una cosa más y es que al practicar un deporte a nivel profesional debemos mantener una alta confidencialidad porque si su entrenador se enterara ya no lo convocarían más.
-¿Cuesta ponerse en el lugar del paciente?
Sí, porque muchas veces piensas: “yo sé que eres capaz de no consumir porque has estado 9 meses” y ellos se empeñan en decirte que no van a poder porque es muy duro.
-¿Qué es lo más duro de este ámbito?
Te cuentan historias escalofriantes pero, hay una cosa que duele mucho y es ver como adictos acuden 2 o 3 veces al centro y ya no aparecen más.

"A lo largo de los últimos años he digerido mucho cine"


Txiki Blasi es un amante del arte. Su vocación por el cine se remite a su infancia, pero es el mayor de sus objetivos. Estudiante de primer curso de Historia del Arte no pierde de vista la gran pantalla y recoge conocimientos para, tal vez algun día, dirigir un largometraje propio.

¿Cómo definiría su vocación por el cine?

Mi pasión por el cine surgió porque soy observador por naturaleza. Desde hace muchos años he querido ser director de cine. Siempre que tengo tiempo llevo a cabo alguno de mis proyectos. Suelo planificar muchas historias, se me ocurren ideas, personajes, etc. Todo eso lo voy escribiendo, tejiendo, y un día, con tiempo y con amigos que me ayuden, lo grabo.

Explíqueme alguno de esos proyectos
.

‘Open Case. The night isn’t over’ fue uno de mis primeros cortos. Se me ocurrió una idea para una historia policial y entre mi hermano y yo rodamos en una noche y lo editamos. Fue una pasada. La verdad es que, aunque siempre veo muchos defectos, el resultado final me suele gustar, y eso me motiva para hacer otras historias.

¿Actualmente tiene alguna idea entre manos?


No. La mayor parte de mi tiempo me la quitan los estudios. La carrera de Historia del Arte requiere mucho tiempo, pero estoy ganando un bagaje cultural que me servirá seguro a la hora de pensar y planificar nuevos proyectos, así como a entender mejor el mundo del cine. De todas formas nunca dejo de pensar en historias nuevas, pero materializarlas requiere tiempo. El último corto que grabé fue para el aniversario de una amiga, la verdad que fue algo un poco surrealista y muy improvisado pero estuvo bastante bien. Pero proyectos pensados y planificados hace bastantes meses que no.

Y cuales son sus objetivos ahora mismo?

Mi objetivo es plasmar mis propias vivencias personales en historias que las reflejen. Me explico, no voy a mostrar la psicología de un personaje del cual no tengo ninguna referencia. Es muy fácil aceptar un personaje arquetípico, con una personalidad artificial, y eso es caer en el error. Creo que el cine y la literatura en general deben ser coherentes y profundizar en el comportamiento humano y mostrar con naturalidad las consecuencias de sus actos.

¿Quién es su referente en el mundo del cine?

En mi adolescencia siempre fue Steven Spielberg. Me marcó profundamente, todas sus películas, series, etc. Es increíble la técnica y los detalles, la manera de dirigir, la realización y el carácter de este director. ‘La guerra de los mundos’, ‘Indiana Jones’, ‘Hermanos de sangre’, etc. son verdaderas obras maestras, cada una con sus peculiaridades y todas de una calidad excepcional. La forma que tengo de grabar, de ver y entender el cine, en gran parte se la debo a él, es un verdadero maestro. Pero a lo largo de los últimos años he digerido mucho cine, muchas películas, y como referentes de cineastas consumados también encontraríamos a Chaplin, los hermanos Coen y Julio Médem, aunque faltan muchos por nombrar.

Será difícil llegar hasta ese nivel

Muchísimo (rie). Piensa que para alcanzar tales niveles se requieren muchísimos medios, dinero, personas que te avalen, grandes grupos de trabajo, etc. De todos modos lo más importante en esta vida no es el éxito profesional. Poder hacer lo que a mi me gusta sería suficiente, aunque si eso viene acompañado del éxito...¡bienvenido sea!

Tengo entendido que también le gusta la música


Me encanta el piano. Es la otra afición que tengo. Hacer canciones a las cuales les atribuyo una escena o una acción concreta. Todo me remite al cine. Creo que gracias a la música he tenido grandes ideas que creo que con los medios suficientes podrían funcionar. La música es una herramienta muy expresiva y dominarla me ayudará mucho a lo largo de mi vida. Expresar, narrar, hacer sentir al espectador, con las imágenes se puede conseguir, pero la música refuerza esas imágenes y las dota de un valor expresivo brutal. Asimismo, no descartaría la opción de dedicarme a realizar videoclips para grupos de rock alternativo.

No se decanta por los superventas, veo.

La música pop contemporánea no tiene sus bases puestas en la música, sino en el dinero. Yo busco hacer un producto sincero, que realmente facilite la conexión entre el artista y el espectador, sin intermediarios.

¿Qué grupos musicales le han marcado más?


Coldplay y U2 son sobretodo los grupos que más me han marcado. La música de Coldplay me vuelve loco y tocar sus canciones me apasiona. Muchas de mis canciones tienen una influencia poderosísima de este grupo. Pero la influencia más íntima no viene de ellos, sino de Freddie Mercury. Ya desde la infancia me dejo huella.


Volviendo al cine, ¿cómo ve su futuro, teniendo en cuenta lo difíciles que están las cosas y el largo recorrido que queda por hacer hasta llegar a la dirección de cine?

Muy incierto. La verdad es que antes me preocupaba mucho mi futuro, lo que ocurriera dentro de unos años con mi vida. Ahora la filosofía ha cambiado. Disfruto de mis estudios, hago cine cuando puedo y si puedo permitírmelo estudiaré cine y me dedicaré a ello. De momento me dedico a vivir en el presente. La sensación de hacer lo que me gusta, cuando puedo, sin agobios, con los pocos medios que tengo y muchos amigos dispuestos a colaborar me da una paz increíble. Lo cierto es que mi futuro es incierto, pero esa incerteza no me angustia, para nada.

Muchas gracias por su tiempo y mucha suerte

Ha sido un placer.

“La pipa és la meva dosis diària del medicament que necessito”


L’Antoni Mateu Lliró va néixer el dia 18 de Juliol de 1931 a Igualada. Fa nou anys va trobar una nova afició: fumar pipa. Actualment, compte amb tres títols com a campió de Catalunya, un de campió d’Espanya i un altre de Portugal (sense nombrar la infinitat de títols dels torneigs comarcals). Tenint en compte que ser fumador de pipa no és una activitat massa comú, l’Antoni ens desvetlla algunes de les qualitats que li han fet endinsar-se en aquest món de fumadors.

Només és fumador de pipa o fuma tabac o puros?

Tota la vida he fumat. Quan era jove vaig començar a fumar cigarrets de forma compulsiva. De més gran, vaig deixar els cigarrets perquè nedava i el tabac només feia que perjudicar-me. Tot i així, com el vici és tant traïdor, vaig passar a fumar puros de tant en tant. Ara ja només fumo la pipa amb poca compulsió. És la meva dosi diària de medicament, la necessito per passar el dia.

Com va començar la seva afició com a fumador de pipa?

Fa 10 anys va morir la meva dona, bastant jove i a causa d’un càncer. Des d’ençà i durant un temps vaig fer una vida molt solitària. La proposta que el Pipa Club d’Igualada em va oferir per participar en una fumada va ser l’excusa per a reunir-me amb gent amb la qual he acabat tenint relacions molt duraderes. Totes aquestes reunions m’han permès participar en moltes altres competicions.

Quina va ser la primera?

A Cal Ble, un restaurant d’Igualada que acabaven d’obrir just quan jo vaig començar a fumar. Era un lloc tranquil, modern i confortable i el Pipa Club em va convidar al meu primer torneig. El primer dia no ho vaig fer gens malament! Vaig durar una hora menys dos minuts amb la pipa encesa però em vaig prometre que no pararia fins aconseguir les dues hores. Des de llavors, fumo per aquest club i des de fa poc he passat a ser el president.

En què consisteix un torneig? Què s’ha de fer per guanyar?

Donen la mateixa pipa a tots, és exactament idèntica perquè no hi hagi avantatge per a cap concursant. Després, ens reparteixen tres grams de tabac i dos místos. Quan ho tenim tot, els organitzadors engeguen el comptador i ens donen un minut per encendre-la amb aquests dos místos. Quan se’t apaga quedes eliminat i, per tant, guanya el que dura més amb la pipa encesa.

Què ha de tenir un bon fumador?

Sobretot paciència. S'ha d'estar tranquil però amb atenció constant per a controlar que la cendra de la pipa no s'apagui. El record del món el va fer un home amb poc més de tres hores.

Quantes pipes tens?

Suposo que des de que vaig començar, n’he arribat a tenir al voltant de 200. Però ara ja no les conservo totes perquè no m’hi cabrien.

De què estan fetes aquestes pipes?

N’hi ha de tot tipus però les més comuns són les de bruc, blat de moro, escuma de mar, porcellana, canya, fusta de cirerer i argila. Les meves són quasi bé totes de la fusta que surt del bruc, un arbust de les aricàries, però cada una d’elles és especial per les seves formes tant peculiars.

Quina és la seva pipa preferida?

El dia que vaig guanyar el campionat d’Espanya em van regalar una pipa italiana que es diu “anatra”. Arreu del món, està molt prestigiada perquè té un alt valor econòmic. Però jo no només l’aprecio per ser una pipa valuosa sinó que l’acompanya un gran valor emocional.

El lloc més especial o diferent en el que hagi fumat?

Portugal, Màlaga, València, Madrid, Mallorca, Granollers, el Congrés de Barcelona, a Vic... no te’n sabria dir cap en concret, tots els llocs tenen el seu encant. Però el lloc on té més prestigi fumar és sens dubte el Pipa Club de Barcelona.

Quin és el premi que valora més?

La veritat és que em vaig emocionar quan vaig guanyar el primer premi del campionat de pipa d’Igualada perquè em van donar una pipa numerada.

¿?

Els fabricants de pipes a vegades fan tirades de series limitades que regalen a torneigs o que compren els col·leccionistes. Són molt difícils d’aconseguir perquè n’hi ha molt poques però a la competició d’Igualada em van premiar amb una.

I el més important?

Suposo que el que em dona més nom i prestigi és el campionat d’Espanya que vaig guanyar a Madrid a l’any 2004.

Cada quant fuma?

Normalment fumo dues o tres vegades al dia i me la solc fumar amb una marca de tabac que es diu Mac Baren. Oi que si fumes cigarrets normalment compres sempre la mateixa marca? Doncs amb la pipa exactament el mateix però amb la diferència que dins a cada marca hi ha una varietat immensa de productes a escollir, hi ha tabac de tots els aromes. En tinc de vainilla, cirera, de més forts, més suaus...

Ho compagina amb la feina o ja s’ha jubilat?

Em vaig jubilar fa tretze anys i vaig liquidar el negoci. Ara, amb els 78 anys que carrego a sobre segueixo col·laborant en petites coses de la feina però el fumar és el que de veritat m’ajuda a estar actiu i motivat. Cada competició és un repte i com veig que de tant en tant guanyo alguna copa, m’il·lusiono per a preparar-me per el següent torneig.

Hi ha alguna pipa que no té i que li agradaria aconseguir?


No. I sona egoista però és que fa poc vaig anar a Màlaga i vaig guanyar un altre pipa d’edició limitada, d’aquestes numerades. Té una anella de plata que pesa 100 grams. És un número 45 amb un certificat que ho acredita.

Amb quins altres hobbies combina aquesta afició?

Ara ja sóc gran i com ja t’he dit, em queda poc més que cuidar el jardí, cosa que m’encanta; rego les plantes, en faig créixer de noves i investigo els diferents tipus de flors. També tinc un gos i un gat que cuido i que m’acompanyen sempre a dinar a casa la meva filla gran Montserrat perquè és l’única dels meus tres fills que viu a Igualada.

No ho ha hagut de deixar mai per qüestions de salut?

No! Mai ningú m’ho ha prohibit. De fet, el meu metge també és fumador, per això el vaig triar. Si m’ho prohibís em canviaria de metge.

Hi ha algun repte que s’hagi proposat?

Arribar a les dues hores. Llavors sí que es produirà un miracle. A casa he arribat a les dues hores 26 minuts però en les competicions em poso nerviós. Sota pressió no guanyo la concentració que tinc quan estic sol.

“Mai he vist una paret que no pogués tirar al terra"


Àngel Lorenzo Barroso va néixer el 29 de febrer de 1928 a Madrid. En plena Guerra Civil Espanyola, va ser adoptat per una família catalana d’Arenys de Mar on, amb 9 anys li va explotar una petita bomba a la mà, la qual cosa ha fet que sigui manc. Aquesta mancança mai li ha estat una limitació, al contrari, l’Àngel, sempre positiu, ha aconseguit tot allò que s’ha proposat. Actualment, vidu, amb tres fills i retirat, viu a Mataró i, tot i ser conegut com un home amb un caràcter difícil, ha obert les portes de casa seva per fer una mirada enrere per allò més interessant de la seva vida.

Com recordes el moment de l’accident?
De petit sempre ho recollia tot, agafava qualsevol objecte que em trobava i me’l emportava a unes golfes de casa per després desmuntar-ho i descobrir com estava fet. Sempre volia saber més. Un dia, en el petit jardí de casa, vaig agafar un espècie de caixa cilíndrica que em va cridar l’atenció. Recordo que semblava un pintallavis. Però no, era el fulminant d’una bomba de mà que, en tocar-la, va explotar. Vaig córrer a buscar ajuda i un taxi em va portar a la “Clínica de la Salud y la Esperanza” de Barcelona. Ho recordo com si fos ara, no podia mirar, tenia la mà destrossada.
Amb què t’ha perjudicat més quedar-te sense la mà?
En res. Encara que sembli mentida, no crec que m’hagi impedit seguir endavant. He actuat sempre amb normalitat, he pogut amb tot. De petit jugava igual que els meus amics, anava a l’escola i, fins i tot, era el cap de la colla. Mai ningú m’ha fet sentir inferior. Potser al contrari, m’han tingut respecte.
A què has tingut por?
Em considero una persona valenta i amb empenta que res m’espanta. Tot i així, em cohibia quan parlava amb les noies i em costava demanar-lis per ballar. Elles eren les que em demostraven més distància. Recordo que a una que m’agradava li vaig dir: no tinguis por, si arribessim a tenir un fill no sortiria manc!
Recordes un moment en concret que has pensat en la necessitat de la mà esquerra?
Sí, un dia fent submarinisme la mà dreta se’m va quedar atrapada en unes pedres i no podia sortir. Se m’acabava l’aire i estava enganxat del tot. Una altra mà m’hagués ajudat a sortir-me’n sense haver d’arribar al límit de témer per la meva vida. Finalment, amb l’ajuda de la força de les cames i els peus vaig salvar-me. Però aquesta va ser una situació extrema, en el dia a dia m’he espavilat sense demanar ajuda per vestir-me, cordar-me les sabates o encendre’m el cigarret. A més a més, res m’ha impedit fer el que m’agrada més: jugar a tennis, pescar, conduir i portar el meu vaixell. 
Com condueixes?
Jo mateix em vaig fer un pom de fusta pel volant per poder-lo girar amb facilitat. Quan vaig anar a treure’m el carnet em van dir que seria impossible i jo els vaig contestar que em posessin a prova. En veure que podia conduir, lògicament, me’l van donar.
Tot i ser autodidacte, qui t’ha ajudat o recolzat més al llarg de la teva vida?
Tot i tenir la família lluny, l’àvia adoptiva d’Arenys –entre llàgrimes- . No m’agrada demanar favors, ni ajuda. Però ella va ser qui em va fer adonar que haver perdut la mà no m’havia de limitar en res. Ella em repetia que jo era un noi especial, però no pel fet de ser manc, sinó pel meu caràcter i la meva intel·ligència. Pensa que a l’escola no era l’alumne, era l’ajudant del professor!
Creus que has tingut sort? Creus en ella? 
La sort no arriba, es busca. Jo he estat una persona molt afortunada a la vida. Cadascú ha de treballar de valent per decidir el seu destí.
Com et vas afrontar a la primera feina?
Tenia 17 anys. Vaig assabentar-me que demanaven un dibuixant en la fàbrica de gènere de punt d’Arenys. Feia els mecanismes de les màquines de teixir. Vaig acabar treballant a quatre fàbriques: a Mataró, Canet, Calella i Arenys. Ah! I a cap d’elles em van rebutjar per no tenir una mà.
Però com vas aprendre coneixements d’enginyeria per dibuixar els mecanismes?
Vaig anar a l’Escola d’Arenys, a l’Acadèmia Cots de Barcelona i a l’Escola tèxtil de Canet, que era la número 1 d’Espanya. Tot i així, els llibres han estat la meva font principal. A la llibreria de Mataró ja em coneixien, jo hi acudia amb els meus dubtes i així m’aconsellaven sobre els llibres que necessitava. Després però, l’experiència m’ha donat saviesa. Això sí, m’hi he dedicat amb cos i ànima.
Però un dia vas trencar amb tot això...
Sí, un dia em va arribar una oferta : havia d’inventar una màquina per cosir cabells a les nines. La vaig fer, va ser la primera d’Espanya que funcionava correctament i l’invent es va anar popularitzant. Però vaig ser beneit i no la vaig patentar, valia massa diners. Després d’aquella experiència vaig despertar: tenia idees, bones idees. Tot i així, em pagaven molt bé, fins el punt d’exigir jo el sou, sabia que em necessitaven. 
Aquí va començar la teva vida com a empresari i negociant.
Volia arribar més lluny, així que vaig començar de nou en un petit taller i amb dos aprenents. Jo manava, jo decidia i el que inventava era per mi. Estava cansat de pensar pels altres. Aquell talleret ple d’il·lusió i suor ha fet 50 anys, i ara és una gran empresa.
Aleshores, hauràs pogut patentar algun dels teus invents... 
I tant! Uns 20.
Creus que t’ha ajudat ser manc?
Aquell accident que veig tan llunyà m’ha donat esperit, un esperit fort, molt fort i lluitador. Mai he vist una paret que no pogués tirar al terra. Sempre he volgut demostrar-me a mi mateix que podia amb el que em proposés. 
Com et definiries? Saps que tens fama de tenir un fort caràcter...
Sí, però no m’importa. Em considero un home orgullós del meu tarannà i d’haver tingut sempre al meu voltant persones que em consideren i em valoren. Em sento satisfet d’haver aconseguit pujar una família, del meu paper com a pare i d’haver arribat a una bona situació econòmica, però no d’haver-ho fet sense la mà que em falta, sinó per l’esforç que hi he posat.
Has partit de res i has aconseguit molt. Quina és la clau per triomfar en la vida?
La constància –amb una mirada imponent i una veu segura- . Si es treballa amb esforç s’aconsegueix tot. És el més difícil, però et fa vèncer les adversitats.
Si et donessin l’opció d’implantar-te una mà, acceptaries?
Ara, amb 81 anys, per què? No l’he necessitada mai, –entre rialles- em faria més nosa que servei! De jove m’ho van proposar, però m’hi vaig negar. Em vaig confeccionar una mà de cuir que, aparentment, semblava molt real, però quasi no l’he utilitzada. De fet, semblarà increïble però, tot i no tenir la mà, sovint tinc la sensació que moc els dits!

"El gran problema es que se potencia más el tener que el ser"


Una amplia estancia recibe al visitante. Es el centro Risaluz, donde su directora, Katia Garcia, risoterapeuta andaluza de 60 años, realiza las sesiones. Un espejo que recorre toda la pared izquierda nos recuerda la importancia que da a reírse de uno mismo. Se pueden apreciar globos y otros juguetes de vistosos colores. Ella espera en un pequeño despacho en la parte superior, al que se accede por una escalera de caracol. Hay un montón de fotografías en la pared y de papeles en la mesa. Allí, en un pequeño despacho, espera una mujer con una sonrisa en los labios y mucho genio en el cuerpo. Realmente lo necesita: ese mismo día ha de ir a Reus, y según dice apenas tiene tiempo para parar. Pero sí que lo tiene para aquellos que ayudan a difundir un método tan beneficioso para esta sociedad como la risoterapia.

Pregunta. Te has dedicado a la risoterpia pese a haber tenido una infancia muy difícil…
Resposta. Sí, yo era la mayor de seis hermanas. [Enseguida se levanta y muestra una de las fotografías de la pared, donde aparece ella de pequeña junto a sus hermanos]. Era una situación extraña y difícil: los hermanos mayores siempre asumen un papel de responsabilidad que no les corresponde, y eso me afectó directamente a mí. Además, sufrí maltratos por parte de mi padre. Hoy lo hubiese denunciado. Pero los que lo pasan peor muchas veces sólo les queda la alegría para sobrevivir, y ese fue mi caso.

P. En cambio estamos en una sociedad con grandes posesiones materiales pero muy infeliz.
R. El gran problema es que se potencia más el tener que el ser. Andamos siempre preocupados por lo que no tenemos y nos olvidamos de disfrutar aquello que ya tenemos. Ahora que estamos en tiempos de crisis, quien más perderá no será un chico de La Mina, que nunca ha tenido nada, sino uno de Pedralbes, que no podrá tener todo aquello que quiera y será más infeliz por ello.

P. Uno de los grandes problemas que usted resalta en alguna entrevista para ser feliz es la educación. Ahora que estamos en pleno debate sobre este tema, ¿cómo habría de ser?
R. Habría de potenciar mucho más la parte lúdica. En este momento la educación se basa sólo en la autoridad, del profesor sobre el alumno, y eso no es bueno. En lugar de aprenderse los países de memoria, hacerlo a través de un juego. Mi generación aprendió las tablas de multiplicar a través de la canción.

P. Precisamente la canción es una de las fórmulas que tu propones para mantener la alegría
R. Sí, tararear una canción, como hacen los niños. Pero sin letra, que entonces ya estamos hablando de lo mental.

P. ¿El don de la alegría es igual para todos o hay diferentes grados?
R. Esto es como quien pinta: hay quien lo hará en pocas horas y quien tardará semanas enteras. Existen diferentes ritmos, pero al final siempre se llega al mismo sitio. Hay gente que vive tan reprimida que se olvida de la alegría y la felicidad que hay en su interior, pero con las terapias se puede exteriorizar lo que todo el mundo posee. Se ha de respetar el ritmo de cada uno, y si uno al principio no quiere reír no pasa absolutamente nada.

P. Y según diversos estudios los hombres ríen menos que las mujeres. ¿Se trata de un tema meramente cultural?
R. Sí, y eso nos viene dado desde bien pequeños. Cuando una niña se hace daño, normalmente los padres se compadecen de ella, no hay ningún problema en que llore. El caso de las niños es bien distinto: les dicen que sean fuertes, que se repriman el llanto. El dolor y la alegría van mucho más unidos de lo que creemos.

P. Otro problema al que te has referido a veces en alguna entrevista es el exceso de medicación…
R. Yo recomiendo no dejar de tomar las pastillas que se recetan, porque eso va en un programa, pero me he encontrado en muchos casos en que gracias a las sesiones éstas se reducen. Recuerdo el caso de una mujer que tomaba 17 pastillas. En unas semanas ya sólo necesitaba tomar media pastilla. De hecho me vienen a consultar médicos. Algunos de ellos incluso llegan a participar en este tipo de terapia. La risoterapia también sirve para otro tipo de problemas. Una familia que se estaban todo el día peleando y no encontraban la manera de arreglar sus problemas vinieron y resultó tan positivo entonces han vuelto todos los años.

P. Diferencias entre la risa positiva y la negativa. Esta última sería el sarcasmo, el reírse de alguien. ¿Por qué se da esto?
R. Porque la risa puede ser una arma, y muy poderosa además. Desde hace un tiempo esto lo han descubierto los políticos. Es por eso que vemos en televisión debates parlamentarios y uno de los grupos se ríe de lo que está diciendo el otro. No hay nada que al contrario le pueda hacer más daño que eso.

P. Pero también es un arma que se puede utilizar contra ellos…
R. Efectivamente, y eso es porque el humor también relativiza las cosas, le quita la pompa y la solemnidad que cubre algunos temas. Si un representante de la política o la religión te veine a hacer un discurso, a convencerte de algo, un simple ‘¡ha!’ lo desacredita por completo. Le damos demasiada importancia a temas que no la tienen en realidad: si perdemos el trabajo, si nos separamos de la pareja… En el que tal vez sea el tema más serio de todos, la muerte, la cosa no tiene porque ser distinta. Si no podemos hacer nada para evitarlo, ¿por qué no podemos tomárnoslo con humor?

P. Uno de los conceptos más ligados a la risa pero más complicados de definir es la felicidad. ¿Cómo la definirías?
R. Es verdad que es complicado. En cualquier caso, no es una meta a la que se haya de llegar, como algunos creen, sino la suma de pequeños momentos que vivimamos con intensidad, con alegría.

P. La risoterapia presenta ventajas más que evidentes para nuestra salud. Una de ellas es el aumento de la serotonina, el llamado “mensajero de la alegría”.
R. Efectivamente, es un componente que va desapareciendo con la tristeza, y que no se detecta cuando se han hecho autopsias de suicidas. Aunque este es sólo uno de los muchas ventajas que presenta la risoterapia.

P. ¿Ves la risoterapia como una práctica reconocida en general?
R. Totalmente, y es lógico teniendo en cuenta que los resultados han sido demostrados. Fíjate que en este momento estoy trabajando con Colegios de Enfermería [enseña un papel sobre la mesa con un logo correspondiente a uno de ellos].

P. ¿Trabajas también con colectivos de gente más desfavorecida?
R. Así es: yo recibo alcohólicos, drogadictos,… y gente que no puede dejar de comer bombones. Y es curioso, todos tienen el mismo problema, y es que les falta algo, y no saben lo que es. Ese vacío es el que se intenta llenar a través de la risoterapia. Por ejemplo, este fin de semana subí al Montblanc con unos amigos y me sentía tan llena… ¡que no tenía ganas ni de comer!

P. Por último, ¿hasta cuando piensas seguir con tu trabajo?
R. No he pensado todavía retirarme. Sigo conociendo a gente de muchos países, y aún tengo ganas de hacer reír a la gente para poder ayudarles.

dilluns, 30 de març de 2009

“Prefereixo ensopegar-me, abans que deixar de fer una cosa que vull fer”


És director i actor de teatre, locutor radiofònic d’esports però sobretot de cultura, escriptor i curiós per naturalesa. En Jordi Blesa no té aturador. Qualsevol cosa que vol fer, la fa, l’aprèn de manera autodidacta i la duu a bon port tot i la ceguesa que pateix des que va néixer. Als 35 anys s’està iniciant en l’acordió tot i que la música l’ha mamat des de ben petit de mans del seu avi, el Tete Montoliu, de qui ha heretat més que la falta de visió.
Dels camps que més has trepitjat, que són la música, el teatre i el periodisme radiofònic, en quin o quins et defenses millor?
Ara mateix, amb el periodisme necessitaria una mica de rodatge perquè fa temps que no el practico. En la música ara estic començant amb l’acordió, per tant, crec que en el que ara mateix em trobaria més còmode i em podria desenvolupar millor seria el teatre.
Professionalment en què t’ha condicionat la ceguesa?
He intentat fer les coses amb la màxima naturalitat possible. Simplement és veure els mitjans que tens i anar tirant milles. Mai m’he tancat cap porta. Sens dubte, si veiés, podria fer més coses de les que he fet, com per exemple, ara tindria moto. No em conformo amb el “no facis això perquè no hi veus”, prefereixo ensopegar i si em caic, aixecar-me i dir: com a mínim ho he intentat.
T’ha resultat difícil aclimatar-te en els ambients en els que t’has mogut, tant amb la gent com en els conceptes?
No m’ha costat gens aclimatar-me perquè ho he fet amb la màxima naturalitat. Tal faràs, tal trobaràs és el meu lema i si vaig amb ganes de treballar i faig les coses de la millor manera possible, la gent no només s’adaptarà sinó que, a vegades, m’ha passat que m’han dit: “noi, de vegades me n’oblido de que no hi veus”.
Has sentit que et tractaven amb proteccionisme per la teva discapacitat?
Si ho han intentat aviat han deixat de fer-ho. Si vas per la vida fent les coses amb por, amb recança, amb crosses,... no arribaràs enlloc. Si fas el que la gent no s’atreviria a fer si estigués en les mateixes condicions que tu, doncs et tracten de manera igual perquè veuen que estàs a l’altura.
Llavors, la gent espera menys de tu i en canvi dones més?
Hi ha de tot. Hi ha gent que està a l’expectativa i no sap fins on pots arribar perquè no et coneix. Tot i això, jo no m’atreviria a dir que la gent esperi de tu més o menys, simplement que com no et coneix, i a vegades et pots fer una imatge de les coses que no és.
D’experiència no te’n falta, si portes col•laborant en ràdio des dels 11 anys, com és això?
Mira, jo de petit sempre escoltava la ràdio i de vegades trucava per intervenir i la Júlia Bustamante em va proposar de col•laborar més sovint. Va ser de casualitat. Després vaig fer entrevistes a Ràdio Barça.
T’ho prenies com una activitat extraescolar o la ràdio ja et cridava?
A mi sempre m’ha cridat l’atenció la ràdio. Des de petit sempre tenia un casset al costat i sempre estava gravant-me i fent proves. Sempre m’ha fascinat la ràdio però la meva incursió al món radiofònic sí que va ser de casualitat.
El que més has fet a la ràdio ha estat esports i cultura, però finalment t’has acabat quedant amb la cultura, com és això?
La meva il•lusió era treballar a Catalunya Ràdio i tenir el meu propi programa. Als 16 anys em vaig apuntar a uns cursos d’aprenentatge a Onda Cero, que llavors pertanyia a la ONCE. Allà vaig treballar amb locutors que havia sentit sempre i que admirava com Javier de Haro, José Manuel Muñoz, Manuel Segura, Jesús Carrillo,... Per mi va ser més que un gaudi, va ser un honor.
Quan vaig acabar el curs, em truca el Xavier Solà i m’ofereix de treballar amb ell i em va demanar què volia fer i li vaig dir: m’agradaria fer col•laboracions de teatre.
Ja havies fet col•laboracions de teatre?
No, per ràdio no. Però fins que jo vaig entrar, no hi havia cap programa que parlés exclusivament de teatre. Hi havia un programa cap als anys noranta a Catalunya Ràdio que es deia Nit Exprés amb el Toni Moreno, però es va deixar de fer. Llavors, en aquella època vam decidir de cobrir una franja que estava descoberta.
Quan vas decidir sortir del teatre de la ràdio i passar a ser actor damunt un escenari?
El meu avi i jo sovint escoltàvem junts a Ràdio 4 emissions de teatre. I amb 6 anys li vaig dir: Tete, jo vull fer teatre. Quan hi havia algun festival a l’escola, jo era el primer que m’apuntava, fins i tot imitava al Xesco Bosch, un animador de festes, va ser molt important per mi.
Com va ser la primera vegada que et vas posar davant el públic?
Mira, amb 10 anyets, tenia que fer una figuració amb una representació de l’escola, a l’ONCE, una representació d’indis. Jo em tenia que vestir d’indi i el dia abans m’havia cremat l’esquena a la platja i em tenia que posar amb el tors nu i lligar-me un arc i una fletxa amb corda rústica,... mira, ho vaig passar fatal!
Creus que xoca veure un actor cec dalt de l’escenari?
Més que xocar, jo crec que no t’ho esperes. A més, els personatges que jo he fet han estat persones cegues, i la gent no es creu que realment no hi vegi.
Com has pogut aprendre un art tant visual com el teatre?
Sobretot, llegint molt de teatre, veient molt teatre, intentant esbrinar el perquè de les coses. Hi ha coses en teatre que les pots percebre, a traves dels silencis, del que es diu i com es diu,... la meva base ha estat la ràdio però he evolucionat i he incorporat d’altres elements com lectures teatrals que ajuden molt a interpretar i a conèixer el llenguatge teatral. Tot i això, hi ha coses que em perdo, com les mirades o el vestuari.
Ets pioner en aquest camp del teatre i has obert un camí a d’altres invidents. T’has plantejat mai de crear una escola per persones cegues?
La veritat és que no. No m’ho he plantejat mai, no em veig capacitat per la docència, tot i que he donat alguna classe de laboratori de teatre però, evidentment, no és el mateix. Puc dirigir i preparar un muntatge teatral però tant com dedicar-me a la docència íntegrament, no. L’únic que puc fer és fer-ho el millor possible perquè la persona que vingui darrera vegi com ho he fet, perquè no es trobi l’escepticisme de la gent.
T’has trobat aquest escepticisme?
No, però la gent està a l’expectativa, més que res per saber com ho fas.
Prefereixes estar sobre l’escenari o estar darrere l’escenari?
No puc escollir, m’agrada tant dirigir com actuar com fer el guionatge,... però tinc un defecte, m’he acostumat tant a manar i a dirigir que depèn de quin director em toqui, me les veig de molt fosques, tot i que sempre ens acabem entenent.
Has fet televisió i cinema, però, tot i això, et segueixes quedant amb el teatre?
El teatre és més autèntic, té el valor de les coses úniques, perquè mai cada funció ni cada interpretació és igual. El teatre és variable, com la vida. El teatre té el gust de les coses autèntiques.
En el camp de la música estàs aprenent a tocar l’acordió. La teva incursió en la música està inculcada pel teu avi?
La meva afició per la música és de sempre però mai he volgut dedicar-m’hi. Tot i això, he tingut un aprenentatge que ja els agradaria a molts. La meva afició per l’acordió va arribar amb l’obra “El captaire o el gos mort”, que vaig demanar en préstec un acordió a un amic per a l’obra i al final me’n vaig comprar un.
Llavors, les tres aficions que hem tractat: música, teatre i periodisme, eren somnis i aficions que tenies de petit i les has fet realitat. En tens cap més, d’afició, que vulguis desenvolupar en un futur?
Tinc moltes inquietuds. M’apassiona la història i m’encanta llegir-ne. També el terreny de la politologia, el dret, i la psicologia són camps que m’atrauen. Però no em veig fent cap carrera, prefereixo agafar manuals i llegir-los més per lliure.

"El nostre objectiu principal és garantir el benestar de les persones que més ho necessiten"

Mayte López Folch, llicenciada en Psicologia i Postgraduada en Recursos Humans per la Universitat de Barcelona, és la directora de l’Entitat tutelar del Garraf, una fundació privada sense ànim de lucre situada a Sitges, creada amb la voluntat de millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual, física i sensorial, dels malalts mentals i de les persones grans de Sitges i de les mancomunitats del Garraf, del Baix Penedès i de l'Alt Penedès.

A Què es dedica l’ entitat tutelar?

En primer lloc, com ja has dit, és important dir que la nostra entitat és una fundació privada sense ànim de lucre. La nostre missió és vetllar per les persones que estan incapacitades judicialment.
Treballem de forma coordinada amb el Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, amb els Serveis Socials dels diferents municipis i amb els jutges de la zona.
El nostre àmbit d’actuació són les comarques del Garraf, Alt i Baix Penedès.

Què vol dir estar incapacitat judicialment?

La incapacitació és un procés judicial que mitjançant una sentència reconeix que la persona no te la capacitat suficient per valer-se per a si mateixa, no es pot autogovernar. El jutge en aquesta sentència determinarà si la incapacitació és total (tutela) o parcial (curatela). Un cop incapacitada, el jutge nomenarà la persona física o jurídica més adient per exercir el càrrec de tutor, curador o administrador patrimonial. En primer terme, i segons el model català, el jutge es dirigirà a l’entorn familiar del incapaç; si no es poden fer càrrec o considera que no són els més idonis per exercir-lo, recorrerà a les entitats tutelars.

Què vol dir tutela?

Tutelar és vetllar i representar a una persona declarada totalment incapaç. El tutor ha d'assegurar la protecció de la persona, administrar i guardar els seus bens i en general procurar-li el màxim benestar i qualitat de vida.

I en l’altre cas, què vol dir Curatela?

La curatela és una incapacitació parcial per a determinats actes, sobretot en l’àmbit de l’administració del patrimoni i béns. El curador, a diferència del tutor, no substitueix la persona incapaç sinó que li complementa la capacitat, és a dir, li fa allò què aquella persona no pot fer per sí mateixa.

És important dir que l'exercici de la tutela o curatela està fiscalitzat, es a dir, el tutor o curador, en primer lloc ha de elaborar un inventari de béns de la persona i ha d'informar anualment al jutge (rendició de comptes) de la situació personal i patrimonial del tutelat, demostrant una bona gestió i administració dels béns, així com una correcta atenció personal.

Quin cost té estar tutelat per la vostra fundació?

Estar tutelat o curatelat per qualsevol fundació no comporta cost algun per a aquestes persones.
La Generalitat de Catalunya tutela menors d’edat. De les persones adultes incapacitades es fan càrrec les fundacions tutelars, donat que la Generalitat delega aquesta funció i, per tant, es fa càrrec del cost que comporta.

Quan comença a intervenir l’Entitat Tutelar del Garraf?

L’Entitat Tutelar del Garraf dotarà d’assistència a les persones legalment incapacitades un cop haguem acceptat formalment, davant el Jutge corresponent, la tutela o curatela d’aquestes persones.

Quin és el procediment que seguiu a l’hora d’intervenir?

En primer lloc fem un recull de dades i una actualització dels documents de la persona que hem de tutelar. Després ens trobem amb aquesta persona, bàsicament per explicar-li qui som, què fem, i quina relació de serveis li oferirem. Si la persona té la suficient capacitat i entén la nostra missió, la farem participar en el seu propi pla d’intervenció.
Un cop fet això, la Direcció reuneix als responsables de l’àrea Social, l’àrea Econòmica i Administrativa i l’àrea Jurídica per a presentar cada cas, amb l’objectiu de treballar de forma coordinada i desenvolupar conjuntament les diferents accions que s’hauran de dur a terme per a cobrir les necessitats detectades a cada una de les persones a tutelar.
Després elaborem el Pla d’intervenció, que és l’eina que ens permet articular les respostes adequades a les diferents necessitats, situacions socials, patrimonials i jurídiques, d’aquestes persones que tenen limitades les seves capacitats. És l’eina que ens permet atendre les persones una a una, cadascuna amb unes situacions i circumstàncies úniques, i això requereix una intervenció especial i personal per a cada una d’elles.
Finalment és indispensable fer un seguiment periòdic de cada Pla i avaluar la execució, perquè ens permetrà modificar, incloure o corregir accions per a millorar l’assistència integral de les persones a tutelar.

Aleshores elaboreu un pla que s’ajusti a les necessitats de cada persona no?

És clar, ja què les diferents deficiències que puguin patir les persones són tan diferents les unes de les altres, que seria impossible establir un tractament genèric i global.
La intervenció té en compte, doncs, les diferents necessitats individuals, que són avaluades per l’equip professional de l’entitat, establint uns nivells teòricament desitjables, assenyalant els resultats que haurien d’esperar-se i concretant els serveis adients per a cada una de les persones a tutelar.
La intervenció serà molt diferent també, en funció d’on estigui residint la persona a tutelar.

Quins serveis ofereix aquesta entitat?

L’Entitat Tutelar del Garraf s’estructura en tres àrees. Un àrea jurídica que intervé i defensa en aquells assumptes on els interessos i drets dels tutelats estiguin afectats.
Un àrea econòmica i administrativa, destinat a l’administració dels bens dels tutelats.
I en tercer lloc un àrea social i de salut. Considerem mot important el treball que es realitza des d’aquesta àrea, tant per les necessitats d’atenció psicològica, afectiva i de la salut que requereixen aquestes persones, com per la relació quasi familiar que comporta l’exercici de la tutela.

Com s’administren els bens d’aquestes persones tutelades?

Doncs s'administren actuant sempre i únicament en benefici del tutelat, sota els principis de prudència, conservació i millora dels seus bens, tal i com preveu la llei.

I per acabar, quina és la funció primordial de la vostre Entitat?

La funció de l’Entitat Tutelar del Garraf és vetllar per un exercici de la Tutela amb qualitat, tant a nivell d’organització com a nivell de dotar d’ una qualitat de vida al tutelat.
A partir d’un Pla Individual d’Intervenció, observem específicament els indicadors adreçats a aspectes concrets i personals per tal d’ajudar a millorar tots els àmbits de la seva vida.
Per acabar he de dir que l'objectiu principal que ens ocupa i preocupa és: Garantir el benestar de les persones que més ho necessiten.

"El què cal fer és educar"

Gil Sanz Fernández va néixer a Vic ara fa 19 anys i és gai. Actualment estudia ciències polítiques a la UB, estudis que compagina amb les seves labors com a membre del Casal Lambda i Portaveu de les JERC de Vic.

Què és el Casal Lambda?

El Casal Lambda és una associació de LGTB (col·lectiu de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals) creada l’any 1976 amb la voluntat de normalitzar i donar a conèixer el fet homosexual. També, dur a terme una tasca molt important com és la d’acollir aquelles persones que encara no han fet el pas d’acceptar la seva sexualitat o tenen problemes amb la seva sexualitat. A part, El casal organitza tot tipus d’activitats per incentivar la sociabilitat d’aquestes persones i, mensualment, publica una revista, no necessàriament destinada al públic homosexual, on es tracten tot tipus de temes (cinema, notícies en general i sobre el casal, viatges...).

El Casal Lambda rep algun tipus de suport públic?

El Casal Lambda, a l’igual que d’altres associacions que vetllen pels drets humans, rep suport econòmic de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona.

Vostè quina tasca desenvolupa dins del Casal Lambda?

La meva tasca principal és sobretot informar sobre què és el casal i quines activitats es fan mensualment. A més, col·laboro amb la part d’acollida, és a dir, m’encarrego de tranquil·litzar i ajudar aquelles persones que passen per un moment difícil o tenen algun dubte relacionat amb la seva sexualitat. A part, realitzo d’altres tasques com petites col·laboracions amb la revista del casal o muntar paradetes el dia de Sant Jordi.
Considera que Barcelona és una ciutat respectuosa amb la comunitat homosexual?

Barcelona, des de que es va aprovar la llei del matrimoni homosexual, s’ha convertit en una ciutat de referència a Europa pel que fa al respecte al col·lectiu homosexual. El què ha permès a la ciutat esdevenir un dels principals focus de turisme homosexual. A més, s’estan creant algunes zones homosexuals tot i que no tan marcades com a Madrid. Però no tan sols la llei ha fet que Barcelona s’hagi convertit en una ciutat de referència, si no també la seva població, ja que històricament els barcelonins han set persones molt obertes.

Al seu parer quina és la ciutat més respectuosa amb el col·lectiu homosexual?

La ciutat més oberta i respectuosa amb la comunitat homosexual és San Francisco, més que res, perquè el moviment homosexual es va iniciar allà. Tot i així, Amsterdam i Barcelona no es queda enrere.
A què és deguda l’homofòbia?
És deguda a moltes coses, però la tradició, les mentides i la ignorància en són l’eix vertebrador. Si hi hagués més educació l’homofòbia desapareixeria sense deixar rastre, malauradament ningú dóna les bases per neutralitzar aquest mal. Perquè l’homofòbia no és res més que por a allò desconegut i no tant a l’homosexual.
Què cal fer per avançar cap a la igualtat?
Sempre hi ha dos nivells d’igualtat, el nivell social i el nivell legal. A nivell legal Espanya no es pot accedir a res més, només hi pot haver alguna petita regulació més per aconseguir la igualtat absoluta en vivenda i treball, principalment. El problema és socialment, la societat encara és molt desigual i pot respectuosa sobretot en certes zones de l’interior. El què cal fer és educar i donar visibilitat a la comunitat homosexual.
Creu que pel·lícules com Mi nombre es Harvey Milk i Brokeback mountain i sèries com Queer as folk ajuden a normalitzar la situació dels homosexuals?
Sí i no. El principal punt a favor d’aquest tipus de sèries i pel·lícules és que donen visibilitat al col·lectiu i mostren que no som quatre pedòfils malalts de SIDA. Però la part negativa és que aquest tipus de pel·lícules i sèries, les persones tancades de mires no les van a veure i, per tant, no els canvien la seva percepció de la realitat. Malgrat això, s’agraeix que a la cartellera hi hagin films que desmenteixin mites i tòpics.

Com explica que des de 1973 la comunitat científica no consideri la homosexualitat com una malaltia i, en canvi, la situació legal i social d’aquestes persones encara sigui objecte de polèmica?

Han set molts segles d’una tradició, sobretot religiosa, molt dura contra els homosexuals i això costa molt d’eliminar. Avui en dia encara hi ha moltes persones i, no tan sols del tercer món on l’homosexualitat està prohibida i vexada, que creuen que l’homosexualitat és una malaltia (l’OMS els anys noranta va descartar l’homosexualitat com a malaltia).

Freud en les seves primeres obres considerava l’homosexualitat com una perversió i una manca de desenvolupament psicològic i sexual. En canvi, cap el final de la seva vida la seva postura en front l’homosexualitat va canviar radicalment, fins el punt d’afirmar que l’homosexualitat no és un vici i tampoc un signe de degeneració, i que perseguir els homosexuals és una gran injustícia i crueltat. Creu que l’església i els sectors més conservadors són capaços de dur a terme un gir ideològic tan brusc?

No conec a fons l’obra de Freud, tot i així, no tinc cap dubte que Freud, home d’estudi com era, hagués estudiat a fons el tema i s’hagués adonat que l’homosexualitat no és cap degeneració. No obstant, El què no farà l’església, i menys amb el papa que hi ha ara, es fer el mateix. Si l’església fos coherent amb els seus valors, si l’església fos tan integradora i tan humana com diuen, el que hauria de fer es acceptar tots els ésser, per diferents que siguin, sota el seu sostre. De fet, no és un pas impossible perquè l’església protestant no té cap problema amb el matrimoni homosexual. Tot i això, el meu desig no és que canviï l’església sinó que la societat maduri el suficient com per deixar de ser religiosa.

Què en pensa de la religió?

La religió, durant molts anys, ha estat un gran fre pel desenvolupament i progrés de la lluita per la igualtat social. Jo no em considero religiós, per bé que existeixen col·lectius homosexuals religiosos i mereixen tot el respecte. Però la meva visió és que és un gran fre per la igualtat.

Què n’opina del Foro Español de la Familia?

És una conseqüència més de la dreta feixista d’aquest país. No sé si es pensen que els homosexuals volem pervertir i destruir les famílies, però la veritat és que nosaltres només volem viure les nostres vides sense exterminar les famílies dels altres.

Que va suposar per la comunitat homosexual Stonewall?

Stonewall va ser el punt culminant del llibertinatge amb el que la policia actuava contra els homosexuals. Un cop la policia va entrar el bar i va començar apallissar sense sentit a les persones que estaven gaudint tranquil·lament d’una copa, la comunitat homosexual es va adonar que sinó s’unia i actuava conjuntament la societat els destruiria. El que va donar lloc al moviment homosexual.

Què representa el dia de l’orgull gai per la comunitat homosexual?

No és una celebració com molta gent es pensa. El dia de l’orgull gai és una reivindicació que neix a partir dels fets de Stonewall, de manera que la comunitat homosexual va agafar aquell dia com un dia de referència per sortir al carrer i fer-se veure. El que busca el dia de l’orgull gai es demostrar que els homosexuals existim i no només som actors de teatre, sinó que també som advocats, metges, camioners, professors...

Què n’opina de la llei en favor del matrimoni homosexual?

Ha estat un gran avenç, no una sorpresa perquè era una promesa de Zapatero (tot i que sabem que no sol complir-les), perquè no tan sol es va avançar legalment si no que també es va obrir un debat social molt fort. Ha set una època molt bona, però també molt dura perquè es quan l’església s’ha tornat a radicalitzar com als vells temps. No obstant, hem d’estar orgullosos perquè hi ha molts països on l’homosexualitat és perseguida i castigada com un crim.

Creu que en una eventual victòria electoral del PP aquesta llei seria derrogada?

Si el PP guanya les eleccions, l’ala dura del partit pressionarà perquè s’elimini la llei del matrimoni homosexual. No obstant, per derrogar una llei com aquesta necessitaria el suport de tot el congrés, cosa que veig poc factible. A més, no crec que s’atrevís a desempallegar-se d’una llei que li podria costar molts votants, ja que no totes les persones de dretes estan en contra del matrimoni homosexual. Tot i així, si per desgràcia aconseguissin eliminar la llei espero que tots els col·lectius homosexuals s’unissin amb persones favorables a la llei, per tal d’actuar en conseqüència, ja que no només derroguen un llei si no que també ens lleven un dret.

Creu que l’homosexualitat pot esdevenir una arma electoral?

Sens dubte i de fet és el que va fer el Partit Socialista quan va prometre el matrimoni homosexual. El problema és que el PSOE després d’això no ha fet res més pel col·lectiu homosexual, com ara una llei contra la discriminació per orientació sexual i que es deixi de considerar la transsexualitat com una disfòria de gènere.

"La máquina de hacer amigos"

José Ramón Doménech Hornos (6-2-1962, Barcelona). Casado, con dos hijos y gestor administrativo de profesión. Es Campeón de Cataluña, Campeón de España y Subcampeón del Mundo de la modalidad de Dómino por parejas.


¿Josep Ramon, que te sugiere la palabra dominó?
Yo siempre he definido al dominó como “la máquina de hacer amigos”.


¿Consideras el dominó un deporte o un hobby? Una cosa está clara, es complicado…
Para mi es un deporte, no puede ser de otra manera, habida cuenta de que estamos hablando de competiciones a nivel nacional e incluso mundial.
Definición de la Real Academia de la Lengua Española del Deporte:
JUEGO O EJERCICIO DE AGILIDAD, DESTREZA O FUERZA.
Desde las Federaciones Provinciales e Internacionales se pretende dar a conocer el dominó, en sus aspectos intelectuales y sociales.


¿A que edad te iniciaste en su práctica? ¿Tu gran capacidad memorística/matemática te ha ayudado? ¿La has mejorado a lo largo del tiempo?
A los 13 o 14 años, empece “de pipa” mirando partidas de dominó en un bar de barrio, pero lo más interesante y como más aprendía era al final, cuando la mano se acababa, escuchando los comentarios de los intervinientes en los cuales dilucidaban el porque se había tirado una ficha en vez de la otra (era la manera de corregir errores).
Si bien es verdad que he mejorado mi capacidad memorística, no ha sucedido lo mismo con mi capacidad de cálculo, esto último es innato en mi, mi rapidez matemática es un don (y que no sirva como pedantería), que tengo desde muy pequeño. Alguna que otra demostración has podido ver “in situ“ en los apartamentos donde veraneamos juntos.


¿En competición oficial tu compañero es siempre el mismo? Es necesaria una buena química con él o los buenos jugadores se entienden de por si?
¡Que va! La química, conexión, feeling con el compañero es fundamental para la práctica de este deporte. Yo a nivel competitivo siempre juego con la misma pareja, que además es compañero de trabajo y sobre todo amigo (si no fuese así difícilmente hubiésemos logrado los éxitos que tenemos en nuestro palmarés).


¿Cómo se vive un campeonato de Cataluña, un campeonato de España y todo un campeonato del Mundo?
Son campeonatos diferentes. Recuerdo que mi primer campeonato de Cataluña, donde nos proclamamos campeones fue increíble, vino Macià Alavedra a entregarnos la copa y nos hizo una iliusión tremenda.
Luego el primer campeonato de España que ganamos en Las Palmas (cuna del dominó en España), pensamos que después de este logro no habría nada que lo pudiera superar, pero no fue así, el subcampeonato del Mundo en Cuba (La Habana), lo supero con creces, allí nos hacían entrevistas para prensa, radios, televisiones, fue “la repera”.
Hay que pensar en lo dificultoso que fue conseguir este logro, se seleccionaron a unas 30 parejas cubanas de toda la isla entre unas 20.000 que se apuntaron para dicha selección. Ello quiere decir que el nivel fue altísimo. Subimos a un podio en medio de un pabellón, tocaron el himno nacional, sin palabras…


El dominó es pura tradición, una tradición que parece que poco a poco se va perdiendo entre los jóvenes y que algunos tratamos de recuperar… ¿Hay buen nivel en España?
La juventud debe ver en este deporte la posibilidad de competir en “estado libre” solo con sus manos y intelecto y lo más importante, con una inmejorable posibilidad de inter-comunicación entre personas, situación hoy tan falta de realidad entre nuestros jóvenes (no te incluyo a ti).
Si bien es verdad que hoy por hoy en España hay más de 10.000 jugadores que disponen de ficha federativa, son 300.000 las personas que con una cierta habitualidad practican el dominó y más de 2.000.000 que alguna vez en el año juegan al dominó en sus diferentes modalidades (aquí te incluyo).
Por último si bien es verdad, que hay pocos jóvenes que juegan al dominó a nivel competitivo, los que lo hacen su nivel es altísimo.


Por último, ¿crees que el dominó es un deporte que no recibe el suficiente reconocimiento y apoyo?
El hito del primer Campeonato Mundial celebrado en Cuba nos ha abierto la esperanza a ser RECONOCIDOS por los Organismos Deportivos Internacionales (COI), como DEPORTE al reunir todas las condiciones necesarias para ello:
1/ Tener la condición semántica de Deporte
2/ Existir una competición que así lo avale
3/ Haber un movimiento mundial que lo ampare
4/ Haberse celebrado una competición internacional organizada.

En fin, no me cabe la menor duda de que se hablará mucho del dominó durante este siglo. Por cierto, deséame suerte que este mes de Mayo voy a jugar el campeonato del Mundo, esta vez a Rusia, concretamente a San Petersburgo. ¿Sabes quién es uno de los organizadores? Karpov, campeón mundial de ajedrez en otras décadas. Ahora se trata de que me desees suerte y de que te diga a la vuelta como he quedado, espero no cagarla. (Risas)


¡No te peles de frío, mucha suerte y gracias!
¡A ti!

dilluns, 23 de març de 2009

Trio d'asos amb un objectiu: L'audiència

Entren Marçal Sintes i els tres conferenciants i una infinitat de flaixos es disparen. El primer, encarregat de moderar el debat, fa una breu introducció i convida als tres convidats a engegar un intens debat sobre les audiències.
Així s'inicià un dels principals actes de les XV Jornades de Comunicació Blanquerna, on es va debatre principalment el futur de la relació audiència-mitjà des del punt de vista de la premsa escrita, els mitjans audiovisuals i la publicitat; amb tres convidats de luxe: Màrius Carol, Miquel Mas i Jaume Roures.
Màrius Carol, director de comunicació del Grup Godó va pronosticar una etapa difícil pels diaris en paper, especialment els gratuïts degut a l'austeritat en gast publicitari que comporta la crisi que estem vivint. Afegí que els diaris de pagament seran més prims i analítics, així com pronosticà un nou model de periodicitat en certs rotatoris, publicant de dilluns a divendres en format digital i el cap de setmana en paper. Afegí que el principal és conèixer la teva audiència, saber qui et llegeix; apunt que va ratificar Jaume Roures, líder del Grup Mediapro, en el seu camp.
Molt preguntat per la cadena de televisió La Sexta, propietat de l'esmentada companyia, va posar èmfasi en el concepte de l'increment de l'audiència activa, aquella que ell descriu com la que crea continguts, dóna idees i participa en el producte final que es rebrà. Esmentà també els tres reptes actuals dels generadors de productes audiovisuals, que seran què, com i a qui dirigim es productes.
Un tant ofuscat per la presència dels altres dos conferenciants, Miquel Mas, conseller delegat de Tiempo BBDO, va deixar anar vàries teories molt interessants com el canvi de "chip" de la publicitat respecte l'audiència, ja que si abans els spots publicitaris tenien com a única funció interrompre per finançar, ara la lluita es basa en atreure l'atenció, el que ell anomena "l'economia de l'atenció", fent extensible el terme i el concepte als altres camps que havien estat convidats a intervenir en el debat.

Eskerrik asco etortzeagatik



Son las 8 de la tarde. 19 grados centígrados. Se empieza a palpar en el ambiente que hay hambre. La gente se va acercando a los bares, restaurantes y asadores para saciar su apetito movidos por el agradable aroma a comida que se respira. Sin duda, no se come primer plato, segundo plato y postres. Los menús no están demasiado solicitados, se estila más para la hora del almuerzo. En vez de eso, nos decantamos por el producto típico de la zona. Si algo tenemos que admirarles a los vascos es su destreza para las tapas y los pinchos sin contar que el siguiente pincho es mejor que el anterior. Por menos de dos euros te puedes comer un pedacito de cielo de patata asada con foié y cebolla caramelizada o tortilla de setas con langostinos o bocadito de salmón con salsa rosa,… y así indefinidamente. Esta es la vida que llevan los del norte y se repite cada noche: al salir de trabajar acostumbran a reunirse para ir de tapas hasta la hora de cenar o directamente empalman con la copa de medianoche, según convenga. No podría afirmar con total convicción si luego en sus casas cenan, pero tampoco me extrañaría. Ni en momentos de crisis estas costumbres escasean!
En este caso nos centramos en Bilbao. Ésta es una ciudad de contrastes, y muy diferenciados además. Por un lado, el casco antiguo, que está regentado por la Basílica de Begoña, la patrona de la ciudad. Los visitantes se encuentran con el inconveniente añadido de que, para visitarla, se tienen que subir las famosas escaleras de Mallona, que tienen su origen en el corazón del casco antiguo y se extienden a lo largo de más de 200 empinados escalones hasta llegar al barrio del mismo nombre que la iglesia. Está la opción de subir una parte del camino en ascensor, pero sería como hacer el Camino de Santiago en coche: no tiene mucho sentido. Una vez allí el cansado turista se encuentra con unas preciosas vistas de la ciudad puesto que este es el punto más alto de la ciudad. Otra vez de vuelta a la zona antigua, los colores grisáceos, el olor a la comida de la abuela y los edificios con más de 300 años de antigüedad inundan al visitante.
Saliendo de la zona vieja nos damos de morros con la Ría de Bilbao, que cruza la ciudad por la mitad. Se puede utilizar cualquiera de los diez puentes para pasar al otro lado, donde está la verdadera urbe, la zona más nueva, el ensanche. De entre todas las posibilidades de cruzar, optamos por el más cercano al Guggenheim y también el más grande: el puente de los Príncipes de España o puente de La Salve. Este museo es mundialmente conocido y tan sólo el edificio en sí merecería el viaje, pero cabe resaltar que actualmente integra una interesantísima exposición sobre las obras del japonés Takashi Murakami, digna de ver. El Guggenheim está conectado con el Museo Marítimo por la Avenida de Bandoibarra. Es un punto muy concurrido por turistas sobretodo, aunque los autóctonos aprovechan la amplia avenida para pasear con la familia un típico domingo con temperatura agradable.
Estos días y más que nunca la ciudad se ha teñido de rojo y blanco por petición del mismo ayuntamiento para apoyar al equipo en estos momentos del pase a la final de la Copa del Rey. No hay balcón en toda la ciudad que no tenga la bandera del equipo bilbaíno. Sin duda la afición futbolera alcanza mucho más lejos del mítico San Mamés y llega a extremos que en otras urbes quizá no se aprecie con tanto fanatismo.
Una de las primeras palabras que se aprende en otro idioma es dar las gracias, el hola y el adiós. En esta ocasión, al internarnos en una lengua diferente, la vasca, hemos tenido que adaptarnos al “kaixo” y al “agur”, pero sin duda alguna, lo mejor que te puede decir un bilbaíno es “eskerrik asco etortzeagatik” o para el resto de los españoles: muchas gracias, vuelva pronto.

divendres, 20 de març de 2009

Huertas o el passat que es torna futur

El primer que sorprenia quan s’arribava a l’aula 201 de la Facultat de Comunicació Blanquerna era la presència de tres mampares que dividien en dos meitats la gran sala. Això de per sí ja era indicador de que no seria un acte qualsevol. Travessades aquestes, s’obria a l’espectador una estança on a més d’estudiants hi havia una destacada representació de gent que rondava els 50/60 anys; sent com era un acte d’homenatge al periodista Josep Maria Huertas Claveria, era fàcil de deduir que eren ‘Huertamaros’, aquells que a través del tracte personal amb ell van acabar admirant les seves qualitats com a persona i professional. Això va contribuir a crear l’atmosfera d’emotivitat que va tenir un protagonisme quasi tant gran com el propi Huertas. Però quines eren exactament aquestes qualitats que van seduir a tants?

Aquesta pregunta fou la que es va intentar respondre el dijous 19 a les 12 del matí, en l’acte Professor Huertas, i que està més extensament explicat en el llibre que es presentava, Professor Huertas. Lliçons de periodisme. La moderadora era Susana Pérez, periodista, la primera que va rebre la Beca Huertas Claveria. Va ser el pitjor de la conferència, doncs va emprar un to monòton i buit del sentiment que requeria l’ocasió, i que sí van complir i amb escreix els convidats: Eugeni Madueño, periodista, professor de la FCB i membre del Jurat Premis Huertas Claveria; Josep Carles Rius degà del col·legi de periodistes i Miquel Trasserres, degà de la FCB. Les seves intervencions ens parlaven d’una persona molt honrada i independent, amb un fort compromís envers els més desafavorits que no tenien veu als mitjans –i a l’hora molt dur amb els que ostentaven el poder-, el que el va fer tornar molt incòmode per molta gent, que va ser historiador, periodista, escriptor i professor, i sempre amb una gran coherència amb tot allò que feia. D’aquesta última professió, la de l’ensenyança, que va exercir en la mateixa Facultat que l’homenatjava, es va destacar per “estudiar l’estudiant”, per així treure’n el millor d’ell, el que diu molt de la seva capacitat humana. En resum, i en paraules de Madrueño, “va representar l’essència del periodisme”. Una essència que cal recuperar en aquests temps de crisi, on falten referents que posin ordre a un panorama d’acomiadaments massius de periodistes i una evolució de l’ofici no se sap ben bé cap a on. L’espectacle mediàtic i el cinisme poden esdevenir verins letals. És per això significatiu que molts dels ‘Huertamaros’, que en teoria busquen el mateix grau de rigor que el seu mestre, se situessin al darrere. Seran els que s’assentaven més endavant, la gent jove, els que decidiran cap a on evolucionarà tot plegat, si l’exemple de Huertas segueix esdevenint vàlid. Els tres convidats ho tenien clar: el futur està en el passat.

Trasserres, que se’l va veure molt emocionat durant tota la conferència, fins i tot quan parlaven els altres convidats, va demanar un aplaudiment d’una magnitud que va ser proporcional a la vàlua d’aquell per qui s’aplaudia. Quedava l’entrega del llibre a Araceli Aiguaviva, la seva vídua. No va poder contenir les llàgrimes al expressar unes paraules d’agraïment. El mateix sentiment va envair la sala: agraïment per aquell que va exercir el periodisme amb tanta passió com habilitat. Agraïment per l’herència que ens ha deixat a tots Josep Maria Huertas Claveria.