diumenge, 26 d’abril del 2009

Barcelona surt al carrer per celebrar la diada de Sant Jordi


Com cada 23 d’Abril, Barcelona s’ha omplert de color i de gent per celebrar la diada de Sant Jordi, aquest any, amb unes temperatures que si més no, convidaven a tothom a sortir al carrer per gaudir del dia.

A la plaça Catalunya s’ha concentrat la gran majoria dels mitjans de comunicació que, com la resta de la població, no s’han volgut perdre la festa i han dedicat una programació especial a tal dia com avui.
Pujant per Passeig de Gràcia ens trobem amb les habituals carpes dedicades a la venda i a la firma de llibres. Personatges com Boris Izaguirre, Judit Mascó o Javier Cercas, d’entre d’altres, han dedicat el matí a signar els exemplars del seu últim llibre a centenars de persones que, impacients, esperaven tenir un exemplar dedicat. I no ens hem d’oblidar dels no menys coneguts personatges del popular programa de TV3 Cracòvia, que han generat una gran expectació, sobretot entre els més menuts.
A la Rambla de Catalunya s’han concentrar el petits botiguers de llibres i una gran quantitat de parades de roses que omplien el carrer d’un vermell intens i d’una agradable olor.

Entre els llibres més venuts d’aquest any cal destacar el del desaparegut escriptor Stieg Larsson, titulat Els homes que no estimaven les dones, que s’ha endut el primer lloc tant en català com en castellà.

Tot i que a les dues del migdia encara era una mica d’hora per fer una valoració final de les vendes, tant els llibreters com els venedors de roses han notat que, tot i tractar-se d’un dia de celebració, la gent no s’ha oblidat de la crisi, amb la qual cosa, les vendes han sigut algo inferiors respecte a altres anys.

Tot i així, l’alegria i les ganes de compartir aquest dia amb els éssers estimats ha fet que, com cada any, la diada de Sant Jordi sigui un dels dies més especials de tots els catalans.

divendres, 24 d’abril del 2009

Sense oblidar les tradicions


Barcelona és un espectacle a qualsevol moment de l’any i del dia. Però al 23 d'abril se li ha de sumar venedors de roses ambulants, mars de gent passejant per arreu i tots els llibres possibles al carrer encabits en paradetes improvisades. Això és Sant Jordi, senyores i senyors. Una festivitat que enguany està esquitxada per la crisi econòmica però que no sembla que tingui intenció d’aparèixer. Els experts han pronosticat que les vendes de llibres i de roses no han de baixar. És el moment idoni per les editorials per recuperar-se de les baixes vendes i és que, només durant el dia d’avui, les editorials recapten el 10% dels guanys de tot l’any. I, per si quedava algun dubte, tendes com Happy Books s’han desmarcat al promocionar un 10% de descompte en qualsevol producte en motiu del Dia del Llibre.
El dia de Sant Jordi també rep diferents noms, depenent dels interessos. Les llibreries li diuen el “Dia del Llibre i la Rosa”, els centres comercials ho promocionen com el “Dia dels Enamorats” (convertint aquest dia en un segon Sant Valentí), però per tots els catalans sempre serà el “Dia del Patró de Catalunya”, és a dir, Sant Jordi. Cap tenda ni estand recorda ja la valerosa proesa del cavaller Sant Jordi, que combat amb un drac per salvar de les seves urpes a una bella princesa. D’això hem passat a la “Diada comercial per excel•lència” sobretot de les llibreries però la resta de comerços del voltant també se’n beneficien.
Es veu un clar exemple al donar una volta pel Passeig de Gràcia. Al arribar a la Diagonal, una processó de gent camina com buscant alguna cosa o algú. La cosa és la rosa o el llibre i aquest algú és l’escriptor. Sempre es troben els mateixos: mai falta Boris Izaguirre, l’equip de Polònia, Andreu Buenafuente o Risto Mejide. El que ha passat a un segon pla és a Carlos Ruíz Zafón que, recordem, l’any passat, el seu estand ubicat a la confluència de Passeig de Gràcia amb Gran Via va batre tots els rècords de cues, arribant a les esperes de més d’una hora i mitja per aconseguir el seu autògraf i es va calcular que va signar prop de 2000 exemplars.
El que més escandalitza és aquesta competició sigil•losa entre els escriptors. Tots ells, a l’endemà, miren qui ha estat el que més ha venut, el que més ha signat i el que més èxit ha tingut. Està clar que l’any passat va ser Ruíz Zafón amb “El juego del ángel” però, qui serà el seu predecessor? Al acabar la jornada ja es va publicar la llista dels candidats i, la sorpresa ha estat major al aparèixer el nom del difunt Stieg Larsson i Javier Cercas com a líders de vendes i de rúbriques.
En general, totes les tradicions populars estan patint alguna transformació: ja no se celebra la Setmana Santa sinó que es fan les “vacances de primavera”, el tió ara és el Pare Noel i a la castanyada li diem Halloween i s’hi menja de tot menys castanyes i moniatos. El 23 d’abril ha canviat però l’únic que es pot fer és córrer a comprar el llibre de Larsson abans que s’esgoti.

Les roses i els llibres surten al carrer


Quina cua de cotxes! A aquella hora del matí, devien ser prop de les onze i deu del matí, no era normal aquell tap al carrer Pelai. Al final veient que no avançava la cua, he decidit aparcar a sobre l’acera la moto de qualsevol manera. Només treure’m el casc, ja he notat que avui no era un dia qualsevol per l'ambient que es respirava. Mentre anava cap a Plaça Catalunya, per la ràdio mantenien una conversa sobre si el dia de Sant Jordi havia de ser festiu. De fet era un dia laborable, però per la gentada que hi havia als carrers, la percepció era de dia en què la gent a la feina diu “ara torno”. Mai es diu on va, però no cal, ja se sap que va a comprar llibres i a passejar una estona.

Sant Jordi és el dia,per sobre de tot, de les roses i dels llibres. Petites paradetes de llibres i roses ocupaven les aceres. Però la crisi s’ha deixat sentir (tot i les bones previsions de vendes de llibres). Hi havia força menys parades de roses que en anys anteriors i la decoració de les parades de llibres no era tan ostentosa ni encuriosidora com l’any passat. La bandera de Catalunya (Sant Jordi n’és el patró) col·locada sobre una taula de fusta improvitzada era la tònica de la majoria de les parades de llibres. Un cop a Plaça Catalunya, la gentada augmentava fins al punt d’arribar a ser un pèl estressant amb l'afegitó d'una minsa manifestació dels acomiadats de l'empresa Inoxcrom. Avui era un dia especial, no només pels ciutadans, sinó també pels mitjans de comunicació. TV3 estava emetent el programa del Cuní en un estudi improvitzat i Catalunya Ràdio el programa de la Neus Bonet enmig de la plaça.


Allà m’he trobat amb els companys de seminari, i hem començat a pujar Passeig de Gràcia amunt. Allau de paradetes a banda i banda amb una munió de gent mirant encuriosida la pila de llibres exposats. La pila més gran corresponia als llibres de Larsson. Altres llibres d’autors diversos s’apilaven a la parada. Després de caminar uns minuts, topem amb un stand particular. Omplint una butlleta, entraves a un sorteig per aconseguir la trilogia de Larsson, i a més a més podies escriure quelcom a un mural de paper. A continuació hem continuat pujant per l’acera dreta del Passeig de Gràcia. Unes roses exageradament extravagants destacaven enmig de les roses clàssiques en una de les infinites parades. Eren unes roses mai vistes, roçant el kitsch. Tenien els pètals de diferents colors des del blanc fins al vermell passant pel lil·la o el groc. Al seu costat, altres roses anomenades “originals” com les de color groc o les de color blau. Passat Gran Via, gairebé sense adonar-nos-en, ens hem trobat davant dels nassos la paradeta de Crackòvia, sense cap mena de dubte el llibre que més reclam té entre el més menuts. Aquella hora del matí, però de menuts n’hi havia ben pocs. Hi havia una aglomeració estressant davant del seu stand per aconseguir una firma i una bossa de regal dels actors del programa que estaven al peu del canó.


Una vegada passada l’acumulació de gent davant de la parada de Crackòvia, hem tombat a la dreta. Hi havia un escenari muntat que ocupava l’ample de la calçada. Estaven emetent en directe un programa de la cadena Onda Ràdio. Ja giràvem cua per seguir pujant, quan han anunciat la presència del grup musical Gossos. Però hem continuat fent via. Feia un sol de justícia, sense un núvol al cel. Un dia ideal per passejar i contemplar la magnífica festa que és Sant Jordi. Però aquest bon dia, al cap d’una estona de caminar s’ha tornat en una calor insuportable. Ja havíem arribat quasi a Passeig de Gràcia amb Diagonal i aquí ha acabat la passejada. El Pau i jo hem continuat pujant a la recerca del Palau Robert quan hem vist una noia sent atesa per un cop de calor. Mala hidratació.


Al Palau Robert ens hi hem estat poc més de mitja hora. Allà RAC1 emetia en directe “La segona hora”. Sense cap mena de discussió són força divertits. Ja era tard i la gana apretava. Només ha faltat desfer el camí que havia fet per anar fins a on havia deixat la moto.

dijous, 23 d’abril del 2009

Roses, llibres i calor, molta calor

Un matí qualsevol d’un 23 d’Abril gens peculiar, són les 11.15h i ens disposem a sortir de la facultat en direcció al centre de Barcelona. Avui és Sant Jordi i com és tradició a Catalunya els llibres i les roses adquireixen tot el protagonisme, el protagonisme d’una festivitat que sembla que any rere any agrupa una quantitat més grandiosa de persones. La afluència ha estat massiva i la climatologia ha estat un factor determinant, quina calor! Sincerament, no tinc la més remota idea de la temperatura que feia avui a la ciutat però era d’allò més incòmode i insuportable...entre la quantitat de persones que hi havia i el imponent sol que feia, caminar pels carrers era una autèntica odissea.

La gent en el dia d’avui ha sortit al carrer a passejar, a veure les paradetes de roses i llibres, a presenciar actuacions musicals com la de la Fundación Tony Manero (gran grup, per cert) o a veure, fins i tot, programes de radio i televisió...això és el que més m’ha sobtat de tot plegat. Em costa d'entendre la presència de mitjans de comunicació com TV3, Ona FM o Catalunya Ràdio, i encara em costa d'entendre més la presència d’una emissora de ràdio com RNE (Radio Nacional de España) o Onda Cero. Puc intuir que l’objectiu de tots els mitjans és el de fer-se publicitat...i la meva retorçada ment em fa pensar concretament en Catalunya Ràdio, si prenem com a referència els resultats que aquesta setmana ha publicat el EGM (Estudio General de Medios). Tot i així, es cert que han fet més amena i distreta la diada en el poblat cor de Barcelona.

El ambient que es respirava al Passeig de Gràcia i a la Plaça de Catalunya era extraordinari, llibres per ells i roses per elles, la primavera a flor de pell i la recessió econòmica a prendre pel sac encara que sigui per un sol dia.

Sant Jordi, una jornada de gentes


23 de abril de 2009. Día de Sant Jordi. Barrios del Raval y el Ensanche en la ciudad de Barcelona. Parece que el sol quiere robar el protagonismo a las rosas y a los libros tan típicos de este día. Los rayos solares son tan intensos que se podría decir que el verano está a la vuelta de la esquina. Hablando de esquinas, doblo una y me encuentro a un inmigrante que me ofrece una rosa, detrás de él vienen uno tras otro a lo largo de toda la calle Valldonzella y la calle Tallers. Este hecho hace la jornada más interesante porque me doy cuenta de que Sant Jordi se ha podido convertir en un elemento integrador en la sociedad, y si no es así, al menos me consuelo pensando que esta fantástica jornada será, seguramente, un poco más conocida internacionalmente este año. Una vez terminada la calle Tallers, en la cual he visto rosas de lo más diversas: de chocolate, de caramelo, culés…, subo intentando hacerme un hueco entre la marea de gente que pasea por las ramblas hasta que llego a Plaza Catalunya. Allí puedo apreciar un gran despliegue mediático. Las distintas emisoras de radio han tenido la iniciativa de realizar hoy sus programas en directo desde el centro de la ciudad. No son programas ordinarios sino que, hay actuaciones musicales como la de Tony Manero o la banda catalana Gossos. También hay alguna televisión como TV3 que ha decidido hacer su magazine matinal allí. Tanto las radios como las televisiones presentes están interesados en saber la opinión de la gente, cómo están viviendo la jornada; quieren testimonios.
Después de esto me sumerjo en el siempre majestuoso paseo de gracia. Allí las casetas con libros son todavía más numerosas. De repente observo que una de ellas está rodea de, si se puede todavía más gente. Me acerco pero, no consigo ver de que personaje se trata hasta que escucho a alguien comentar que son los actores del programa de humor catalán Crackòvia, que han sacado un libro con algunos de los mejores gags y la explicación de cómo se produce un show de estas características. En la prensa se ha comentado durante lo días anteriores que seguramente este libro sería uno de los más vendidos. Un poco más arriba encontramos otro puesto de libros abarrotado. Consigo leer en un cartel que se trata de la firma del nuevo libro de Boris Izaguirre titulado Y de repente fue ayer. Me doy cuenta del tirón que tienen algunas figuras mediáticas. 
Para terminar mi recorrido giro a la izquierda hasta Rambla Catalunya y sigo subiendo hasta la Diagonal pero, en mi camino pregunto a un par de libreras cuáles son los libros que más se están vendiendo. Una responde que sin duda el de Stieg Larsson (Los hombres que no amaban a las mujeres), sin embargo, su compañera de la caseta de al lado no está de acuerdo porque replica diciendo que ella lo que no para de vender es Crepúsculo para gente joven y Anatomía de un instante de Javier Cercas para adultos.

Fidels a la nostra festa


La diada de Sant Jordi ha guarnit els carrers de Barcelona que avui feia olor a llibre nou i a rosa fresca, es vestia amb la senyera catalana i es bronzejava, o millor dit, es cremava per culpa del fort i enganxifós sol que la il·luminava. Barcelona s’ha omplert d’estrangers amb mitjons i sandàlies, de nens i nenes en busca del seu conte preferit i de parelles celebrant el dia dels enamorats de manera tan efusiva que, fins i tot, les roses s’han posat vermelles (bé, també de colors “orteras”!).

Per unes hores, semblava que el cavaller havia pogut derrotar el drac ferotge anomenat crisi. No obstant això, els cartells de “10% i 20% de descompte” es podien veure en moltes parades. “No és que no se segueixi comprant roses, però la gent s’ha animat a fer més paradetes per fer negoci i això reparteix massa les ventes”, ha expressat un venedor de roses que cada any s’instal·la a Rambla Catalunya. “De moment s’estan comprant llibres, esperem que al final del dia puguem fer un bon balanç”, ha explicat un llibreter situat en la mateixa zona.

El centre de la ciutat comtal estava ple de gom a gom, semblava un niu de formigues entusiasmades que es barallaven per passar o per tenir firmat el llibre del seu autor preferit (Boris Izaguirre, Judit Mascó, els protagonistes de Crakòvia, Leopoldo Abadia....). No hem d’oblidar la presència dels mitjans de comunicació (Catalunya Ràdio, TV3, Onda Cero, etc.) per transmetre al públic com viuen els catalans aquest dia i, perquè no, liderar en audiència. Les actuacions musicals, com les de Tony Manero, han augmentat l’ambient festiu i han fet més suportable l’escandalosa i protagonista calor que es podia palpar amb les mans.

Amb tot això no ha estat fàcil caminar amb tranquil·litat, de fet, ha estat impossible, ja que la tensió anava augmentant a mesura que passaven els hores. Tot i així, des de la sortida en el Raval per arribar a la Rambla, pujant el Passeig de Gràcia i fins a baix de Rambla Catalunya es respirava un ambient d’alegria que demostra la fidelitat de molts i molts catalans a la tradicional festa cultural d’homenatge al patró de Catalunya i d’orgull de tots aquells “Jordis” que avui, sense dracs, celebren el seu sant i que des d’aquí, felicito a tots!

 

 

Sant Jordi: una festivitat per a tothom

Barcelona, un any més, s’ha vestit de vermell i ha rebut la diada més important de la ciutat: Sant Jordi. Acompanyats d’un sol espatarrant que demostrava que ja estem ben endinsats a l’època primaveral, la gent caminava pel centre de la capital per gaudir d’aquesta festa tant multitudinària.

Passejant per Passeig de Gràcia, s’observaven cares de tots colors, totes meravellades per aquesta tradició que indica que les noies han de regalar un llibre a la seva parella i que els nois, a canvi, l’han d’obsequiar amb una rosa- amb un gran repertori de colors a escollir-. Els escriptors també han tingut aquells 15 -o més- minuts de fama que tant parlava Warhol, i és que estaven envoltats d’un munt de fidels seguidors que desitjaven un record en els seus llibres. Els mitjans més importants tampoc han estat menys, i és que han comptat amb estancs al centre de la Plaça Catalunya, des de on retransmetien els seus respectius “shows”. Alguns més atapeïts que altres- com el programa de Josep Cuní – han exhibit com és el dia a dia d’un programa televisiu o radiofònic, però tots ells mostraven un cert espectacle que tenia un objectiu comú: il·lustrar aquest dia al cor de la ciutat.

Per fi. Una diada on sembla que la crisi no pren protagonisme i on sobretot, me n’he adonat que s'ha convertit en una festivitat per a tothom- menys per a aquells polítics que ho aprofiten per a captar nous simpatitzants-: Es un dia per a aquells que tenen un admirador/a, perquè ja tenen l’excusa per a regalar una rosa o un llibre; per les parelles que volen demostrar el seu amor; per els amants de la lectura; pels que firmen llibres; pels de fora de Barcelona, perquè se’ls hi acosta un pretext perfecte per a visitar la ciutat; pels amants de les flors; pels que els encanta passejar, per els nens que de sobte volen llibres i per a totes aquelles persones, entre les quals m’incloc jo, que se n’adonen gràcies a festivitats com aquestes que Barcelona és cultura.

Flors, cultura i núvols d’or


Passeig de Gràcia amunt amb el llibre i la rosa, com diu un poema de Pere Quart. Aquesta ha estat la tònica dominant del Sant Jordi d’aquest 2009. Com cada any, de fet. Llibres, roses i gent, molta gent. Els que s’han tornat neuròtics amb la crisi –i n’hi ha uns quants- poden estar tranquils, ni que sigui per un dia.

Els barcelonins celebren que, segons la llegenda, un tal Sant Jordi es va prendre la molèstia de matar un drac fa una pila d’anys i va assolir el patronat de la nostra nació –perquè és això del que va la celebració, no?- per sortir al carrer, on els esperen infinitat de paradetes: escriptors de menor o major ressò mediàtic esperen fer el seu agost particular, venedors de roses –amb una varietat cromàtica cada cop més soprenent- que volen tres quarts del mateix i representants de partits polítics que ens pretenen convèncer de la benevolència i virtut de les seves formacions, ara que les eleccions europees estan al caure. En aquest context s’agraeix molt que diverses ràdios i televisions facin els seus programes a l’aire lliure, com TV3, Ona Ràdio o Rac 1 entre d’altres i amenitzin el calurós matí que s’ha viscut avui. L’elevada temperatura ha tingut un gran protagonisme a la diada, fins el punt que a Rambla Catalunya molt a prop de Diagonal un policia intentava ajudar a una dona, que es trobava estirada al terra i inconscient, probablement degut a un cop de calor. A més de poder veure retransmissions en directe, amb actuacions musicals incloses -entre les que cal destacar la Fundación Tony Manero i un ball de sardanes amb gralles i tot que ens ha recordat la catalanitat d’aquest festa-, també s’han agrait les propostes literàries originals, com una pissarra on es podia fer una dedicatòria a Stieg Larsson (ja que ell ja no pot dedicar llibres a ningú, doncs va morir l’any 2004) i participar en un concurs on es regalen exemplars de les seves novel·les. I tot plegat enmig d’una gentada que feia molt dificultós el pas pel Passeig de Gràcia, fins el punt que en alguns moments ha calgut aturar-se.

La situació econòmica tant sols s’ha notat en petits detalls. Com que la carpa on s’ha instal·lat el Cuní hagi estat força més petita que la de l’any passat –el seu ego, però, resta inatcte, que ningú s’amoïni-. I és que la diada és (també) un escaparat de figures mediàtiques. La mateixa llegenda de Sant Jordi també té una vessant fosca, i és la que afirma que va ser un actiu lluitador contra els moros, provinent del fet que va ser el patró de les creuades. Però en un 23 d’abril com aquest ve més de gust quedar-se amb la cara amable, amb el fet que la ciutat es posa el seu vestit de gala, en que la gent passeja amunt i avall i es regala flors i cultura, en la mirada d’un infant sorpès al mirar al seu voltant, mossegant-se una mà, inquiet per saber que fa tota aquella gent allà reunida. Al cap i a la fi, el poema de Pere Quart acaba animant a Sant Jordi a cavalcar un núvol d’or.

Buffff, Sant Jordi


El dia de Sant Jordi és la festa del patró de Catalunya. Els homes, en una acte de cortesia, regalem roses a les dones i elles a canvi ens regalen un llibre – i un petó si s’és molt afortunat. Una bella tradició que es gaudeix molt més amb l’arribada del bon temps – o almenys això és el que creu hom.

Un sol radiant i alegre il·lumina la capital durant la diada. La gent, sense pensar en la crisis o si s’ha deixat el gas obert, abandona les seves llars i s’impregna de l’ambient relaxat i festiu. Les voreres, per un dia, deixen de ser terreny exclusiu dels vianants i, en un mural de colors, es van intercalant les parades plenes de llibres amb les que venen roses. No obstant, quan hom arriba a Plaça Catalunya, rere un seguit de turistes vermells com gambes, queda una mica descol·locat. El centre neuràlgic de la ciutat, el punt que uneix el centre històric amb l’eixample està buit de paradetes. L’esplanada que s’estén davant només està poblada per unitats mòbils: TV3, Onda Cero, Catalunya Ràdio... Des d’on els mitjans competeixen per veure qui fa el millor programa especial per Sant Jordi. Uns treuen en Cuní a passejar fora del plató, mentre els altres porten la Fundación Tony Manero per entretenir els transeünts. Una aferrissada i interessant batalla per l’audiència que impulsa a la gent a buscar alternatives al Passeig de Gràcia – Ona fm fa el mateix al carrer Casp –, però mai Rambles avall. D’una banda pels robatoris de carteres i, de l’altra, per la superpoblació de paradetes ideològiques (partits polítics i d’altres fires) en cerca i captura de preses fàcils.

I el que començava sent una passejada suau i animada, poc a poc, es va convertint en una travessia pel desert. El sol converteix el paviment en lava ardent. Els rius de gent, corrent amunt i avall, provoquen ànsia i irritació. El cos comença a suar de manera indiscriminada. Els somriures i bromes del principi es converteixen en comentaris monotemàtics i cansats: “quina calor que fot”, “joder amb el sol”, “hòstia tu quin temps”... Fins que arriba un moment en què hom no pot més. Mira al seu voltant amb la cara desencaixada i ho engega tot a rodar. No importa res, tan li fa si els llibres de Stieg Larsson enganxen molt, si les roses tricolors han crescut a la llera de l’Ebre, si el bestseller de la diada serà Indignació, El que vam perdre, La crisis ninja o un recull de rondalles armènies del segle X. Arribat aquests punt només importa arribar a casa, treure’s les sabates, estirar-se al sofà i descansar.

Els metges recomanen caminar, però el dia de Sant Jordi, com el Sàbat, hauria d’estar prohibit moure’s de casa.

Sant Jordi no entén de crisi


23 d'abril, el sol pica amb força i fa relluir altre any els carrers del centre de Barcelona atapeïts de llibres, roses i gent. Aquest any però, amb un tret diferencial, estem immersos en la temuda, horrorosa, esgarrifadora -i podríem afegir-li més adjectius demagògics- crisi. Ara bé, el llegendari cavaller Sant Jordi no entenia que volia dir la paraula crisi -molt menys el drac-, i això ho ha traslladat a la seva festivitat anual.

Els venedors de llibres comenten que el ritme de vendes és quasi el mateix que el de l'any passat, encara que la gent s'hi mira més a l'hora de comprar-se un llibre i sol tirar, generalment, pels super vendes de cada any. Igualment passa amb el gremi de floristes i joves de diverses associacions que emplenen la bonica via barcelonina Rambla Catalunya, els quals comenten que no creuen que la crisi afecti pas una jornada tan bonica i tradicional catalana on la gent es volca al carrer.

Al passeig de Gràcia s'hi amunteguen estands de diverses cases llibreteres ansioses de rebre la visita dels transeünts que busquen cares famoses, signatures il·lustres o l'autor del llibre que ja tenen a la bossa. Entre la gran quantitat de "signants de llibres" destacaven sobretot els noms de Boris Izaguirre, Asha Miró, Maruja Torres o Andreu Buenafuente. Uns metres més avall, a Plaça Catalunya, ràdios i televisions es "barallen" per una estona d'atenció dels ciutadans, en els ja tradicionals concerts i programes especials de Sant Jordi; programes que animen constantment l'implicació del públic que expectant contempla cara a cara el que hi ha darrera la càmera.

diumenge, 5 d’abril del 2009

Rock N'Roll Damnation


Una vegada una persona sàvia i erudita va dir “Els vells rockers no moren mai”. I Quanta raó tenia. Només les velles glòries del rock poden fer vibrar el Palau Sant Jordi d’una manera similar. El dia no acompanyava – un dimarts fosc i plujós – i la gent estava ansiosa de rebre volts i més volts de corrent alterna i continua. Però, per davant, encara hi havia una llarga espera i un concert fugaç de The Answer. Lentament el Palau s’anava posant a to per l’ocasió – malgrat el preu de la cervesa, 11€ el litre –. Les jaquetes de pell, els tatuatges i els camioners quarantons predominaven entre el públic. El pas lent del temps permetia fer de tot, explicar anècdotes de gires passades, discutir sobre si Bon Scott era millor cantant que Brian Johnson, fumar cigarrets per rebaixar els nervis, entonar càntics de multitud afamada de rock dur...

Però quan el rellotge marcava dos quarts de deu en punt, la situació va fer un gir de 180 graus. El Sant Jordi a les fosques i 18000 persones bramant pel seus ídols. Instants després la pantalla de l’escenari projectava l’animació d’un tren que descarrilava, seguidament una explosió de focs artificials va inundar el recinte mentre Angus Young (vestit amb el clàssic uniforme de col·legi), Malcolm Young, Brian Johnson, Cliff Williams i Phil Rudd feien acte de presència a ritme de Rock N’Roll Train. Tot just era l’inici d’un deliri que duraria dues hores. El públic completament entregat no parava de cantar els himnes d’AC/DC. El primer clàssic en arribar fou Dirty Deeds Done Dirt Cheap, acte seguit l’acompanyarien You Shook Me All Night Long, CursivaBack in Black i The Jack.

L’impacta de decibels era incessant. El públic estava completament entregat en un mar de cossos en moviment. Angus Young no parava de fer de les seves amb la guitarra – menció a part mereix el seu streptease – i Brian Johnson demostrava que els seixanta no són una barrera per mantenir una veu única. I el que quedava encara per veure: Thunderstruck, Hell Bells (amb la típica penjada de la campada de Johnson), Whole Lotta Rosie, TNT, Black Ice... El concert avançava amb força i sense perdre energia cap al seu punt àlgid. Uns minuts musicals que van provocar un orgasme massiu. Angus es va enfrontar, tot solet, a 18000 persones extasiades en un solo de guitarra etern i a l’abast d’uns pocs privilegiats.

Amb el públic a la butxaca, els membres d’AC/DC es van prendre un descans merescut. Per acabar rematant la feina amb Highway To Hell i For Those About to Rock (acompanyada d’un atretzo espectacular). Complertes les dues hores, el grup es va retirar definitivament havent demostrat perquè són història viva del rock.

divendres, 3 d’abril del 2009

Mickey Mouse, Goofy i la ciutat on es va començar a forjar el miracle



Un cop Nelson Mandela era president de Sud-Àfrica es va tenir que enfrontar als problemes típics de qualsevol mandatari democràtic. Com les sessions parlamentàries. En una d’elles, en que el líder negre ja estava cansat de discutir, va exclamar que ja s’havia afartat de “partits Mickey Mouse”, que els agafaven rebequeries. El líder opositor exclamà que ell del que estava cansat era de les “polítiques econòmiques Goofy”, sense cap mena de sentit. A la setmana següent aquest últim va tenir un atac de cor i va haver de ser ingressat en un hospital de Johannesburg. Mandela el va visitar per sorpresa i va exclamar: “Hola Mickey, et ve a visitar el teu amic Goofy”.

Aquesta és només una de les tantes anècdotes sobre el líder sud-africà que John Carlin ha hagut de deixar fora del seu llibre, El factor humà, però que sí que va exposar el divendres 3 de març a la llibreria La Central. L’aforament es va quedar molt curt, i les cadires que hi havia a tocar del bar –subtil sistema de negoci- es van omplir de seguida. Molta gent es va quedar dreta, i Carlin amb un toc d’humor genial va dir que ell tampoc s’asseuria. Ho va complir des del principi fins el final. El periodista Martí Gómez, que l’acompanyava en l’acte, va semblar que no li feia massa gràcia però va fer el mateix. La seva funció va consistir en anar fent-li preguntes a l’anglès. Aquest va mostrar des del primer moment gran devoció cap a Mandela, i en la primera pregunta el va considerar un “monument de carn i ossos”, algú que es comportava igual al davant de les càmeres que fora d’elles, (“la persona és el polític”). Una mica com Clint Eastwood, va assegurar Carlin, demostrant així la seva admiració per qui està adaptant el llibre al cinema –va assistir al rodatge i va conèixer personalment al director-, i que va servir de punt de partida de l’acte. Però semblava una mica incòmode, amb les mans creuades sobre el pit tota l’estona, i Martí Gómez ho va saber veure a temps: “parlem de rugby?”. No es va parlar de rugbi pròpiament –com tampoc ho fa el llibre-; sí sobre la seva segona dona, la Winnie, de la que es va divorciar després que aquesta “es va tornar dolenta”; d’altres anècdotes, com quan Mandela va demanar a una noia que ensenyés a cantar l’himne negre als jugadors blancs de l’equip de rugbi; i també del paper que va tenir Barcelona en tot plegat. La capital catalana va ser seu dels Jocs Olímpics de 1992, i Mandela hi va assistir. Va ser en aquell moment quan va veure el nexe d’unió que pot establir l’esport entre la gent, quan va començar a planejar el partit de rugbi que va construir una nació –com diu el títol del llibre-. I curiosament amb un esport símbol del sistema que oprimia als negres.

Després va vindre el torn de preguntes –com els blancs van mantenir l’apartheid representant tant sols el 15 % de la població, què recomanaria als jugadors espanyols de futbol que disputaran l’any que ve el Mundial a Sud-Àfrica...- i finalment va firmar llibres –també a aquest cronista-. Alguns dels que estaven a la llibreria es van acostar per demanar de què anava la conferència. La majoria es van quedar. A Carlin li costa una mica parlar el castellà, però té clar de què parla. Sap que Mandela va ser i en certa manera encara és una sort “d’heroi grec”, com ell mateix va dir, i vol convertir-se en el rapsode que elogiï les seves gestes.