dijous, 11 de juny de 2009

Els lligaments, el malson dels futbolistes

Les lesions de genoll són el punt negre en la carrera esportiva de molts futbolistes professionals. Els lligaments del genoll són un mal de cap per a molts esportistes d’elit.
Durant els últims anys, l’esport professional ha patit, i pateix encara, una plaga important de lesions greus de genoll, sobretot dels lligaments. Molts futbolistes de primer nivell mundial com ara Xavi, Edmilson, Cicinho, etcètera, han patit algun tipus de lesió de lligaments i han hagut de ser intervinguts quirúrgicament.

Dins de les lesions de genoll entre els esportistes, es poden diferenciar quatre tipus, els més freqüents: lesió de menisc, esquinç del lligament lateral intern, lesió del lligament creuat anterior i la luxació de ròtula. El millor moment per valorar el genoll és immediatament després de que s’hagi produït la lesió. Abans de que hagi passat una hora, pot existir ja un espasme muscular protector, i passades 24 hores pot existir inclús una inflamació tant gran que impedeixi una exploració satisfactòria.




Centrant-nos en les lesions del lligament creuat anterior, les més habituals en els esportistes durant els últims anys, aquesta s’acostuma a produir després d’un traumatisme directe. Les lesions s’observen quan un esportista canvia de direcció al córrer i experimenta un bloqueig brusc del genoll.

Si ens centrem en la plaga de lesions de lligaments dels últims anys que afecta als futbolistes professions, una pregunta arriba a la ment de tothom: ‘Quina és la causa d’aquest aquest augment?’ Ningú pot assenyalar cap causa clara, ni tant sols els especialistes. Ramon Cugat, traumatòleg de reconegut prestigi que ha operat a gran part d’aquests futbolistes, va declarar a un diari que “no hi ha cap causa clara, és una acumulació de fets. Estem davant d’un problema multifactorial produït per vàries causes que es relacionen entre sí”. Aquestes diverses causes possibles són, entre d’altres: una preparació física deficitària, lesions mal curades i/o recuperacions precipitades, estrés competitiu i fatiga per sobrecàrrega de partits, sobre entrenament, desequilibris musculars...
En referència a les causes d’aquest tipus de lesions, un altre traumatòleg, el Doctor Miguel Ángel Pérez, assegura que “en general, podem pensar que hi contribueixen diversos factors, com ara la sobrecàrrega de partits, l’estat del terreny de joc, el material, les botes, les lesions prèvies que han tingut els jugadors, la mala sort fins i tot, etc.”
La violència de les entrades queda descartada com a causa important i preocupant, ja que el 75% de les lesions de genoll se les produeixen els jugadors tot sols, mentre que només el 25% es produeixen per entrades fortes o cops.

Qüestionat també sobre les pràctiques més habituals per reparar les lesions de genoll en general, el Dr. Pérez assegura que “gairebé totes les lesions de menisc es poden solucionar per cirurgia artroscòpica. Efectuant una meniscectomia parcial, és a dir, resecció de la part del menisc que està trencada o bé, quan és possible, suturant la lesió meniscal. Referent a les lesions lligamentoses hem de diferenciar les lesions de lligaments intraarticular, com els lligaments creuats, que es resolen per artroscòpia, de les de lligaments extraarticulars, com els lligaments laterals, que es tracten conservadorament mitjançant immobilització i rehabilitació, o segons el grau de lesió, són tributàries de cirurgia convencional a cel obert”.

Com ja s’ha dit, una plaga de lesions de genoll ha afectat durant els últims anys al món del futbol, però l’equip més afectat, sense cap mena de dubte, ha estat el F.C.Barcelona.

A principis de la temporada 2004/2005, cinc jugadors blaugranes van caure lesionats del genoll: Gabri, Motta, Edmilson i Larsson. Va ser, sense dubte, el període més fatídic. Tots els casos van ser molt semblants, però cadascun té la seva història:

Motta:
El dia 11 de setembre de 2004, el jugador italo-brasiler va patir un trencament dels lligaments lateral intern i creuat anterior. El període de recuperació es va establir en sis mesos, i el procés va complir el guió previst.



Gabri: De igual gravetat va ser la seva lesió. Uns dies després que el seu company Motta, el dia 23 de setembre, Gabri va patir el mateix trencament, tot i que la seva recuperació es va allargar més del previst, ja que no va poder tornar a jugar en tota la temporada.

Edmilson:
10 dies després, el 3 d’octubre, el brasiler José Edmilson va caure lesionat també del genoll. En el seu cas, però, va trencar-se el menisc i el lligament creuat anterior del genoll dret.

Larsson:
Transcorregut un mes, el 20 de novembre va ser el torn per al suec Henrik Larsson. Durant el clàssic Barça-Real Madrid, el davanter va patir una lesió del cartílag femoral i es va trencar el lligament creuat anterior del genoll esquerre. Ell tampoc va poder tornar a jugar durant aquella temporada.

La temporada següent va tocar-li al migcampista de Terrassa Xavi Hernández. El jugador català va trencar-se el lligament creuat anterior durant un entrenament amb el Barça el dia 2 de desembre de 2005. A causa d’aquesta lesió, el jugador va perdre’s la final de la Champions que el seu equip va guanyar a París el mes de maig del 2006, i va estar a punt de perdre’s el Mundial d’Alemanya.


La temporada següent li va tocar al camerunès Samuel Eto’o. Al mes d’octubre, el davanter va trencar-se el menisc en un mal gest del genoll. La seva recuperació, però, va ser més curta, ja que va estar de baixa uns dos mesos aproximadament.


Sembla que el problema afluixa, tot i la llarga lesió que pateix actualment el defensa Gabriel Milito, entre d'altres casos.
Els terrenys de joc segueixen sent els mateixos, els entrenament són iguals, les botes no han evolucionat gaire... es podria assenyalar doncs a la mala sort com la principal causa.


dimecres, 3 de juny de 2009

El Barça acomida la temporada a Barcelona amb una gran festa per celebrar el tripet


Després de una llarga espera de 4 hores, al voltant de les 10.30 de la nit van saltar al terreny de joc els tan esperats jugadors del Futbol Club Barcelona per celebrar amb tot el públic que omplia el Camp Nou el tan esperat triplet.

Les 4 hores de espera, que es van fer eternes per la gran majoria dels allà presents, van estar animades per diversos grups de música, entre ells, la Roser, aquella cantant catalana sorgida del concurs televisiu PopStars i, tot i que feia temps que no sonava el seu nóm, va ser força aclamada pel públic, fins que després de l’actuació, en un fatal playback que gairebé ni se sentia, en demanar l’opinió al públic de si havia agradat la cançó, aquest va exclamar un rotund: -No!. Davant la sorpresa, Roser va intentar dissimula dient que no sabia si deien “molt”, o “no”, i l’animador va fer repetir al públic amb un “si” o un “no”, i de nou tot el camp es va omplir amb un fort: -No!. Aquesta va ser l’actuació mes sonada, i tot i que també van tocar “Lax n Busto” i Sopa de Cabra, entre d’altres, les ganes del públic per que arribessin els jugadors va fer que les actuacions quedessin en un segon pla.

Per fi a les 10.30 van arribar els jugadors, i el Camp Nou es va posar en peu per donar la benvinguda als campions.
Després de la passejada de les copes al voltant del camp va tocar l’hora als parlaments, i en el torn de Leo Messi vam podem corroborar el seu estat d’embriagadessa, que ja es feia notar fins i tot abans de baixar de l’autocar.
Un altre dels jugadors més estimats, Andrés Iniesta, que duia una vestimenta força peculiar (amb la samarreta del revés, una bufanda al cap i una bandera que li feia de faldilla) va proclamar també el seu parlament acabant amb un: - Viva el Barça, viva Catalunya i viva…, i tot el públic va cridar: - Fuentealbilla!

Amb una cloenda amb focs artificials i una nova passejada amb les copes al voltant del Camps, vora les 12 de la nit els jugadors van dir adéu al seu públic, que finalment va agrair les hores d’espera, i fins la temporada vinent.