dijous, 20 de maig del 2010

Màquines expenedores de llet fresca pasteuritzada, de la vaca a la nevera de casa

Les expectatives dels consumidors cada vegada són més exigents. Valors com el sabor, l’orígen o el nivell nutritiu són alguns dels aspectes que tenen més en compte els consumidors a l’hora d’anar a comprar. És per aquest motiu que els productes ecològics cada vegada tenen una presència més important en el sector alimentari, ja que beneficien tant al consumidor, perquè adquireix un producte més sa i natural, com al productor, que obté majors beneficis que si ho vengués a un distribuidor i d’aquesta manera, s’eliminen els intermediaris. Un bon exemple, el trobem amb les màquines expenedores de llet fresca pasteuritzada.

A Catalunya, la iniciativa va arribar de la mà d’un grup de ramaders gironins, Via Láctea 2001, a l’abril de 2009. Aquesta empresa, va ser la primera en instal·lar una màquina expenedora de llet fresca pasteuritzada i ho va fer en concret a Salt. Segons Maria Bosch, de Via Láctea 2001 “La idea la vam portar d’Itàlia, després de visitar una fira d’alimentació, però vam estar dubtant durant un any si posar-la o no. Finalment ens vam decidir i va ser tot un èxit”. Cal afegir, que Itàlia va ser un dels països pioners i on ha tingut millor rebuda aquesta iniciativa, ja que en l’actualitat compta amb unes 1500 màquines expenedores situades en llocs públis que venen el 3% de la llet total del país. Aquesta nova concepció de vendre i comprar llet fresca pasteuritzada s’ha estès també a altres comarques de la geografia catalana, com ara Osona, el Vallès Oriental o el Maresme. Actualment a Catalunya hi ha 35 distribuidors i unes 100 màquines expenedores, tot i que s’espera que n’hi hagin més en els propers mesos. L’empresa Tuàtara Aplicacions TIC ha elaborat una pàgina web, www.lletfresca.com, on es poden localitzar totes les màquines expenedores d’arreu d’Espanya. A més, també dóna l’opció de posar suggeriments i, d’aquesta manera, els clients poden deixar els seus missatges perquè els distribuidors puguin veure’ls i millorar els seus serveis o posar noves màquines allà on més es demandin.

Llet fresca pasteuritzada

A l’Estat espanyol, per raons sanitàries s’obliga a pasteuritzar la llet per poder comercialitzar-la, a diferència d’Itàlia, on es permet la venda de llet crua. Per tant, s’ha de seguir un prodecidement diferent.

“Les vaques es munyeixen tres cops al dia: a les 5 del matí, a la 1 del migdia i a les 9 del vespre”, explica Pol Colell, de la Vaqueria d’Osona. Després la llet passa al tanc de recepció de llet crua on es refreda a 4ªC i a continuació passa al pasteuritzador. Aquest procès consisteix en pujar la temperatura de la llet a 85ªC, enlloc de bullir-la a 100ªC. D’aquesta manera, la llet conserva totes les seves característiques naturals, diferenciant-se sobretot, del gust de la resta de llets que es poden trobar al mercat. “La diferència respecte una altra llet que puguis trobar al supermercat és el tractament, perquè aquesta és llet que munyim al matí i en poques hores ja està disponible a les màquines expenedores”, afirma Colell.

Les màquines expenedores

Les expenedores de llet fresca pasteuritzada funcionen com qualsevol altra màquina de vending, ja que permeten al consumidor adquirir llet fresca les 24 hores del dia per un euro el litre. El preu d’aquestes màquines és de 30.000 euros aproximadament, per tant, suposa una inversió forta pels productors. És per aquest motiu, que algunes empreses com La Vaqueria d’Osona, han decidit franquiciar-les, després de comptar amb 14 màquines i ser l’empresa que en té més de tota Espanya. Amb tot, Pol Colell, un dels seus responsables, valora molt positivament els resultats d’aquest primer any. La Vaqueria d’Osona, així com les altres empreses del sector, venen una part de la llet que produeixen a les grans empreses, que els la compren a 36 cèntims el litre, gairebé el cost que els suposa produir-la. Així, amb un litre que venen de la màquina expenedora obtenen els mateixos resultats que venent-ne tres a les grans empreses. Tanmateix, Colell afirma que només destina un 20% dels 5000 litres que produeix diàriament a la venda en les màquines expenedores.

Pel que fa a l’ús de la màquina, és molt senzill i compta amb indicacions molt clares. Bàsicament, es divideix en dues zones ben diferenciades. En una part hi ha un dispensador de recipients amb capacitat d’un litre, on el client els pot comprar si no els porta de casa. N’hi ha de vidre i tenen un cost d’1 euro però també n’hi ha de plàstic i es poden comprar per 0,50 cèntims. Tot i així, la majoria de consumidors que repeteixen, ja el porten de casa. D’aquesta manera es redueixen el nombre d’envasos i és molt més sostenible. A l’expenedor també hi ha l’opció de comprar l’Eurokey per 5 euros. És una clau que facilita la compra de llet i que es carrega amb monedes o bitllets, evitant, d’aquesta manera, haver de portar diners a sobre cada vegada que es va a comprar llet. A l’altre part de la màquina trobem el sortidor, on després de posar les monedes i col·locar correctament l’ampolla, només cal pitjar el botó perquè comenci a sortir la llet. La màquina es pararà automàticament un cop hagi sortit un litre exacte, encara que no hi ha límit per comprar més litres sempre i quan en quedin. La quantitat mínima, però, són 100 ml. En cas que sorgís qualsevol incident o problema durant el procés, la màquina té un sistema que enviaria immediatament un SMS al propietari perquè ho pugués solucionar. Quant a la conservació de la llet, “cal tenir en compte que la llet dura com a molt una setmana i també és important ser rigorós i mantenir-la el menor temps possible fora de la nevera per no trencar la seva cadena de fred”, destaca Maria Bosch, de Via Láctea 2001.

L’experiència dels client

La majoria de clients que han provat la llet pasteuritzada de les màquines expenedores destaquen la diferència pel que fa al gust, sobretot, respecte les que es poden comprar als supermercats. El fet que sigui un producte novedós ha incrementat molt la demanda i les vendes. Fins i tot, Pol Colell, de la Vaqueria d’Osona afirma que no li cal fer publicitat “perquè ja li ha vingut sola”. A més, també s’han col·locat màquines a moltes fires d’alimentació, com ara el Lactium de Vic que es va fer l’abril de 2009, on va tenir un gran èxit.

Els consumidors, sobretot, també remarquen molt la idea de consumir productes de les seves comarques, perquè és una manera de contribuir en l’economia local. Malgrat tot, molts afirmen que no és tant còmode com anar al supermercat perquè la llet fresca es conserva menys dies i, per tant, s’ha d’anar més sovint a comprar-ne. Un altre tema que molts han comentat ha estat el del preu, ja que consideren que és car si es compara amb altres marques. Tot i així, els agricultors defensen que les bones marques tenen uns preus similars. Sobretot aquells qui treballen aprofiten per comprar-la només durant els caps de setmana o en dies puntuals. Per contra, els més grans defensen que s’està incorporant novament un hàbit que havia desaparegut fa temps, el d’anar a comprar expressament la llet directament dels productors.

Les dificultats amb l’Administració

Els distribuidors s’han trobat dificultats per part d’alguns Ajuntaments a l’hora de posar màquines expenedores de llet fresca pasteuritzada a la via pública, perquè cadascun té una normativa diferent al respecte. En el cas de Barcelona o Sant Cugat, està prohibit. Un altre exemple el trobem a Granollers, on l’Ajuntament va denegar a l’empresa La lletera d’Osona els permisos per col·locar la màquina en espais públics al·legant que reben moltíssimes peticions per posar màquines al carrer, no només de llet. A més, el regidor de Mobilitat, Juan Manel Segovia, va defensar que col·locar una màquina podria suposar “un entrebanc més pels ciutadans en un moment en què pràcticament tot el centre de la ciutat estava ple d’obres”. En aquest cas, la Unió de Pagesos, un sindicat agrícola, va intervenir cedint un espai privat perquè La Lletera d’Osona pogués col·locar la seva màquina. Per la seva part, Joaquim Cassà, coordinador del Vallès Oriental del sector de la llet, ha defensat aquesta iniciativa i ha valorat molt positivament els resultats, tot afirmant que “ tothom té crisi, però el sector de la llet fa molts anys que la pateix, perquè hi ha quatre anys dolents i només un de bo”.


Els diners, el motor de la Fórmula 1

La Fórmula 1 és la competició de cotxes més important del món. La temporada comença a meitats del mes de març al Gran Premi de Bahrein i acaba al mes de novembre al Gran Premi d’Abu Dhabi. Podem trobar vint-i-quatre pilots distribuïts en dotze equips (dos pilots per cada equip). Cada any hi ha una gran expectació per veure els pilots en els seus monoplaces i gaudir de les curses, els avançaments, les aturades a boxes, els xocs que es produeixen... Tots els mitjans de comunicació es fan ressò de tots els entrenaments i les curses que es disputen i això produeix que hi hagi molts patrocinadors que vulguin finançar als equips. Ara bé, que succeeix amb els joves pilots que estan en competicions inferiors? Doncs que no tenen tant ressò mediàtic. Això els causa grans problemes econòmics, ja que molts d’ells no troben patrocinadors i es veuen obligat a deixar la competició.




El principal problema dels joves pilots són els diners. Si no tenen diners no poden entrar a cap equip a competir. Les categories inferiors (Fórmula BMW, World Sèries, Fórmula Renault, GP2, GP3, F3i F2) són un mercat: els equips posen un preu i si el pilot té els diners suficients pot pagar i entrar a l’equip que desitgi. Aquest no és el problema per la gran majoria de joves pilots, ja que a molts d’ells no els falta els diners. Aquests nois no tenen mal de caps financers gràcies a les fortunes dels seus pares, els quals els paguen el que faci falta. Ara bé, per tots aquells que no disposin d’un compte corrent gaire elevat és un calvari constant. Això és el pa de cada dia de Ramon Piñeiro, vuit vegades subcampió d’Itàlia i vigent subcampió d’Espanya més jove de la història. Piñeiro va començar a córrer als tres anys i als quatre ja tenia el seu primer kart. Va estar dues temporades a la Fórmula BMW com a pilot oficial gràcies a una beca que aquesta empresa li va concedir per guanyar una carrera. Actualment es troba a la Fórmula Palmer- Audi perquè és la més barata. Els vint-i-cinc cotxes participants pertanyen a l’empresa Audi i això provoca que tots tinguin els mateixos materials, corrin en les mateixes condicions i tinguin les mateixes oportunitats de guanyar. Com que no hi ha competitivitat entre equips el preu de mercat baixa de manera molt notòria. La categoria germana és la F2, per la qual Piñeiro encara no ha aconseguit el pressupost necessari per entrar a formar part.

El capritx o les ganes de voler competir pot sortir molt car a aquells que vulguin formar part d’aquest món. Córrer durant un any a un jove pilot li pot costar 50.000 €, ja que s’ha de pagar totes les despeses de vols d’avió, hotels, cotxes de lloguer i materials necessaris per córrer. També s’inclouen les despeses que ha d’assumir si pateix un xoc en una cursa o entrenament i el cotxe queda malmès. Els entrenaments que vulgui realitzar un pilot també s’han de pagar a l’equip, que “l’únic que fa és ingressar; l’aprenentatge dels pilots només és una excusa”, segons Ramon Piñeiro. Els preus per entrar a les altres categories són els següents: la F3-FPA costa 900.000 €, i la GP-2 costa “un milió tres-cents o quatre-cents mil euros”. A part d’aquestes elevades quantitats econòmiques els pilots tenen present que han de pagar una fiança als seus equips i totes les reparacions del cotxe. Aquests són alguns exemples: a la Fórmula BMW la fiança són 3.000€ i totes les despeses que passin de 10.000€ ho paga el pilot; la GP-2 són 10.000€ la fiança i si es passa de 50.000€ ho paga el pilot; la F2 la fiança són 3.500€ i si es passa de 25.000€ ho paga el pilot. Tot depèn de la categoria i de l’equip on es trobi el pilot, ja que cada un té els seus propis negocis i interessos. “Els diners són la base per poder arribar a ser un pilot de les categories més altes. Si tens molts diners pots pagar més dies d’entrenaments, i això significa tenir més rodatge i més experiència. També has de tenir molts contactes que t’ajudin en la teva carrera i sobretot has de destacar moltíssim, has de ser un Alonso per arribar lluny”, comenta Piñeiro. Si un noi té molts diners podrà pagar al millor equip i així tindrà un bon cotxe. Per tant, sempre estarà al capdavant de la classificació. Això, però, no vol dir que sigui el millor pilot. Aquesta és la sort que tenen molts dels pilots de les categories inferiors. Aleshores, es pot dir que es tracta d’un món completament elitista, on el que es prioritza és el negoci i on els més rics sempre seran els guanyadors. Per aquest motiu, l’ex pilot de Fórmula 2, Germán Sánchez, va deixar les competicions i pensa que “en realitat, avui en dia donaria la meva vida per aconseguir un seient que em permeti córrer on fos, però no vull que els meus pares “cremin” un sol euro més en el meu somni. He aprés que no sóc el millor, però tampoc sóc el pitjor”. Aleshores, Germán opina que “fa quinze o vint anys amb talent i una mica de sort es podia arribar a la Fórmula 1”. Actualment, això és gairebé impossible.

Per aconseguir un patrocinador la millor manera és a través dels contactes. “És molt difícil que els joves pilots de categories inferiors aconsegueixin patrocinadors perquè els equips no se la juguen. Ells aposten per valors segurs i no agafen a nois que estiguin verds”, explica Sebastià Roca, periodista de motor de Televisió de Catalunya. Aleshores, Ramon Piñeiro comenta que “altres vies són enviar e-mails i anar a reunions per intentar convèncer als caps d’alguna empresa perquè pagui el cotxe al pilot”. Això, però, es dóna en casos aïllats. Piñeiro va tenir molta sort perquè després d’enviar cent cartes a diferents empreses, Caja Madrid va ser la única que li va respondre i va marxar a la capital espanyola per aconseguir el seu patrocini. El va obtenir i encara li queda un any de contracte amb aquesta empresa. Els contractes que un pilot signa amb el seu sponsor són d’un any de durada. Això suposa un gran inconvenient pel pilot perquè quan acaba la temporada ha de tornar a busca un nou patrocinador, sempre amb el temor de no trobar-ne cap. “El que volen els equips és repercussió mediàtica i si no la tenen busquen altres pilots que els hi puguin donar. Quan contracten a un pilot busquen el negoci, és a dir, volen rendibilitzar el que han invertit, però moltes vegades no ho aconsegueixen. Aleshores, no et renoven el contracte. Això és l’habitual”, segons Ramon Piñeiro. Sebastià Roca corrobora les paraules del pilot, ja que “el que volen els equips és sortir als mitjans de comunicació. Per això, si no hi ha bons resultats deixen al pilot. Normalment, el principal patrocinador és la família, ja sigui perquè té molts diners, perquè l’equip és seu o perquè hi ha un vincle familiar amb alguna persona important dins d’aquest món”. Germán Sánchez és de la mateixa opinió que Ramon Piñeiro perquè “avui en dia ja no puja ningú sense aportar una gran quantitat de diners, i això fa mal... És un esport que encara que siguis algú mediocre, a base de donar voltes i voltes arribaràs a ser algú decent”. El mateix li va passar a l’ex pilot de Fórmula 3, Dani Campos. Un dels motius pels quals va deixar les competicions va ser per no aconseguir un patrocinador a temps. “En el món de la Fórmula 3, en especial, t’has d’espavilar a base de tenir contactes i conèixer a molta gent perquè t’ajudin. El patrocinador que tenia em va deixar i jo vaig abandonar per dedicar-me als estudis”, comenta Dani Campos.

Una de les ajudes que, a priori, poden ajudar molt als pilots més joves són els programes de Joves Pilots que tenen equips com Red Bull, Ferrari, Renault o McLaren. Això és el que pot pensar la gent que no està ficada en aquest món, però Piñeiro ens comenta que “per entrar en un equip com aquests has de tenir moltíssims contactes”. El que realment volen els equips “és patrocinar la seva marca, i de cara el públic sembla que ells siguin els millors del món perquè ens estan ajudant. Quan marxes, però, ja ni se’n recorden de qui ets”, recorda el subcampió d’Espanya. Ferrari, per exemple, no facilita gaire les coses perquè només accepta pilots d’origen italià. Altres equips ajuden als pilots que tenen més diners i perquè els seus pares són molt influents. Sebastià Roca també recorda que hi ha altres institucions que recolzen als pilots. Una de les ajudes més importants és a través del programa Joves Pilots del Circuit de Catalunya, juntament amb el RAC i la Generalitat de Catalunya. “ No trobaràs cap equip que no tingui un interès de rerefons per ajudar a un pilot. Sempre són institucions i governs qui els recolza econòmicament”, declarar el periodista català.


Ara bé, un patrocinador pot deixar de donar un sponsor per dos motius: “un és que el pilot no el pugui pagar i l’altre són els mals resultats que pugui tenir. Han hagut molts pilots que no han pogut progressar perquè no han aconseguit els resultats que volia l’equip”, comenta Sebastià Roca. Per poder competir dins d’aquest món del motor és bàsic tenir molts diners i obtenir bons resultats. Aleshores, el pilot podrà elegir el millor material i el millor equip per competir amb el millor cotxe. Sebastià Roca recorda que “a la Fórmula 1 no estan els millors pilots, sinó els que han tingut més oportunitats. El 80% és el cotxe i el 15% el pilot”. Actualment, en la categoria reina hi ha molts pilots que compleixen aquests requisits. Tant el pilot Ramon Piñeiro com el periodista Sebastià Roca han comentat que el pilot català “Jaume Alguersuari no és un pilot bo, però gràcies al seu pare està a on està (Piñeiro). Aquesta temporada ha pagat sis milions d’euros per poder córrer amb Toro Rosso (Roca)”. D’aquesta manera es demostra que és un esport on les qualitats dels pilots brillen per la seva absència, ja que “si tens diners pots arribar a ser campió del món. Aquí no compta que siguis bo, sinó que depens dels diners que tinguis”, explicar Sebastià Roca.

Un altre dels problemes que es pot trobar un pilot és la compaginació dels estudis amb les curses i els entrenaments. No seria el cas dels nois rics, ja que ells s’ho prenen com un hobbie. “A més no es pot comparar la il·lusió que té un noi amb falta de recursos amb un pilot que li paga tot el seu pare”, ens comenta el jove pilot de Fórmula Palmer-Audi. Per Piñeiro no es poden ajuntar els estudis i els cotxes. Compaginar-ho és molt complicat perquè “quan no trobes patrocinadors t’enfonses i l’últim que tens ganes és d’estudiar. Quan acabes una carrera no pots anar a l’hotel i posar-te a estudiar perquè el que estàs pensant és en la cursa i el que has fet bé o malament. És molt difícil estudiar, mentalment estàs fos”. També influeix el fet que “et pots passar tot el dia buscant patrocinadors. Per exemple, estàs a classe sabent que has d’enviar un mail molt important a un possible sponsor i del que expliquen a classe ja no te n’assabentes de res”, comenta Piñeiro. Un cas semblant li va succeir a Dani Campos, ja que va haver de prioritzar els estudis abans de les carreres. “Com que és un món que es mou per interessos i molts diners, em vaig adonar que no podria seguir pagant a l’equip (i el patrocinador, com he dit abans, hem va deixar). Aleshores, és quan vaig decidir deixar-ho i aprofitar els estudis per tenir un futur millor”, comenta en Dani.

Avui en dia sí que existeixen canals de televisió que es dediquin a parlar d’aquests joves pilots, però tenen poca audiència. Un d’ells és el Canal 33, de Televisió de Catalunya. Els mitjans de comunicació són un altre negoci. Aleshores, com que els equips de les categories inferiors no reporten diners als mitjans “no trobaràs un espai de trenta minuts en televisió que parli sobre aquest tema perquè no és rendible”, comenta el periodista de motor. Si hi haguessin més minuts de televisió dedicats als joves pilots segur que seria una petita ajuda per ells per escalar professionalment, però igualment haurien de seguir pagant les elevades xifres econòmiques per seguir competint. Un altre dels motius pels quals aquests programes televisius no són un èxit d’audiència és perquè el que interessa a la gent són els pilots coneguts. “El que vol saber la gent que mira la Fórmula 1 és observar què fa l’Alonso o el Schumacher”, declara Sebastià Roca.


Consens o fal·làcia? La polèmica plaça

La reforma de la plaça Lesseps ha sigut i segueix essent un tema que ha dut molta cua i polèmica des de ben entrat l’any 2.000 fins avui. Dins del conflicte que ha provocat la realització i presentació dels projectes i les obres, veiem dues parts ben confrontades: L’administració pública i els veïns i comerciants de Lesseps, els quals varen associar-se en motiu d’aquestes reformes per a vetllar pels seus interessos.


La versió de l’administració: Un projecte consensuat.
Carles Sanfeliu i Cortès, Director de projectes

La plaça es entesa per l’ajuntament com un element clau dins un conjunt d’actuacions a la Ronda del Mig, per tant és una part important de via ràpida dins la ciutat. Les renovacions no només havien de tendir a la transformació parcial de la ronda, que és un element bàsic del flux de trànsit (com a conseqüència directa és facilita el pas de vehicles), sinó que també, s’ha de vigilar els interessos del veïnatge, mitjançant passos de vianants, la plantació d’arbrat i la preferència del transport públic enfront del privat. L’any 2000 L’Institut Municipal d’Urbanisme mitjançant l’empresa pública Bagur SA va convocar al desembre una sèrie de concursos d’urbanització pública, una de les quals era el disseny del projecte de l’anomenada plaça. S’hi van presentar 6 equips d’arquitectura i enginyeria. Els projectes guanyadors van ser els proposats per L’Albert i David Viaplana. Tal projecte va ser exposat al públic l’any 2002, concretament al més de febrer tot i que va ser rebutjat per la majoria.

Va ser llavors quan es formà una aliança en forma d’una creació mixta del projecte on s’hi van incorporar forces polítiques representades al consell i les entitats cíviques del barri ( Veïns, tècnics municipals etc.) Entre aquests hi havia Ole Thompson, enginyer de trànsit, Salvador Rueda enginyer de medi ambient i Itzar González, arquitecte.

Tal i com Carles Santfeliu, director de projectes, afirma, es volia aprofitar el present moment de construcció de les obres de la línia 9 del metro per a fer un canvi global de l’espai: això necessitaria el màxim consens entre els ciutadans afectats. Nous criteris varen ser annexats al projecte i, finalment, al setembre del mateix any es van exposar a la parròquia de Josepets. A part de presentar la maqueta, també va organitzar-se una consulta popular que es plasmà en un document titulat Nous criteris per a la reforma de la plaça Lesseps. Finalment, dits canvis van ser acceptats. Al febrer del 2003 es va reiniciar el projecte de reforma amb la participació de la comissió de seguiment creada per aquest motiu.

Finalment les característiques principals de dita nova proposta són les que segueixen:
• Recuperació del pendent natural de la plaça
• Recuperació de noves connexions viàries tallades pel pas del cinturó (carrer Homer, Mare de Déu del Coll- Torrent de l’OIla.
• Increment de zona verda
• Incorporació del futur corredor verd de l’Hospital Militar a la plaça
• Dimensionar el viari de la plaça amb la previsió de la reducció del trànsit privat.

La construcció fou acabada i inaugurada el dia 5 d’abril del 2009.

Associació de veïns i comerciants de Lesseps: “El concurs res, això és una fal•làcia”.
Josep Maria Flotats: President de l’associació
Mireia Bargalló: Vicepresidenta

L’associació de Veïns i Comerciants de Lesseps va ser creada el 26 de novembre del 2008. És una organització sense ànim de lucre ni inclinació política que intenta vetllar pels interessos de les persones que viuen a la plaça i el seus entorns.

Per a començar, Josep Maria Flotats rebat la característica participativa de la població. “El concurs res! Això és una fal•làcia!” Si que s’ensenyaren plànols i la maqueta, però a mida que el projecte anava prenent forma, la gent va començar a sentir decepció i descontent. Per lluitar contra quelcom que no agradava, van haver-hi únicament dues maneres de fer pressió. Primerament, Flotats ens nombra les consultes al veïnatge que van tenir lloc a Josepets durant la segona presentació del projecte: Simplement es plantejava als veïns la direcció que prenien al agafar el metro i els hi feien marcar una línia. Com a segona via, quan es va presentar la primera proposta, un grup de persones crearen una plataforma amb l’objectiu de representar els afectats per a les obres i millorar aspectes d’aquesta al seu favor, com per exemple enderrocar una rampa situada davant de les seves cases apart d’altres elements arquitectònics molestos.

Tot i així, el projecte nou era molt pitjor segons la plataforma que no pas l’estat de la plaça. És així com s’iniciaren les reunions per frenar la tirada endavant del projecte. La casa Ramos fou la que animà i va promoure tal associació. Al principi la plataforma funcionava molt bé, però poc a poc la desconfiança va anar prenent terreny de la situació. Segons Flotats no van actuar d’acord amb els interessos globals: va haver-hi un aprofitament per part dels caps, que, segons Flotats, s’arreglaren el propi edifici aprofitant l’avinentesa. Gradualment es va anar reduint perquè “el barco no anava enlloc” assegura el President. També declara que el consens entre els interessats i l’administració és inexistent, ja que només es va fer seguint la veu d’aquesta casa en concret.

I... Avui?

Actualment l’associació té pendent seguir fent el seguiment del metro fins que l'acabin i, al cap d’uns anys, assegura que tornaran a reivindicar novament unes reformes per la plaça on s’hi demanarà:

• Anivellar el terreny
• Més humanització i facilitacions per cecs i discapacitats amb cadira de rodes.

Avui ja s’està parlant amb arquitectes. Es presentarà un projecte en escala real que abans de ser proposat a l’ajuntament es presentarà al poble per a saber què en pensa.

Educació sexual en alerta

Mesuren 19 centímetres de llargada i 4,5 centímetres de diàmetre: són els nous preservatius talla XS, adaptats per nens de 12 anys, que es van començar a comercialitzar a Suïssa fa dos mesos. Després que la Comissió Federal per la Infància i la Joventut constatés, en un estudi, que els joves entre 12 i 14 anys presentaven un elevat índex de relacions sexuals i que, a més, la major part d’aquest percentatge considerava massa gran la talla del preservatiu estàndard, el Govern Suís va decidir posar-hi solució. El nou producte rep el nom de Hotshot i cada paquet de 6 unitats, disponible a qualsevol centre farmacèutic, té el preu de 5 euros.
La venta d’aquests preservatius podria arribar a implantar-se, en qüestió de pocs mesos, a Gran Bretanya. Tenint en compte que, a Suïssa, l’edat mínima legal per mantenir relacions sexuals consentides és als 16 anys, aquesta nova mesura genera molts dubtes i reflexions sobre la sexualitat en l’adolescència.
Elena Crespi, psicòloga i sexòloga de l’Institut d’Estudis de la Sexualitat i la Parella, creu que “la realitat ens diu que els joves cada cop comencen més d’hora, però el remei per què es tinguin conductes responsables no és fer preservatius a mida de nens, sinó fer una educació sexual més adient des de ben petits”. El Codi Penal espanyol fixa els 13 anys com l’edat mínima de consentiment sexual, però l’edat mitja es situa entre els 14 i els 16. Tot i així, Crespi no creu “que aquí, a Catalunya, l’edat baixi tant com per què haguem de fer preservatius per adolescents de 12 anys.”
En efecte, és cert que els joves s’inicien cada vegada més d’hora en la sexualitat. Segons dades estadístiques del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, el nombre total d’interrupcions voluntàries de l’embaràs (IVE) durant l’any 2008, en centres autoritzats, ha estat de 26,932, és a dir, un 13,2% més respecte l’any anterior. D’aquesta xifra, un 10,9% dels avortaments legals són de joves entre 15 i 19 anys.
La venta de la píndola de l’endemà sense necessitat de recepta mèdica i la implantació de la nova Llei d’Avortament –que permet a les noies de 16 i 17 anys avortar sense el consentiment dels pares– són només alguns dels factors que confirmen aquesta precocitat.
Mercè Gomà és propietària de la Farmàcia Mercedes Gomà de Cervera. Fa uns mesos que pot dispensar la píndola postcoital a clients de qualsevol edat, sense cap tipus de recepta ni control, i assegura que no són poques les noies que vénen a comprar-la. “En ocasions, s’ho prenen com a un mètode habitual”, explica Mercè Gomà, “es relaxen i no pensen que, abans de prendre’s la píndola, es pot recórrer a altres mètodes –pastilles anticonceptives mensuals, l’anell vaginal...– i estalviar-se aquesta situació. No s’ha d’utilitzar per sortir d’un mal pas, sinó com a últim extrem”. A banda d’això, Gomà també es pregunta si aquesta tasca hauria de correspondre, realment, al sector farmacèutic: “Jo no puc vendre un antibiòtic sense recepta però, en canvi, puc proporcionar a les nenes aquest concentrat hormonal tantes vegades com me’l demanin. Ho trobo molt incoherent”. A diferència de Gomà, la farmacèutica Maria Teresa Solans ha optat per l’objecció de consciència, és a dir, no dispensar la píndola als clients. “Tot és un joc de política”, declara, amb contundència, Solans, “No sóc ningú per decidir si puc vendre la píndola del dia després a joves, per exemple, de 13 anys.”
Però aquests casos, tal com afirma Elena Crespi, “no deixen de ser petits apagafocs que, realment no enfoquen el problema principal”, detalla la sexòloga, “no es tracta de poder comprar la pastilla a la farmàcia o d’avortar amb 16 anys sabent-ho els pares o no. Es tracta de com una noia de 16 anys ha pogut arribar a aquest punt.” Manuel Flo, psicòleg i sexòleg, també està d’acord en què el que falla és l’educació sexual: “s’educa biològicament però no s’educa en temes de sexualitat i afectivitat. Els adolescents estan sent bombardejats, constantment, per pel•lícules, publicitat, sèries de televisió, Internet... I és fàcil que acabin copiant uns models de sexualitat que no s’ajusten gens a la realitat”. És evident que, tenint en compte la societat en què vivim, els joves estan perfectament informats sobre el sexe, però segueixen trobant-se amb les mateixes llacunes i problemes de sempre com, per exemple, els embarassos no desitjats o les infeccions de transmissió sexual.
Per tant, posar-nos a formar sexualment als adolescent de 14 anys tampoc és la solució. “Tota la informació ja la tenen”, explica Crespi, “el que s’hauria de fer és iniciar temes d’educació més aviat afectiva que sexual, perquè no els hi explicaràs què és la sexualitat a nens de 3 o 4 anys, però sí que pots començar a dir les coses pel seu nom: que agafin consciència en diversos temes com, per exemple, saber que el cos és seu, saber quan dir que no, a quines coses poden jugar i a quines no, intentar ensenyar habilitats socials, d’autoestima... i aleshores ja arribarà el moment que toqui parlar se sexe”.
Però qui se n’encarrega d’aquesta tasca? “S’ha de parlar a casa, s’ha de parlar a l’escola... i s’ha de fer amb tranquil•litat, veient que no es tracta de res dolent ni brut”, afegeix Manuel Flo. Tot i així, segons Elena Crespi “es van passant la pilota entre pares i escoles i tot acaba en alguna xerradeta. Amb això no n’hi ha prou. Les xerrades només informen i, d’informació, ja en tenim tots”. En ocasions, l’escola es podria implicar més en aquests assumptes, però els pares són un pilar bàsic per l’educació dels adolescents, i més de cara a la sexualitat.
En efecte, vendre preservatius de talla XS, fer més accessible la píndola de l’endemà o reformar la Llei de l’Avortament són, tan sols, elements que apunten cap a un mateix problema: la manca d’una educació tant sexual com afectiva des de ben petits. Encara que tot plegat ens faci pensar que, amb els anys, els patrons del sexe han canviat molt “el que realment ha canviat és només la superfície”, afegeix Elena Crespi, que creu que “encara que es parli de sexe més obertament, se’n parla de manera molt superficial: el sexe és molt més que part de l’oci i crec que continua sent tabú”.

La llei de memòria històrica: un futur per el passat

Fa gairebé trenta cinc anys que es va reinstaurar la democràcia a Espanya i, des de llavors, sembla ser que moltes de les ferides que van quedar obertes no s’han arribat a curar mai. Tot just l’any 2004, amb l’arribada de Zapatero al govern, es va iniciar el procés d’aprovació d’una llei que donés suport a la investigació i recuperació de la memòria dels caiguts durant la Guerra Civil i la dictadura Franquista. Aquest procés ha estat molt lent i, a més de no estar finalitzat del tot, ha donat lloc a tot un seguit de controvèrsies com seria el cas del jutge Baltasar Garzón. D’altra banda, inicatives com la creació del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, han ajudat a que moltes famílies poséssin el punt final a unes històries plenes d’ombra i dolor. Pel que sembla, doncs, encara som a temps de proporcionar un futur al passat d’aquestes víctimes. Per a entendre com hem arribat fins aquí, però, cal remuntar-se als inicis.

La llei de memòria his
tòrica: un procés lent i aparentment inacabat

La llei de memòria històrica és la llei per la qual es reconeixen, s’amplíen drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la dictadura. Va ser aprovada pel Congrés dels Diputats el 31 d’octubre de 2007, partint del text del projecte de lley prè
viament aprovat pel Consell de Ministres el dia 28 de juliol de 2006. Inclou el reconeixement de totes les víctimes de la Guerra Civil, les víctimes de la dictadura, la obertura de les fosses comunes en les que encara reposen les restes dels represaliats pels sublevats a la Guerra Civil, fins llavors realitzades des d’entitats privades com l’Associación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH). Al 1969, 30 anys després del final de la Guerra Civil, Francisco Franco va dictar el Decret-Llei 10/1969, pel qual prescribien tots els delictes comesos pel franquisme abans de l’1 d’abril del 1939. Amb l’arribada de la democràcia, es van anar promulgant una sèrie de decrets i lleis específiques per a tractar de compensar els agravants i sofriments d’aquells que van patir els avatars de la guerra al bàndol republicà o la presó durant l’època franquista. Totes aquestes lleis, decrets i disposicions han estat millorats i ampliats per algunes comunitats autònomes. El programa electoral del PSOE per a les eleccions del 2004 no inclïa cap esmena a la “memòria històrica”. Dins l’àrea cultural del programa, parlava de la creació d’un Centre Estatal de Documentació i Investigació Històrica sobre la Guerra Civil i el Franquisme. El procés que va derivar en l’aprovació d’aquest mateix es va iniciar el 10 de setembre del 2004 amb l’aprovació d’un Reial Decret de creació d’una comissió interministerial, coneguda com la “Comisión Interministerial para el Estudio de la Situación de las Víctimas de la Guerra Civil”, presidida per la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega i que tenia com a objectiu final la “rehabilitació moral i jurídica” de totes les víctimes. El treball dut a terme per aquesta comissió, però, no va donar resultats. Va ser llavors quan els socis preferents del govern, Esquerra Republicana de Catalunya, Izquierda Unida i Inicativa per Catalunya (ICV), van expressar la seva decepció davant dels resultats de la comissió i van decidir presentar el 18 de novembre del 2005, les seves proposicions de llei per a la recuperació de la memòria històrica. El nou projecte de llei presentat pel govern el dia 28 de juny del 2006 tampoc no va satisfer del tot les parts implicades. Finalment després d’un llarg procés de negociacions, al desembre del 2007 es va aprovar la llei de memòria històrica. Aquesta incloïa entre d’altres disposicions l’anulació dels efectes dels judicis sumaríssims, la retirada dels símbols franquistes i la obertura de les fosses comunes a petició dels familiars de les víctimes.

Cas Garzón: una taca negra enmig de tot el procés


El llarg procés d’aprovació de la llei de Memòria Històrica ha portat tot un seguit de controvèrsies. El cas de jutge Baltasar Garzón, però, marca un punt d’inflexió. Fins ara, Garzón havia estat l’únic a iniciar una investigació dels crims del franquisme i les desaparicions durant la dictadura i la Guerra Civil. Tot això, però, sense comptar amb el suport d’un ampli sector del poder judicial, així com el Ministeri Fiscal encarregat segons la Constitució Espanyola de “promoure l’acció de la justícia”. Des del setembre de 2008, Baltasar Garzón va estar recopilant informació del govern, la Conferència Episcopal i diversos ajuntaments per a elaborar un cens de fusilats, desapareguts i enterrats a les fosses comunes a partir de la victòria franquista fins la Guerra Civil Espanyola. El 16 d’octubre del 2008, Garzón va emetre el primer auto declarant-se competent i justificant la seva intenció d’investigar les desaparicions registrades durant la Guerra Civil i els primers anys del franquisme. A partir d’aquí, va instruir l’apertura de 19 fosses comunes repartides per tot el país, entre les quals se supososava que havia el cos del poeta Federico García Lorca. Aparentment sembla que la causa que el jutge Garzón duia entre mans era del tot lícita. El cas és que, com era d’esperar, la decisió d’assumir pel seu compte la responsabilitat de restaurar la memòria històrica dels caiguts durant aquells anys no va causar una bona reació davant dels membres del govern i gran part del sector judicial. La decisió de declarar-se competent va comptar amb l’oposició de la Fiscalia de l’Audiència Nacional, que va interposar un recurs d’apel·lació davant l’organisme superior del Plec de la Sala del Penal de l’Audiència. El 18 de Novembre del 2008, el jutge es va inhibir a favor dels jutjats territorials on es trobaven les respectives fosses. Deu dies més tard el Plec de la Sala del Penal de l’Audiència Nacional va declarar la incompetència de Garzón en aquest cas per catorze vots contra tres. A més a més, un agravant d’aquest fet van ser les múltiples denúncies que va rebre el jutge per part de familiars de víctimes que consideraven inoportunes totes aquestes actuacions i que per tant es negaven rotundament a l’exumació d’aquestes fosses comunes. Posteriorment, el Tribunal Suprem va admetre a tràmit una querella contra Baltasar Grazón per prevaricació en el moment de declarar-se competent en la investigació dels crims de la Guerra Civil i el Franquisme, presentada com una acusació popular per les organitzacions d’ultra-dreta Manos Limpias (presidida per Miquel Bernad Ramón, ex-dirigent del pertit d’extrema dreta Fuerza Nueva) i la Falange Española y de las JONS, suposadament implicada directament per Garzón en el crims que es pretenien investigar. Cap intent de revocar aquesta decisió no ha donat resultats. De fet, Baltasar Garzón ha estat relacionat darrerament en altres querelles com el Cas Gürtel, cosa que l’ha perjudicat a l’hora de ser jutjat per la opinió pública. Sembla ser, però, que pel que fa el franquisme, Garzón ha rebut un cert reconeixement pel que fa les víctimes d’aquell període. Sense anar més lluny, el 24 d’abril d’aquest any 2010, milers de persones van participar a les concentracions i manifestacions convocades a tota Espanya per a denunciar la “impunitat” del franquisme i donar suport al jutge. Plataformes de reconeixement de la memòria històrica. EL plec extraordinari del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va decidir aquest 14 de maig de 2010, per unaminitat, suspendre de manera cautelar en les seves funcions a Garzón, després de que el jutge del Tribunal Suprem Luciano Varela acordés el 12 de maig l’obertura d’un judici oral per a la investigació dels crims del franquisme. La suspensió estarà vigent fins que el Tribunal Suprem, en el qual Garzón té obertes contra ell altres dues causes, decideixi sobre la culpabilitat o inocència. Mentrestant, queda a l’aire la possibilitat de que Garzón pugui incorporar-se al Tribunal Internacional de La Haya.

El Memorial democràtic de la Generalitat de Catalunya: un pas més per a la recuperació de la memòria històrica

El Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya és una institució pública creada l’any 2007 que té per finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i 1980. El memorial impulsa tota una sèrie d’iniciatives que serveixen per a enriquir i recuperar el patrimoni històric de Catalunya. La seu de la institució es troba al número 69 de la Via Laietana de Barcelona. L’Espai Memorial Democràtic és un equipament dedicat al foment de la cultura de la memòria democràtica. Tant l’auditori, com l’aula, el servei de documentació, el banc audiovisual de la memòria democràtica o als àmbits expositius són eines que el Memorial Democràtic ofereix a la societat i que serveixen per a desenvolupar iniciatives compartides i aprofundir el coneixement del nostre passat. Actualment l’Espai Memorial Democràtic acull una exposició temporal que porta com a títol “Fosses comunes: un passat no oblidat”. Aquesta mostra quan, com i on van sorgir les fosses comunes a Catalunya; el perquè de la seva pervivència fins avui i les opcions d’actuació en elles: des de la dignificació fins la exhumació i anàlisis de les restes al laboratori. Per damunt de tot però, és un homenatge a tots aquells que van morir i als seus familiars. A banda de l’exposició d’un gran nombre d’objectes trobats en les excavacions d’aquestes fosses, també es posa a disposició del públic una gravació dels diferents testimonis de gent que va aconseguir trobar les restes dels seus familiars gràcies a l’actuació del memorial democràtic.
El dia 16 de mai
g d’aquest any 2010, en motiu del seu nomenament en doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra el dia 18, Michelle Bachelet - expresidenta de Xile - va aprofitar la ocasió per a visitar aquesta exposició acompanyada del conseller Joan Saura, president del Memorial Democratic. Bachelet ha estat una persona molt implicada en la causa de la memòria democràtica a Xile, doncs el seu pare va morir a la presó com a pres polític durant la dictadura. Acabada la visita, Bachelet va defensar en les seves declaracions “justícia, veritat i reparació per a les víctimes”. El conseller Joan Saura, en el seu cas, va expressar la seva opinió sobre la suspensió de Garzón. Vet aquí les seves paraules: “La suspensió del jutge Garzón és una mesura incomprensible ja no només des de Catalunya o des d’Espanya sinó a nivell internacional. És una persona que ha estat investigant els crims feixistes i donant resposta a les necessitats dels familiars de les víctimes de saber on estaven enterrats els seus morts. A més això és encara més incomprenssible quan les acusacions venen dels sectors d’extrema dreta Manos Limpia i La Falange Española i evidentment les instancies judicials que han determinat aquesta suspensió i la obertura del judici oral jo crec que estan en contra del sentit comú i fins i tot de la dinàmica democràtica d’aquest país; doncs supendre jutges que fan la seva funció, independentment de si s’equivoquen o no, és un atac gravíssim al sistema democràtic. Per tant espero que finalment Garzón sigui declarat innocent i espero que a les pròximes hores pugui incorporar-se al tribunal internacional de La Haya.” Així doncs, amb la premissa “Revenja no, però justícia i memòria sí”, el Memorial Democràtic treballa en la seva tasca per a recuperar la memòria de totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme, esperant poder tancar aviat les ferides obertes en la història de Catalunya i Espanya.

Espai Memorial democràtic


El missatge d'una imatge


Des de fa anys, la bona aparença física és un factor molt important en una persona per tenir un bon paper dins la societat i és per això que cada cop es fan més esforços en vestir bé i donar una bona impressió. Alhora, cada cop hi ha més revistes i espais online, llibres i programes de la televisió que recalquen aquesta importància de la imatge i donen consells sobre com vestir o pentinar-se i sobre les últimes tendències.


Els professionals de la imatge


No tothom se’n surt a l’hora de saber quina és la millor camisa o el millor parell de sabates per posar-se en aquella ocasió tan esperada i que tants nervis ens suposa. “Què em deu quedar millor?”. A aquesta pregunta podria respondre un estilista, l’encarregat no tan sols de vestir i maquillar bé a algú, sinó també d’assessorar-lo fins al punt d’arribar a convertir-se en una figura essencial per a molts. Ell o ella ens ajudaria en la nostra imatge i ens donaria una visió objectiva de com ens veuen els demés.

Alguns consideren superficial el fet de donar tanta importància a l’aspecte físic i es pregunten si realment és tant important la imatge com per haver d’arribar a recórrer als serveis d’un professional del bon gust. “Tothom vol agradar als demés i donar una bona impressió i per això, a vegades es precisa de la nostra ajuda no tan sols per millorar la imatge, sinó també per sentir-se a gust amb un mateix, ja que si saps que els altres et veuran bé, tu ets sents més segur”-afirma Montse Martínez, estilista. D’altra banda, Núria Solé, psicòloga, va més enllà: “És normal que algú necessiti l’ajuda de professionals per millorar la seva imatge i així agradar als demés. A més, per com vagi vestit ja et dóna pistes de com se sent i com és. Segurament si va molt elegant serà una persona presumida, perfeccionista i preocupada per la imatge”. Estilisme i personalitat van agafats de la mà. Així, és important voler donar una bona imatge, però també s’ha de tenir present què estem comunicant a aquell que ens veu, sense deixar de tenir en compte que ens em de sentir còmodes amb nosaltres mateixos per així projectar “personalitat”, en el sentit de identitat pròpia. Tot i així, el fet de mostrar un tret característic nostre amb la manera de vestir fa que puguem jugar amb la imatge que volem donar. “Segons la ocasió i el que vulguis transmetre t’has de vestir d’una manera o d’una altra, tot i que aquesta vestimenta no te la posaries per anar pel carrer o tot i que no reflecteixi realment la teva manera de ser. La part positiva de poder comunicar amb la imatge és que pots vestir-te com vulguis i així jugar amb diferents identitats”- afirma Montse Martínez. A aquesta opinió s’afegeix Núria Solé: “El fet que hi hagi tanta varietat de roba i tants estilismes diferents crea llibertat en l’individu per poder escollir”.


El cop d’ull dels coolhunter


Es pot dir que la moda i l’estil formen part de la cultura i per tant, són conceptes que comporten uns valors socials. Alhora, al estar tant “mastegat” aquest tema, ha sorgit un nou món de professionals: els coolhunter, els quals busquen innovació i estils diferents als què la gent no està acostumada per marcar tendències i noves formes d’expressió. El coolhunting no està solsament lligat a la moda, sinó que majoritàriament està lligat a empreses de tot tipus tal i com diu Víctor Gil “buscador de tendències” professional al seu article “Coolhunting,a la búsqueda de inspiración”: “se encuentra entre la estratègia, el márqueting, la investigación del consumidor y el I+D”.

L’origen de la paraula trendhunter o coolhunter va ser utilitzat el 1997 per la revista The New Yorker per a referir-se a Dee Dee Gordon, coneguda publicista que feia aquest tipus d’investigació de tendències en el mercat tant poc comú en aquella dècada.

Els caçadors de tendències, nom per com se’ls coneix a Espanya, estan de moda i a tot arreu i no són fàcils de veure, ja que la seva professió els demana passar inadvertits per poder captar millor l’essència de cada persona i del producte que desperta atenció. Alhora són tafaners i curiosos de naixement i es fixen en detalls que passen desapercebuts per molts ulls que deambulen per l’estressant ciutat sense observar res amb deteniment. Es mouen per aeroports, bars, discoteques i botigues i pels llocs de trobada d’algunes tribus urbanes. S’ha de tenir un talent innat i una certa intuïció per ser capaç d’imaginar-se que és allò que es portarà dintre de poc. A més, la seva autonomia i el fet que aquesta professió sigui més o menys recent fa que els professionals “de tendències” siguin molt buscats i demandats. Cada cop són més les empreses que acudeixen a ells per a posicionar-se per davant d’altres empreses de la competència i posar al mercat un producte que creï el deliri entre els consumidors. Tot i així, el coolhunter no pot passar informació a l’empresa sobre el què creu que es portarà, sinó que la seva feina requereix un estudi més elaborat i per a això recorren a les enquestes o qüestionaris per saber si aquell “nou possible producte de moda” pot interessar o serà rebutjat. Alhora, aquests professionals són culs inquiets i molts d’ells treballen en diferents ciutats des d’on envien informació gràcies a les notes preses en les seves mini llibretes que porten sempre amb ells i als seus reculls fotogràfics.

El coolhunter que treballa i busca les noves tendències en moda i l’estil que es portarà fa una gran recerca a través de diferents eines com l’observació detinguda de la gent del carrer, no tan sols per esbrinar quina peça de roba crearà furor, sinó també la imatge que transmet aquella persona vestida així. L’estil no és una forma de vestir, és una actitud i això, en el fons, és el que crea adeptes i seguidors.

dimecres, 19 de maig del 2010

Barcelona: ciudad de ladrones

En los últimos meses, Barcelona se ha convertido en una “ciudad de ladrones”. Así lo expresa Isabel Mullor, propietaria de una tienda de ropa en la Rambla Catalunya, una de las calles más concurridas del núcleo urbano. Los robos se han extendido a diversas zonas de la ciudad, entre las cuales destacan sobre todo San Gervasio y Sarriá. Tanto particulares como los pequeños negocios están sufriendo esta inseguridad que empieza a amenazar la calma de Barcelona.


Isabel Mullor, propietaria de Mullor Infants


Se han roto los límites

La delincuencia ha alcanzado niveles insospechables. Además de atracos a particulares, asaltos a negocios, también comienza a profanar lugares religiosos. La Iglesia de San Ildefonso fue asaltada por una pareja a mano armada. “A punta de pistola, robaron el bolso de dos mujeres que estaban dentro de la Iglesia”, dice Manuela, camarera de un bar de la calle Amigó.


Panadería Paul


En la zona de Sarriá y Sant Gervasi, las calles que rodean el famoso Mercado Galvany son propensas a protagonizar escenas de atracos. Una de las panaderías Paul fue atracada por dos jóvenes que, después de amenazar a la dependienta, se llevaron consigo la caja registradora. Carmen Godoy, residente de la zona, afirma haber visto cómo huían los delincuentes: “Estaba bajando por la calle Amigó cuando oí gritos. De pronto salieron corriendo los dos sujetos, y desaparecieron calle abajo.”


Las víctimas del miedo

En tan sólo un mes, Carmen Godoy ha sido víctima de un atraco y presenciado dos. Un sábado por la mañana, al salir de su casa a as 10 de la mañana, una motocicleta se le acercó por la acera. Cuando de golpe notó como le estiraban con fuerza el brazo, robándole el bolso.

Los vecinos sienten miedo ya que los robos pueden producirse a cualquier hora del día. Un jueves por la noche del pasado marzo, un ladrón abrió el bolso de una chica robándole el teléfono móvil y una cámara digital, en la discoteca Sutton de la calle Tusset.


Discoteca Sutton


Uno de los porteros del local - que no ha querido dar sus señas - avisa a la gente de dejar los bolsos en el guardarropía para evitar tales situaciones: “Nunca se debe llevar el bolso encima. Entonces es cuando te roban”. Adriana G., amiga de la víctima y residente de la zona, afirma la normalidad de estos sucesos: “Claro que roban en esta zona. Saben que hay dinero, y que la gente que viene a bailar aquí lo tiene. ¿Dónde sino van a robar mejor?”.

Este tipo de situaciones se han vuelto tan frecuentes en la zona que hasta son hechos “normales” del día a día. María G. afirma sentirse insegura en su propia calle, a pesar de disponer de un portero las 24 horas del día, “Siempre pido al taxi que me espere hasta entrar en casa. A veces se esconden en las porterías y, justo cuando quieres entrar, se cuelan y te atracan”.


El perfil del delincuente

Actualmente, los delincuentes han profesionalizado más sus técnicas y cambiado su perfil. En zonas como Sant Gervasio y Sarriá, los residentes exponen que se trata de un nuevo tipo de ladrón que sabe como pasar desapercibido. O bien van en automóviles caros o en motocicletas buenas, y visten ropas de calidad, o llevan trajes como si fueran empresarios.

En el caso de los motoristas, el casco les permite que no puedan ser identificados ya que ocultan su rostro. “El ladrón típico es ahora un hombre bien vestido, con traje, que suele ir en moto”, dice Carmen Godoy.

En Rambla Catalunya, los pequeños y grandes negocios cooperan entre ellos y celebran reuniones de propietarios para hablar de la situación. “Ya no estamos hablando de la típica gitanita que quería hacerte un chanchullo, ni del drogadicto que venía a pedirte dinero. Ahora los ladrones visten con ropa de marca. El perfil ha cambiado completamente respecto hace unos años”, afirma Isabel Mullor, que ha sufrido diversos intentos de robo en su tienda.


¿Cómo se detectan?

Para advertirlos, se han observado algunas características y tendencias que los delatan. Aunque vistan con ropas de marcas, es frecuente que se descuiden algunos aspectos del físico que pueden ser determinantes. Los propietarios de tiendas de Rambla Catalunya y San Gervasio se fijan en detalles como los zapatos, las uñas o hasta el estado del cabello. “A veces ves a una chica guapa, bien vestida y moderna, con gafas de sol de marca. Y al mirarle las uñas ves que las tiene rotas y negras”, expone Mullor.

Por otro lado, con el “fenómeno de los motociclistas”, la única manera de protegerse es escuchar, y estar alerta por si se acercan por la acera. “Siempre suelo escuchar cuando voy por la calle. Y cuando oigo que viene una moto me aparto”, dice una residente del barrio de Sarriá, que no ha querido identificar su nombre.


Tienda Mullor Infants


Nuevas formas de protección

Gran parte del vecindario ha tenido que cambiarse los sistemas de seguridad; se adaptan los pisos con alarmas, varias clavijas o se refuerzan las cerraduras. Un cerrajero de la zona, que no ha querido dar su nombre, afirma que en el último año la situación se está volviendo precaria. “Ayer tuve que cambiarle la cerradura a una mujer, a quien le entraron en su domicilio y la pegaron hasta dejarla inconsciente”.

Se recomienda, como medida esencial, reforzar las cerraduras. Para entrar en los domicilios, los ladrones han desarrollado nuevas técnicas y procedimientos caseros. Utilizan tarjetas magnéticas, mediante las cuales consiguen abrir las puertas y robar en el interior de las casas de los particulares. “Es imprescindible poner el recojo, así las tarjetas no pueden abrir la puerta”, comenta el cerrajero.


Las medidas policiales

A pesar del incremento de robos, fuentes policiales aseguran la presencia de agentes en las zonas más propensas. En Rambla Catalunya, los propietarios afirman contar con el respaldo de agentes secretos, que visten como paisanos para pasar inadvertidos. “Dos agentes de policía suelen venir y nos preguntan qué tal estamos, nos comentan la situación”, dice una dependienta, que no ha querido ser identificada.

Sin embargo, hay particulares que no opinan lo mismo. “Deberían ensanchar las medidas policiales, las sociales y dar más trabajo a la gente. Todo es culpa del desempleo y de la falta de presencia policial. Así todo esto no pasaría”, afirma Godoy.


Ante el incremento de robos, la inseguridad se va apoderando del núcleo urbano. “Lo único que puedo hacer es no llevar demasiadas cosas en el bolso, ni pasear por zonas deshabitadas. Si me amenazan no me resistiré, porque me harían daño. Como ciudadana, no puedo hacer nada más”, afirma contundentemente G. M, residente del barrio de Sant Gervasi.