dilluns, 26 d’abril de 2010

Modernitzant la llegenda

Un any més les roses han vestit els carrers de Barcelona de vermell per a la diada de Sant Jordi. Els autobusos llueixen banderins amb la bandera catalana, i tot i que el dia és més aviat gris es respira una alegria general. Desenes de parades de joves i no tan joves es disputen la venta de llibres i roses, i davant de tanta oferta els carrers s’omplen irremeiablement. A la Rambla Catalunya una riuada de gent es passeja amunt i avall, fins a portal de l’Àngel, on la aglomeració no és menor. En aquest dia es respira un aire diferent, peculiar. La ciutat sona diferent, entre el so de les multituds, els crits per promocionar les parades de roses, i el trànsit general. Les paradetes de roses aquest any han augmentat increïblement en nombre i, en el millor dels casos, estan a tres metres de distància l’una de l’altre. Aquesta competència ha obligat als venedors a millorar les seves ofertes, i no només baixant els preus de les roses, sinó fent obsequis amb la compra d’aquestes. Una magdalena, un punt de llibre, una copa de cava o un poema amb cada rosa per a l’estimada, i si no tens estimada gairebé pots estar segur que en alguna parada te l’oferiran per tal de vendre una rosa. Sembla que la crisi ha fet créixer el nombre de persones que aprofiten per treure un benefici econòmic en aquest dia, fent canviar la tradicional llegenda per un drac que esmorza magdalenes, i un cavaller que lluita fins al capdamunt de cava.
Un altre element que ha pres embranzida aquest any són els venedors ambulants de roses, molt útils per als enamorats mandrosos. Així que sembla impossible veient aquest panorama que alguna dona hagi quedat sense rosa en el 2010.Els homes, per altre banda, també han quedat ben servits, o almenys el mercat s’ha mostrat predisposat fent descomptes del 10% en la compra dels llibres a les llibreries, en algunes fins i tot del 20%. Com cada any hi ha hagut un best seller que ha predominat en les ventes, aquest cop ha estat la col·lecció Millenium del difunt Stieg Larsson. Molts altres autors però, si s’han pogut exhibir en un dia com aquest davant dels lectors, com és el cas de Josep Maria Espinàs, qui s’ha prestat ha firmar el seu llibre atenent a una interminable cua de compradors. I per al jovent, sobretot en àmbit masculí, on sembla ser que la lectura costa cada vegada més, també s’ha innovat. Una alternativa per als xicots han estat les pel·lícules. Les dones cansades de comprar llibres que acaben per omplir-se de pols a les estanteries dels seus homes, han optat per regalar pel·lícules. És per això que també al FNAC, per exemple, el dia de Sant Jordi també hi té repercussió i es venen promocions especials per a la ocasió.
Tot plegat ha fet un cop més que el 23 d’Abril hagi estat un dia especial, on tothom, d’una forma o d’una altre, aprofita per sortir al carrer i gaudi d’un sentiment tradicional comú.

diumenge, 25 d’abril de 2010

El Sant Jordi segueix brillant sota un cel encapotat








Gris. Aquest és el color que desprenia la Capital del Maresme, i Catalunya en general, en un dels dies més especials per la cultura catalana i pel sentiment nacional. Ja feia dies que les previsions meteorològiques amenaçaven la Diada: “ruixats de forta intensitat a la zona central de la costa del Maresme”, alertaven els experts, però finalment el cel ha seguit contenint-se les ganes de deixat anar – un cop més aquesta primavera - un enorme aiguat que hauria esvaït la màgia d’un dia com aquest. Tot i això, el matí seguia sent gris. Ni el vermell més fresc de les roses, ni el mosaic de llibres que inundaven el centre neuràlgic de la ciutat ni tampoc la gentada que caminava amunt i avall per la plaça de Santa Anna i la Riera aconseguien fer brillar la Diada Nacional. Això sí, i com ja és tradició, marees de grups dels diferents centres educatius van florir entre les parades de roses i els llibres. “Des de l’escola es treballa molt el tema de la Diada, i com que també és tradició, encara que sigui un cop a l’any es regala un llibre als petits”, explica Mònica Ballesta, que porta la seva classe de sis anys a veure l’ambient que es respira per Sant Jordi. “És un dia especial, ja que la petita excursió clou tot el treball que s’ha fet perquè coneguin la llegenda de Sant Jordi i agafin hàbits de lectura”, afegeix. Les visites dels alumnes de les escoles han donat dinamisme i ambient festiu, i una mica de llum, al llarg del matí, tot i que la venda de roses i llibres no respon proporcionalment al número de persones que han passejat pel cor de Mataró: “Podria anar millor, però a mesura que s’acosti la primera hora de la tarda la cosa s’animarà”, assegura Núria Bas, venedora de roses per un dia a la Riera. Als peus de la Riera, Carme Calls assegura que amb tanta xicalla “hi ha molta gent però no es compra tant”. En el seu cas, hi ha l’opció de vendre roses amb una caixa que ells mateixos fabriquen: “Vam pensar, si fabriquem caixes, podríem vendre també roses”. De moment, l’experiència “està sent molt positiva”. Prop del centre neuràlgic d’aquesta Diada, però lluny de les aglomeracions que hi ha a la Plaça Santa Anna, justament en una de les cantonades de la Plaça de les Tereses, s’ofereixen roses personalitzades: “Per no fer un regal tant típic, tenim uns cartellets on es pot posar una petita dedicatòria”. “A més, on estem, la gent que està de pas ens ho compra a nosaltres que no té vint parades diferents al costat”, explica Laura Marxal.

A pocs metres de l’Ajuntament, la Plataforma Mataró Decideix també ha fet acte de presència en un dia tan assenyalat. La Plataforma ha instal·lat la seva guingueta per seguir recollint vots anticipats pel referèndum per la independència que tindrà lloc a Mataró el proper 20 de juny.


Pel que fa a la venda de llibres, la mítica llibreria Robafaves explica que els exemplars més venuts aquest any són el del programa d’humor de TV3 Crackòvia; El Asedio, d’Arturo Pérez-Reverte; Se sabrà tot, del periodista Xavier Bosch, o Sang Vessada, d’Asa Larsson
. També han tingut gran acollida entre el públic mataroní la biografia de Gerard Piqué i La màscara del rei Artur, de Pilar Rahola.

Els llibreters destaquen, així mateix, les grans xifres de vendes registrades pels llibres d’autors catalans. Des de la llibreria Actua asseguren que els ingressos per la venda de llibres no ha disminuït respecte l’any passat, tot i que la tarda de pluja de dijous va amenaçar la jornada i va provocar que molts compradors no sortissin a adquirir els primers llibres.

D’altra banda, i un dels actes que ja formen part del programa d’activitats del dia de Sant Jordi és la visita a l’Ajuntament. Desenes de persones han estat fent cua perquè els regidors del consistori, guies turístics per un dia, els expliquessin els espais més representatius i les anècdotes més curioses que s’amaguen darrera les portes de l’Ajuntament. Mentre el líder del PP, Pau Mojedano, explicava a un grup d’alumnes i les seves professores el significat de les imatges que es poden trobar al hall de la sala de Plens –entre les que es troba la introducció de Mataró a la Corona d’Aragó per Ferran II el catòlic o la inauguració del primer ferrocarril de la península ibèrica, obra de Miquel Biada- Xavier Safont-Tria, regidor de la CUP, esperava el primer grup que hauria de guiar. “En aquest guió que ens han passat que repassa la història del consistori incomprensiblement no es parla de la República”. Per això, Safont ha assegurat que posarà el seu granet de sorra en l’explicació: “Cal explicar com es va fer fora la monarquia i algun detall de l’Ajuntament de Mataró, com que el 1934 es va proclamar l’estat català penjant l’estelada al consistori”.


Un sant Jordi atapeït

Tota Catalunya s’ha immers en una pluja intensa de pètals vermells i espines: la reina de les flors, la rosa, es passeja, a canvi de quatre euros, entre les mans dels ciutadans, ciutadanes i turistes.


Parades plenes de gom a gom amb tota mena d’exemplars (on no hi falten els best-sellers de rigor), han pres possessió de l’espai. Les Rambles atapeïdes difícilment poden emparar la gran quantitat de massa que s’acumula, disposada a donar un cop d’ull als llibres i... potser picar i endur-se algun: per sant Jordi la compra és més que justificable.

Passat poc més de les 4 del migdia, l’hora ideal per fer la becaina abans de sortir a passejar, l’aire escàs es torna irrespirable. La marabunta creix a marxes forçades mentre que els llibreters no donen a l’abast. El temps acompanya... a mitges. Fa caloreta però, per sort, el sol s’oculta sota la capa grisosa dels núvols. Murmuris heterogenis que s’entrecreuen a l’oïda: català, castellà, anglès, italià... sembla que tota Barcelona s’hagi concentrat al casc antic. Tot i així, ja se sap que això no és cert: Gran de Gràcia a mitja tarda encara conserva bona part de caminaires inquiets inquiets que encara no han trobat la seva lectura ideal o que acaben de sortir de la feina. Fa més fresca i hi ha més llibertat de moviment, cosa que agraeix de tot cor qui no suporta la gentada.

Ales 8 del vespre i a les 9 cau una pluja fina. Els llibres, ben protegits han tornat als prestatges de les botigues. En canvi, Les roses impassibles segueixen esperant en remull al carrer ser les escollides per ser regalades a una enamorada.

Rosa que l'amor s'hi posa

23 d'abril, dia de Sant Jordi, ja de bon matí Barcelona es vestia amb els colors propis de la diada. Senyeres onejant al vent i paredetes plenes de roses i llibres començaven a fer-se un lloc als carrers de la ciutat. Tot i que el temps no acompanyava massa, ja es veia venir que seria un dia amb força activitat.

Cap a les nou del matí, un gran nombre de persones es concentrava al bell mig de la plaça de Sarrià per a planificar els últims preparatius, abans que comencés a arribar el públic. Així doncs, a corre cuita, es van acabar d’instal·lar les darreres taules on al llarg de la jornada s’exposarien tots els llibres. Dos o tres grups de joves van aprofitar el poc espai que restava al voltant de la plaça per a muntar les seves parades de venta de roses.
De fet, s’ha de dir que aquest any, el nombre de punts de venta d’aquesta flor tan simbòlica ha augmentat de manera espectacular. Sembla ser que en temps de crisi, molts joves ho han considerat una bona manera de treure’s un sobresou. Gairebé a cada cantonada se'n podia trobar. I és que amb tanta competència, molts van optar per a oferir alguna cosa extra: talls de pastís, madalenes, carmels en forma de llibre i rosa i fins i tot frases del Barça escrites en una targeta de regals. Conforme anava passant el dia, ja no era estrany sentir el renec d’un transeünt a qui li acabaven d’oferir la mil·lèssima rosa.
Com mana la tradició, Sant Jordi no és tan sols el dia de la rosa i el llibre, sinó també una molt bona ocasió per a demostrar tot l’apreci a qui més s’estima. És amb aquesta filosofia que, Flora Miserachs va obrir com cada any l’exposició del seu taller floral al carrer de l’avió Plus Ultra, al cor de Sarrià.
L’exposició consisteix en una llarga filera de gerros disposats a tota la llargada del carrer. Cadascún d’aquests gerros conté un ram de roses d’una espècie determinada, que apareix escrita en un rètol que es disposa al peu de cada recipient. El toc de màgia l’aporta tota la simbologia associada a cadascuna de les espècies, curosament triada pels membres del taller. A cada rètol, just sota el nom de l’espècie, s’inscriu el tipus d’amor que representa. Així doncs es poden trobar dels dels clàssics amor maternal, amistós, passional, dolç i etern, fins els més complicats com l’incomprès, secret, platònic i efusiu. Fins i tot l’amor impossible disposa de la seva pròpia representació. A més a més de gaudir de l'espectacle visual que conforma l'art floral, els visitants poden escollir i comprar la rosa que més els hi agradi.
"Fa exactament vint-i-tres anys que vam decidir muntar aquest taller", explicava Flora Miserachs. Des de llavors, són moltes les persones que cada any es desplacen expressament per a venir a veure l'exposició. De bon matí, l'ambient de la botiga era més aviat tranquil. Les roses, acabades de treure al carrer, lluïent fresques i esplèndides. Alguns van aprofitar aquella hora per a comprar la rosa amb la qual sorprendrien a la persona estimada. Abans de procedir a la compra, però, van fer passeig de dalt a baix del carrer repassant tots els amors possibles. Els més indecisos, van optar per a demanar consell a les dependentes. “Aquí la gent no compra la rosa. Bé, finalment sí, però abans d'això fan una anada, una tornada, una meditació, una observació. Aquest és el moment d’intimitat que té cada client. És un moment de reflexió, per a veure en quin punt s’està situat dins la historia de l'amor. L'amor és evolutiu, i passa per diferents estats: passional, efusiu, melancòlic, incomprès, entre molts d’altres.", assegurava Miserachs.
Aquest any, la botiga va mostrar la part més creativa i innovadora aportant deu nous tipus de roses amb els seus respectius significats. Durant tot el dia, multitut de persones van recórrer el carrer buscant la rosa ideal. I és que a cada rosa, l'amor s'hi posa.

dissabte, 24 d’abril de 2010

Catalunya es vesteix de Sant Jordi

Com cada 23 d’abril, dia de Sant Jordi, Barcelona es va tornar a omplir de color vermell i groc gràcies a les roses i a les banderes de Catalunya. On es va congregar més gent disposada a caminar i a observar durant hores l’ambient de celebració va ser al centre, a la Rambla, Passeig de Gràcia, Plaça Catalunya i voltants.

Molts es van llevar aquell matí amb la idea que plouria i que potser no viuria un Sant Jordi igual de maco que el d’altres anys, però s’equivocaven. Amb el sol deixant-se veure a unes estones més que a d’altres, el dia de Sant Jordi no va fallar i tots els barcelonins van surtir al carrer a disfrutar de l’ambient. Carrers i més carrers quasi intransitables per la gentada que reia acompanyada dels seus esssers més estimats i com no, parelles d’enamorats per tot arreu. Tot i així, la tradició de tan sols regalar un llibre al teu estimat i una rosa a la teva estimada, es va veure que havia quedat enrere, ja que molts van comprar roses per a les dones més importants de les seves vides i llibres inclús per a ells mateixos. Es van poder veure tot tipus de roses: blaves, vermelles, grogues i amb els colors de la homosexualitat.

El centre va ser on va haver-hi més activitat durant tot el dia. Tots els carrers estaven plens de paradetes de roses, on en la majoria, per comprar-ne un parell o més et regalaven una llaminadura o un punt de llibre. Així, mentres passejaves, els crits publicitaris per vendre-les se sentien de fons, barrejats amb el soroll dels cotxes que no paraven de circular. Des del matí, nombrosos autors com per exemple Leopoldo Abadia, Salavador Cardús o Josep Maria Espinàs havien creat una cua de gent per aconseguir els seus llibres firmats. Però no tan sols tot eren llibres i roses, ja que per distreure la gent es va voler introduir música al dia i es va fer al Palau Robert amb diversos escenaris de Ràdio Flaixbac on van actuar cantants catalans coneguts per tothom i d’altres que s’obren pas en el món de la música com el grup jove Red In. La gent no va fallar i va pujar Passeig de Gràcia a munt a cantar i a ballar després d’hores passejant. Altres emisores de ràdio com Rac1 i televisions com TV3 també van tenir presència en aquest dia tan especial amb diversos escenaris.

Al final de la jornada, la gent carregada de roses i de llibres s’anava disgregant i es veia als venedors cansats però fent l’últim intent de vendre amb rebaixes.

El dia de Sant Jordi no ens va fallar i va continuar sent un dels dies més alegres i vius de Catalunya. Som uns quants que ja esperem que arribi el 23 d’abril de l’any que ve.

Més enllà dels llibres i les roses

Sant Jordi va tornar a omplir, com cada any, els carrers de Barcelona de parelles d’enamorats i amants de la lectura. Des de primera hora del matí fins a última de la tarda, riuades de gent passejaven sense pressa per les avingudes que reuneixen l’essència de cada 23 d’abril: les Rambles, Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya.

Molts dels que assistien a aquest espectacle van fer-ho mitjançant transport públic: a les parades Diagonal, Passeig de Gràcia i Catalunya del metro –línia 3– tampoc hi faltaven venedors de roses que, dibuixant un tímid somriure, aturaven fins i tot als vianants que, carregats amb una mà de bosses i alguna rosa, tornaven esgotats cap a casa.

La pluja també va convertir-se en una de les protagonistes de la jornada. A partir del migdia, els llibreters anaven mirant el cel cada dos per tres, preguntant-se si aquells núvols grisosos acabarien convertint-se en ruixats. Les males previsions, però, no van suposar cap amenaça pels qui, any rere any, gaudeixen del Dia del Llibre: es va tornar a veure la felicitat dels més menuts remenant contes sense parar, parelles que, agafades de la ma, passejaven embadalides pels carrers i les mirades plenes d’il•lusió que esperaven, ansiosament, que arribés el seu torn per conèixer en persona escriptors com Federico Moccia, Quim Monzó o Albert Espinosa.

Sense deixar de banda la tradició, la jornada va anar més enllà del llibre i la rosa: una de les parades que va provocar més aglomeracions va ser Leqtor.com on, per primera vegada, els vianants podien comprar e-books o, si més no, tenir-ne un entre les mans. Van ser molts els encuriosits que s’aturaven a observar aquest nou aparell, estudiar-ne el funcionament i preguntar-ne alguns dubtes. L’emissió de programes en directe que oferien alguns mitjans de comunicació també va despertar la curiositat de molts passejants. Des del magazine televisiu Divendres, de TV3, fins a programacions especials de cadenes radiofòniques com Catalunya Ràdio o RAC1 aclaparaven l’atenció d’espectadors de totes les edats. Als jardins del Palau Robert, els més joves van tenir l’oportunitat de conèixer alguns presentadors de Flaixbac i dedicar cançons en directe.

El més curiós és que el mercat de les roses tampoc va quedar-se enrere. Centenars de parades t’oferien, amb l’adquisició d’una rosa, la possibilitat d’endur-te llaminadures, galetes o un tros de pastís. Les noies més presumides podien optar, també, per la compra d’arracades, penjolls i anells en forma de rosa. Fins i tot es van poder veure des de roses vermelles a roses blaugrana o roses tenyides amb els colors característics de la bandera homosexual.

Roses i llibres al poble

Quin ambient més diferent al de ciutat! Tranquil·litat i proximitat: Això busca la gent que ha decidit celebrar la festivitat de Sant Jordi lluny de les grans urbs, sense estrès ni mals humors. És doncs, una forma completament diferent de celebrar el Sant Jordi, una manera del que en diuen “fer vida de poble”, retroban-te amb gent que no veus en el dia a dia i que aquest tipus de dates et permet establir-hi contacte.

A la Plaça de l’Ajuntament de Vilassar de Dalt s’aixecaven, poc a poc, una dotzena de paradetes cap a les vuit del matí. Semblava que el temps no acompanyava, doncs sempre s’ha recordat els “Sants Jordis” com a dies brillants i calorosos. Tot i això, el temps va anar aguantant i va permetre que la gent anés arribant de mica en mica a Plaça.

Es entretingut aturar-se a observar el recorregut de qualsevol persona per la Plaça. Els vilassarencs anaven apareixent i s’hi podien quedar tot el matí. Però no tan sols es passaven l’estona consultant llibres o comprant roses, sinó que també anant de parada en parada petant la xerrada amb algun dels botiguers. Això provocava un fet curiós i és que les persones més conegudes i/o implicades en el poble sentien la necessitat de comprar alguna cosa en cadascun dels improvitzats establiments, portant multitud de llibres i roses amb embolcalls diferents.

D’altra banda aquesta va ser una data perfecta per a fer una sortida en família. Els pares acompanyaven als fills a la Plaça, convençuts d’aprofitar la diada per comprar algun llibre i, d’aquesta manera, fer néixer l’amor a la lectura als seus fills. Tot i això, els nens no mostraven gaire interès. Preferien arrossegar a un dels seus progenitors cap a alguna paradeta, posant-lis ullets perquè els hi compressin alguna rosa de llaminadures, o simplement gaudir amb els jocs infantils que es preparaven a la tarda.

Però l’expectació més gran va ser quan un parell de mitjans de comunicació van aparèixer per a entrevistar la gent. Els nens corrien amunt i avall, esperant que fossin l’objectiu de la càmera en algun moment. Les àvies, més dissimulades, anaven a veure la parada que estaven gravant, amb la il·lusió de que fossin entrevistades per tal de poder presumir davant la família i els amics.

Files de nens que van a veure les paradetes del poble amb l’escola. Els Jordis entrant a la Plaça amb cara de glòria sabent que tothom els felicitaria. Els botiguers fent safareig. Així és va viure una de les festes més importants de Catalunya a Vilassar. Una festa popular en que un any més el més demanat van ser els llibres de paper i les roses vermelles. Una festa que ni el temps ni la crisi va arruïnar. Doncs sempre hi ha alguna excusa per a regalar alguna cosa a les persones que estimem.

La soltería de Sant Jordi

Sant Jordi es el día nacional de Cataluña. Sant Jordi es el día de la rosa y el libro. En fin, Sant Jordi es el día del amor. Miles de transeúntes inundaron ayer las calles de Barcelona y de distintas localidades catalanas paseando entre estantes de libros y paradas de rosas. El amor, en un día tan especial para los catalanes, se palpaba en el ambiente. Besos, arrumacos, caricias y sonrisas cómplices.
Pese a esto, hay muchísimas personas que en días tan señalados como estos no tienen a nadie con quien compartir su amor. Hablo de los singles, o más popularmente conocidos como los solteros. Hablo de otro Sant Jordi, ese que no se basa en el amor, si no en la compañía.
Singles Barcelona es una organización sin ánimo de lucro cuyo objectivo es simplemente que la gente que se siente sola se una para pasar un rato agradable. A través de su página web, los responsables organizan una serie de actividades y los internautas se apuntan a lo que más les apetece. Ya hay más de 34.000 usuarios sólo en Barcelona y más de 100.000 en el resto de España.
Y Sant Jordi, aunque sea el día más típico para sentir melancolía, no podía ser un día cualquiera. En un restaurante de Plaza Tetuán en Barcelona se organizó una cena para todos esos singles que no querían pasar la noche en casa. Empezaron a llegar los primeros solteros, separados, viudos…mientras Susana, divorciada, explicaba a una single “novata” que “hoy era Sant Jordi y no me daba la gana de estar sola en casa”. Cuando llegaron los 57 comensales, María, la organizadora de la cena les indicó a qué mesa iría cada persona. “La organización de las mesas la hacemos en función de la edad, la alternación de sexos y de separar a amigos que se conocen de fuera. De esta manera consigues que se relacionen con otras personas i encuentren afinidades con ellas”. Los diez primeros minutos de la cena fueron muy tranquilos, demasiado. La gente hablaba en voz baja, en corrillos de dos o tres personas y sólo en una mesa había una conversación de más de cinco personas. “Siempre pasa los mismo. ¡Los primeros 10 minutos son muy silenciosos, pero después esto se anima que no veas!” recordaba Pepita, viuda, a su compañera de al lado. Era el momento de romper el hielo. ¡Y qué mejor remedio para fundirlo que un poco de vino!
Al cabo de un cuarto de hora, con los entrantes ya en la mesa, se hizo el primer brindis general de los singles. La cosa empezaba a funcionar. “Nosotros no somos la típica página web de busconovio.com. Aquí se viene buscando compañía, a no estar solo” comentaba en voz baja Montse. “El típico perfil es de una persona que ronda los 40 y que anteriormente tenía una vida en pareja construida, con un círculo de amistades común. Por las circunstancias que sean ha roto con todo su círculo y se ha quedado solo. Primero de todo, a esta persona le cuesta aceptar que está sola y que su agenda es un solar inhabitado. Una vez lo acepta, llega el segundo problema, la vergüenza que da venir a un evento de estos”.
Con los primeros acabados, algunos se enciendieron un cigarro mientras las conversacions cada vez iban subiendo más de tono, en ambos sentidos. “Ha habido rosas, brindis, se habla del amor y de la amistad. Realmente, hoy es un día especial, se nos nota a todos. ¿Es importante la rosa? Sí, porqué no. Y más en el día de Sant Jordi” confesaba Assumpta. La encargada de la cena explicó que muchas de las mujeres que estaban en el restaurante aun no habían recibido ninguna rosa y que una cena de Singles Barcelona para ellos significaba mucho más que una cena cualquiera. Eso se podía ver en Elisenda, una mujer separada y con tres hijos. “Para mi el día ha sido bastante negativo y creo que acabará siendo un día realmente positivo. Es la primera vez que vengo, me he esforzado mucho para decidir venir”.
La cena se desarrolló como si de un grupo de amigos se tratara. Ya con más botellas de vino vacías que llenas, se creó un ambiente lleno de carcajadas, abrazos, fotos, brindis y algún que otro acercamiento. Y, como no, una rosa y un libro para cada single. La noche no se acababa aquí. Después del convite se iban a una conocida discoteca a mover el esqueleto. Seguro que la noche dio mucho que hablar, seguro.
Antes de dejar el restaurante, Jordi hizo una conclusión de la noche. “Creo que hemos hecho un grupo maravilloso, muy majo y pienso que nos podríamos volver a ver. Pero esto es el mundo de los singles i puede ser que nos demos los correos electrónicos y luego no volvamos a coincidir más. Espero que eso no pase porque la ilusión es que nos volvamos a ver en otra ocasión”. Así sea, pues sería una lástima que el buen ambiente que hoy se respiraba quedase en el olvido de los e-mails. Si no, siempre se le puede pedir ayuda al caballero Sant Jordi.

"Pel 23 d'abril roses i llibres mil"

Des de primera hora del matí i sota un cel que amenaçava començar a ploure d’un moment a un altre, les floristeries i les llibreries de Granollers acabaven d’enllestir els últims detalls per començar una de les jornades més intenses de tot l’any. A les nou del matí ja es podien veure per la plaça de “La Porxada” o el carrer Anselm Clavé els més matiners amb una rosa o un llibre a la mà.

Com cada any, la diada de Sant Jordi es reinventa i intenta arribar a un públic més ampli. De roses n’hi ha tantes com colors existeixen, fins i tot, se’n fan barreges i cadascuna es ven amb un significat diferent. A més, a les botigues de llaminadures ara podem trobar una versió en caramel per als més llaminers o una feta amb materials reciclats pels més ecologistes. Tot i així, els venedors de roses afirmaven que la majoria de granollerins havien comprat la tradicional rosa vermella.

A mesura que anaven passant les hores, els punts neuràlgics de la ciutat s’anaven omplint de gom a gom d’escoles que passejaven entre les parades de llibres amb la intenció de triar-ne un per la classe. Els més petits miraven amb curiositat i amb els ulls plens d’il·lusió les piles de contes que s’amuntegaven sobre les taules de cada llibreria. En canvi, els més grans entre rialles i bromes parlaven de qui rebria una rosa per part d’algun company de classe. També es podien veure, entre la multitud d’estudiants, matrimonis de juvilats que es dirigien cap a la plaça de la Porxada després d’haver fet un bon esmorzar a la Fonda Europa. Les dones lluïen orgulloses les roses a la mà mentre intentaven buscar un bon llibre pel seu marit i un conte pels nets. L’ambient festiu es respirava a l’ambient i la música també es va sumar a la festa.
Aprofitant l’avinentesa, els voluntaris que defensen la consulta sobiranista del 25 d’abril es van repartir per tot el carrer Anselm Clavé per intentar convèncer als més indecisos o als més despistats. Es diferenciaven amb unes samarretes que anunciaven “Granollers decideix”. A més, també repartien propaganda a tots aquells que no estaven disposats a parar-se i escoltar tota l’explicació.

Després d’un matí esgotador, a la tarda els carrers bullien i era molt difícil accedir d’un punt a un altre del centre. Els llibreters i les llibreteres no donaven a l’abast atenent als clients havien aconseguit un lloc privilegiat a primera fila. Els altres s’esperaven al darrera intentant entreveure els llibres que hi havia a la taula.
A les set de la tarda l’Agrupació Sardanista de Granollers es va fer un lloc a “La Porxada” i va delectar a tots als assistents amb aquest ball tant tradicional al ritme de la Cobla Ciutat de Girona. Van començar a caure gotes, però no va anar més i, novament, el temps ens va tornar a respectar.

La pluja no espatlla la diada de Sant Jordi

Barcelona fa olor a roses. És el primer que he notat quan he sortit de casa per viure un Sant Jordi marcat per la pluja. El dia, molt especial per molts catalans i catalanes, s’ha despertat amb núvols que amenaçaven esguerrar la gran festa que es vivia a la ciutat comtal. Això, però, no ha estat motiu suficient per fer desistir a milers de persones a sortir al carrer i comprar roses i llibres.

A les nou del matí el barri de Gràcia ja estava ple de paradetes on es venien moltes roses (moltes d’elles venien acompanyades d’un trosset de pastís que tenien molt bona pinta). Durant el dia s’han vist moltes estratègies de màrqueting per intentar vendre més que el del costat, com per exemple disfressar-se de rosa, de cavaller, portar un barret cridaner, regalar altres coses quan es comprava la rosa... Els més menuts anaven amb un somriure a la cara cap a l’escola i amb més energia que mai. Al carrer es notava un ambient diferent, un ambient alegre, simpàtic. Més tard, amb el metro he arribat al centre de Barcelona, a Plaça Catalunya. En aquest cèntric lloc hi havia una gran aglomeració de gent, ja que tant les televisions com les ràdios feien els seus programes habituals des del carrer. D’aquesta manera, la gent ha pogut gaudir de diferents espectacles mentre intentaven obtenir una firma de l’autor del llibre que s’havien comprat. L’inconvenient de ser al centre de la ciutat era que no podies donar dues passes seguides sense que ningú et vingués a convèncer perquè li compressis la rosa. Tot i que s’intenta posar bona cara perquè és un dia de bon rotllo i alegria, això acaba cansant.

Al vespre han començat a caure les primeres gotes del dia. Tanmateix, Passeig de Gràcia era un batibull de gent. Una immensa riuada de persones anaven amunt i avall, sense cap mena de pressa, observant cada una de les paradetes que es trobaven pel camí. Hi ha hagut grans cues per poder obtenir un autògraf d’un autor o d’un altre. Els més sol·licitats han estat els que es trobaven a la parada de La casa del llibre i del Leqtor.com. És el primer Sant Jordi que es venen e-books i això ha promogut les llargues cues en aquest estant. No obstant, l’espera també estava promoguda pels personatges famosos que s’han prestat a fer-se fotografies amb tots els qui ho demanaven. A dos quarts de nou de la nit s’han començat a tancar paradetes, però la multitud de gent no ha disminuït. Venedors i llibreters recollien les seves pertinences amb cara d’esgotats, però satisfets per la feina ben feta.

Sant Jordi sempre és un dia de festa, de celebració, i aquest any no ha estat menys. Tot i les previsions de pluja, la gent ha sortit al carrer a passejar i a passar-s’ho bé. Tots els ciutadans, inclosos els estrangers, han gaudit d’un dia d’alegria, un dia diferent, un dia amb molta màgia, un dia que, segur, es tornarà a repetir l’any que ve.

Azúcar y rosas

Azúcar. Chocolate. Perfume de rocío. Olor a nubes de lluvia. Barcelona celebraba el 23 de abril con multitudes que paseaban por sus calles concurridas de olores entremezclados. Junto a las atractivas rosas de todos los años, los tenderetes se adornaban con galletas, pasteles, dulces y flores de caramelo que hacían brillar los ojos de los transeúntes.
Este año, Sant Jordi se había diversificado. Anteriormente las rosas y los libros eran el centro de la diada, pero ahora todo había cambiado. La esperada fecha servía de motivo para poner a la venta todo tipo de creaciones; artísticas, manuales y alimenticias. El símbolo de la rosa se había transformado en un perfecto icono de marketing. Ya no se regalaba únicamente la flor con el aroma fresco en un papel transparente. Ahora las calles de la ciudad se vestían con pendientes, anillos y pulseras de amplios colores, tamaños y versiones. Madres con sus niñas pequeñas y adolescentes coquetas se detenían extasiadas ante esas “maravillas”. Algunas se quedaban boquiabiertas, mientras otras se dedicaban a probarse todo el conjunto de joyería. Junto a esto, también destacaban las pinturas o los puntos de libro manuales que llevaban la rosa grabada. Así, los transeúntes compraban todo tipo de añadidos para adornar sus libros o rosas de regalo.
Para alegrar el día, en algunos de los tenderetes de Plaza Cataluña se habían instalado altavoces, en los que se escuchaban los “hits” del momento. Cantantes como Keysha, con su popular Tick Tock, acompañaban a los libros que esperaban ser comprados. Con la música a todo volumen, algunos bailaban al son de la percusión, otros cantaban, mientras el resto hojeaba los best-sellers expuestos, completamente ajenos a lo que sucedía en el exterior de las páginas. Los nombres que más se escuchaban eran los de Xavier Bosch con Se sabrà tot, Enrique Vila-Matas con Dublinesca, o Toni Oresanz, por su libro de cuentos El falsari.
Como todos los años, el amor se extendía a lo largo de las aceras de la ciudad. Las parejas paseaban cogidas de la mano, con ojos de admiración hacia sus acompañantes. Eran miradas perdidas en su propio reflejo, que parecían sumergidas en el intenso perfume de azúcar y rosas que adornaba Barcelona.
Ni las nubes ni la lluvia pudieron arruinar la felicidad de los transeúntes, quienes sonreían, danzaban y se adentraban en libros de alegría. En Paseo de Gracia y Rambla Cataluña algunas vendedoras se recogían los cabellos con flores y lazos rojos, decorando el ambiente de una sensación primaveral. A última hora de la tarde, Barcelona se llenaba de lectores ávidos, escritores, reporteros, fotógrafos, jóvenes y ancianos que no parecían cansarse de reconocer las aceras de Barcelona. Y todo el ambiente se sumía en este perfume de primavera, de pasteles, dulces, azúcares y olores de rosas frescas.

250 roses i 70 llibres venuts, aquest és el balanç de la diada de Sant Jordi a Vallgorguina

Tot i la crisi econòmica les vendes durant el dia d’ahir es van mantenir igual que anys anteriors. L’Associació Cultural Vallgorguina, que és l’encarregada de l’única parada de roses i llibres que hi ha a la vila de Vallgorguina, es va mostrar satisfeta per com s’havia desenvolupat la diada de Sant Jordi. De les dues-centes cinquanta roses que havien comprat, a les sis de la tarda només els en quedaven vint, i pel que fa a llibres n’havien vengut una setentena. Després d’un inici amb una mica de pluja, que semblava que podia deslluir la diada, finalment el temps es va aguantar i la diada es va poder desenvolupar satisfactòriament. Tot i la por que les vendes baixessin per la crisi econòmica, això no va passar.Tal i com va explicar el president de l’Associació Cultural, Jaume Mora, “tot ha anat igual que sempre, les mateixes vendes de llibres i roses”. Pel que fa als clients que havien tingut va explicar-nos que “la majoria de gent que venia era del poble, tot i que ara ja n’hi ha molta que no la coneixem, però també s’ha parat algun cotxe de gent que estava de pas”.
Aquest Sant Jordi ha estat especial a Vallgorguina. Aquest any es commemoren els vint-i-cinc anys de la Colla de Geganters de Vallgorguina, per això l’Associació Cultural Vallgorguina va aprofitar la diada de Sant Jordi per posar a disposició dels vallgorguinencs el llibre que recull l’evolució de la colla. En el llibre s’hi poden trobar els inicis, les sortides més importants, els llocs més destacats en els que han estat i també un recull de tots els productes que han inventat, com uns flautins de canya que els han acompanyat a totes les seves sortides.
Lluny de les aglomeracions de Plaça Catalunya i Passeig de Gràcia de Barcelona, la diada de Sant Jordi es va desenvolupar amb total tranquilitat i sense cap entrebanc. Les escales de l’església és l’únic lloc del poble on pots veure que és Sant Jordi, ja que és allà on hi ha instal·lada la paradeta de l’Associació. Ja fa més de vint anys que cada Sant Jordi surten al carrer per oferir als vallgorguinencs llibres i roses. La d’aquest any 2010 ha sigut una diada igual a la dels altres anys.

divendres, 23 d’abril de 2010

El dia més estressant

Habitualment, a les persones no els hi agraden les aglomeracions. Però això és normalment, perquè el dia de Sant Jordi tot és diferent. A qualsevol hora del dia en què ahir anessis pel centre del Barcelona et trobaves amb una multitud de gent que impressionava. Cops, topades, lentitud, parades i, sobretot, gent i més gent allà on miressis. ¡Però és igual!. És el dia de Sant Jordi i això només passa un cop a l’any. “Per sort”, deuen pensar els escriptors que són els que més atabalats van en un dia com avui. Per ells, el dia 23 d’abril és el dia més estressant de l’any.


A cadascun dels carrers més cèntrics de Barcelona podies trobar estants amb centenars de llibres per vendre, i algun dels autors més seguits del moment (Quim Monzó, Xavier Bosch, Júlia Navarro... ) que han publicat un llibre aquest any. Al voltant seu, com cada any, la gent s’hi arremolina per aconseguir una signatura i una fotografia amb el seu autor preferit. És un dels punts forts de Sant Jordi, els autors s’apropen al seu públic durant un dia a l’any i poden gaudir d’un tracte més directe amb els seus seguidors. Però, l’ambient que es respira mentre estàs fent la cua no és positiu del tot. Hi ha una barreja d’impaciència i neguit per poder aconseguir el que vols, a la vegada que desitges poder sortir del mig de la multitud que t’aixafa. Tot el que envolta la firma de llibres recorda a l’ambient de les consultes mèdiques de la seguretat social en hora punta. Els metges – autors – només tenen uns quants minuts per diagnosticar el seu pacient – signar el llibre i fer la fotografia de rigor -, sempre quedant-se amb ganes d’haver dedicat més temps al pacient – lector -.

Tot i això, no només el moment de signar llibres és estressant per a ells. El dia sencer ho és. Des de primera hora del matí ja estan amb presses i amb els nervis a flor de pell: “afaitant-me aquest matí casi em deixo mitja cara” explicava Albert Espinosa. “D’onze a dotze he de ser aquí, y a les dotze en punt he d’estar a un altre lloc també signant per tant, he de traslladar el meu cos per arribar”. Sentint dir aquesta afirmació de Quim Monzó al telenotícies migdia de TV3 d’ahir, pots entendre la rapidesa i el poc temps de descans que tenen els escriptors en un dia tan assenyalat. Un cop Sant Jordi s’acabi, a més del cansament que tindran de tot el dia, segur que recordaran amb alegria tot l’estrès que han hagut de passar i desitjaran poder-lo tornar a tenir l’any vinent. Igual que el dia 24 de desembre pel Pare Noel i el 5 de gener pels reis mags, pels escriptors el 23 d’abril és el dia més estressant de l’any.

La multitud es deixa contagiar per Sant Jordi

Les roses i els llibres han arribat puntuals a la seva cita amb la festa de Sant Jordi a Barcelona. Des de primera hora del matí, ja es podien veure per Passeig de Gràcia punts on es venien roses de qualsevol color, mentre que els primers llibreters començaven a muntar el seus establiments al carrer. Les parades arribaven fins a Plaça Catalunya, on alguns mitjans com TV3 o Catalunya Ràdio emetien part de la seva programació des d’allà, envoltats també de flors i publicacions.

Malgrat que al cel d’aquest 23 d’abril el sol no es decidia a sortir, el Sant Jordi d’enguany ha demostrat que la festivitat es veu cada vegada més dominada pel màrketing, tot posant a la venta “roses solidàries”, “roses amb poemes” o oferir actes de signatura de llibres dels autors més mediàtics, com ara Andreu Buenafuente (acompanyat pel seu equip de guionistes a Plaça Catalunya) o l’equip de Crackòvia (Passeig de Gràcia a l’alçada de Gran Via). Qualsevol estratègia és bona per a continuar amb l’ambient festiu de cada any que fa que la gent s’aboqui als carrers de manera massiva, a gaudir no només d’un agradable passeig, sinó també a comprar els elements tradicionals, però adaptats a les noves “necessitats dels consumidor”, d’un 23 d’abril. Altres institucions poc relacionades amb aquest sector més cultural, han aprofitat aquesta aglomeració ciutadana per a satisfer interessos particulars. Així, el Partit Popular de Catalunya ha situat un stand situat a Rambla Catalunya a l’alçada de Gran Via, per a començar a repartir els primers fulletons propagandístics de cara a les eleccions d’aquesta tardor.

En tot cas, aquest any no ha estat un excepció i, per això, els ciutadans que es trobaven per aquests concorreguts carrers de la ciutat feien quasi impossible avançar dues passes sense xocar contra ningú. Parelles amb una rosa a la mà d’ella, pares amb nens als braços ensenyant-los els rams de roses dels colors més vistosos, homes i dones remenant llibres per a trobar l’adequat... Però per aquests últims, aquest any no hi havia cap suec que els pogués solucionar el “problema”, sinó que han estat un bon grapat d’espanyols els quals han ofert la seva ajuda als lectors.

En aquest sentit, com que aquest any no ha sorgit cap best-seller que hagi aclaparat totes les llistes de ventes, tal com va passar amb la saga del difunt Stieg Larsson al 2009, escriptors com Arturo Pérez-Reverte (El Asedio, Alfaguara), Julia Navarro (Dime quién soy, Plaza & Janés) o Quim Monzó (Esplendor i glòria de la internacional Papanatas, Acantilado) han estat alguns dels autors que han pogut aprofitar aquest buit, i aconseguir que les seves obres hagin esdevingut algunes de les més venudes d’aquest Sant Jordi, en els punts de venta compresos entre Passeig de Gràcia i Plaça Catalunya.

dijous, 15 d’abril de 2010

Adaptar-nos al canvi

El nou producte d’Apple va triomfar el passat dissabte 3 d’abril en el seu primer dia de ventes per Estats Units. El tant esperat iPad va provocar hores i hores de cua i, sobretot, molta expectació: a l’acabar la jornada la companyia ja comptava amb més de 300.000 unitats venudes, una xifra que superava els 270.000 iPhones que es van vendre durant el primer cap de setmana del seu llançament l’any 2007.

Abans de tot, permeteu-me que us presenti aquest nou èxit d’Apple. L’iPad, o l’ordinador tablet, va més enllà d’un telèfon mòbil i reuneix totes les característiques d’un ordinador en un dispositiu: pot navegar per Internet i manipular qualsevol pàgina amb els dits gràcies a la pantalla tàctil de 9,6 polzades, és lleuger –pesa 600 grams i té tan sols 1,3 centímetres de gruix–, permet la descàrrega de més de 240.000 aplicacions, té la possibilitat de veure vídeos, pel•lícules, programes de televisió... I, per sinó n’hi hagués prou, l’iPad no s’ha quedat enrere pel que fa a la nova revolució dels llibres electrònics i ha creat l’iBookstore, la seva pròpia llibreria d’e-books.

Així és com Steve Jobs, Conseller Delegat d’Apple, va donar a conèixer el nou projecte de la companyia el passat 28 de gener a Sant Francisco, acaparant l’atenció dels més enamorats de les noves tecnologies i creant, també, un clima d’intriga i misteri que es resoldria fins el moment del seu llançament. Aquell mateix dia, els nous propietaris de l’iPad van descarregar prop de 250.000 llibres i un milió d’aplicacions.

Després del revolucionari iPhone, sembla ser que Apple aconsegueix impressionar altra vegada i deixar bocabadada inclús a la competència: J. T. Wang, president d’Acer –l’empresa asiàtica líder mundial en ordinadors i segona en portàtils–, declara que “l’iPad s’apropa a l’ordinador ideal” argumentant que és l’únic dispositiu que “ha sabut ajuntar amb èxit els principals elements dels ordinadors, comunicació, electrònica de consum i continguts, en un sol producte”.

Però n’hi ha que, contràriament, no acaben de refiar-se d’aquesta nova eina electrònica o no volen acceptar que l’avenç tecnològic ens supera a mesura que passen els anys. Em refereixo a un determinat sector de la societat que, en menys de vint-i-quatre hores del llançament de l’iPad, ha realitzat tot tipus d’experiments amb el nou dispositiu en un intent de posar-ne a prova la seva resistència. Bàsicament, hi ha persones que s’han dedicat a ratllar-lo amb les claus de casa, rentar-lo amb aigua i sabó, llençar-li cafè per sobre, donar-li cops amb una pilota de bàsquet, fer-lo rebotar contra el terra, etc. Els autors de tals maltractaments tampoc van voler passar desapercebuts i van gravar-ho en vídeo i penjar-ho a Internet per fer-ne constància. Amb el que, probablement, Steve Jobs tampoc comptava era en què un dia després de l’èxit de ventes, un reconegut pirata informàtic –sota el pseudònim de MuscleNerd– ja havia piratejat el software de l’Ipad i també ho havia anunciat a Internet per mitjà d’un vídeo. Tal com diuen, feta la llei, feta la trampa.

El més preocupant sobre el debut de l’iPad no té res a veure amb les destrosses, els experiments o els piratejos que s’hagin pogut dur a terme. El meu neguit fa referència a una de les característiques més innovadores del dispositiu: la nova aplicació iBook¸ que permetrà la descàrrega i la lectura de llibres electrònics amb la possibilitat d’ampliar i reduir la mida del text o canviar-ne la font. El lector, a més, tindrà la possibilitat d’accedir a l’iBookStore, una llibreria electrònica que permet la compra on-line d’obres literàries de grans editorials com Penguin o HarperCollins. Pel que es veu, l’aplicació també posa a disposició crítiques, anàlisis i opinions.

En efecte, si els llibres digitals han estat la novetat d’aquest darrer any, l’iPad ajudarà a potenciar el sector. I aquesta empenta per part d’Apple només provocarà un augment de les amenaces que suposa la nova forma de lectura per molts escriptors, editorials, llibreters i llibreries. Sí, és cert que encara som molts els que ens mantenim fidels a la lectura convencional, al plaer de fullejar un llibre o convertir-lo en el teu company de trajecte mentre esperes la teva parada de tren. Però no ens enganyem, tots caiem en la temptació i, tard o d’hora, els editors i escriptors no tindran més remei que adaptar-se com sigui a la digitalització i fer front a noves oportunitats i amenaces.

Si en menys d’un dia es va piratejar el software de l’iPad, n’estic segura que tard o d’hora ho faran amb els llibres digitals. El temps ho dirà. De moment, seguirem analitzant els innovadors productes tecnològiques criticant-los, elogiant-los, comparant-los o posant-los a prova fins que, sense donar-nos-en compte, ja no sabrem viure sense ells.

dimarts, 13 d’abril de 2010

La legalitat dels Latin Kings a Catalunya

A l’Agost del 2006, després d’abandonar suposadament els rituals violents i adaptar-se a la legislació vigent, elaborant un estatut propi amb la col·laboració d’un grup de juristes i estudiosos, es va legalitzar a Catalunya “l’Associació Cultural de Reis i Reines Llatins de Catalunya”. Aquesta banda urbana, més coneguda sota el nom de “Latin King”, està formada per joves de procedència sud-americana (Equador, Bolívia, Colòmbia, etc.), tot i que també conta amb integrants d’altres nacionalitats llatinoamericanes. L’origen d’aquesta banda el trobem l’any 1940 a EEUU, concretament a Chicago i Nova York, des d’on s’han expandit a altres ciutats nord-americanes, Llatinoamèrica i d’ Europa, definida com a una organització social dedicada a millorar la vida de la comunitat de totes les persones que ho requerissin. Més tard, als anys 70 aquestes xarxes van començar a ser dominades per persones ficades en activitats il·legals, majoritàriament el narcotràfic.
El codi d’honor és l’eix principal d’aquests grups, i la recerca del respecte el seu principal objectiu. S’uneixen com a mesura identificaria, ja que en grup és més fàcil imposar respecte, però tot i així el resultat d’aquesta agrupació és la violència. Defensen cinc valors principals: respecte, honestedat, unitat, coneixement i amor. La violència però, que ha esdevingut el seu símbol més representatiu, principalment sorgeix dins de la pròpia banda i entre bandes enemigues, una de les quals podrien ser els “Nyetas”. Tot i així, són milers els casos d’atacs de Latin Kings a persones del carrer que no estan involucrades en cap mena de banda. Aquesta banda ha degenerat fins a convertir-se en una mena d’agrupació de joves assassins que, vestits de groc i negre, es prenen la llibertat de passejar pels carrers i castigar a tot aquell que es troba en desavantatge davant dels Latin i no comparteix la seva ideologia. Amb cinturons, barres metàl·liques, cadenes i altres estris colpegen a la que es denominada “objecte a abatre”, causant-li greus ferides, i en els pitjors casos la mort. De totes formes, tot i ser una banda coneguda arreu i per tothom, encara avui no s’han pres mesures radicals per acabar amb aquesta mena de sectes que sembren el terror als carrers. Si ja se’n coneix la dinàmica d’actuació perquè encara avui la policia no deté als membres de la banda? Sota l’aparença d’un grup de joves sud-americans conflictius han esdevingut un grup vandàlic, que sense causa aparent es dediquen a exercir el terrorisme pels carrers. Per tant, de la mateixa manera que es detenen components d’ETA, que detinguin també a tots aquells Latin King. No s’ha d’esperar a que acabin amb la vida d’algun dels desafortunats que es creuen amb les seves bandes al parc per jutjar la seva conducta violenta, els valors que ells defensen són ja un crim. És aquesta falta de mesures per part de la policia que continuen havent casos d’assassinat en mans de Latin Kings als diaris. Una mostra d’això la trobàvem ahir, dia 12 d’Abril a la Vanguardia. Sota el titular “Condemnem a quatre Latin Kings a vint anys de presó per assassinat d’un home a Rubí”, trobem una altre mostra més d’aquesta falta d’actuació per part de la policia. La víctima d’aquest cas, de Rubí (Barcelona), va ser rodejada per la banda el Març del 2004, que li va propinar cops i patades, mentre Leonardo Enrique Cuadros li propinava vint punyalades, varies de les quals li van anar a parar al coll causant-li la mort. Els jutges, com es diu en l’article de La Vanguardia, van tenir en compte una sentencia anterior del Tribunal Superior on s’argumentava que els casos com aquest de Rubí, es poden incloure dins el que en la sociologia es defineix com a “massa de acoso”, en la que l’acció premeditada d’un grup de persones es dirigeix a atacar a una persona determinada.
Aquests joves també hauran de pagar 80.000€ als pares de la víctima com a indemnització apart dels costos judicials.

13S: "Adéu, Espanya?"

13 de setembre del 2009, una data que, si encara no ho és, no tardarà en convertir-se en un símbol per a tots els catalans. Ja fa vuit mesos que va néixer la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència després de l’èxit estrepitós de la Consulta Popular que es va dur a terme a Arenys de Munt, seu de la organització en qüestió. Des de llavors, la Consulta ja s’ha realitzat a 248 municipis de tot Catalunya, obtenint de moment un resultat aclaparador: un 94.2% dels votants s’ha decantat pel sí. És cert que en general l’índex de participació no ha estat gaire alt; tot i així, el resultat és més que vinculant.
Quaranta anys enrere, aquesta situació hagués estat impensable, ja no pel fet que Catalunya fos reconeguda com una nació –Déu nos en guardi!-, sinó pel reconeixement d’una llengua i una cultura pròpia. Afortunadament s’han fet grans passos des de llavors, tot i que es podria dir que encara queda un llarg camí per recórrer; doncs sembla ser que encara ara, hi ha gent que no entén del tot el significat de l’afirmació: ser català.
Em prenc la llibertat de consultar l’Enciclopèdia catalana: “Catalunya: País de l'Europa mediterrània, a la costa oriental de la península Ibèrica, enclavat dins de l'Estat espanyol del qual en constitueix una comunitat autònoma; la capital és Barcelona.”
Tots els qui es consideren i es senten catalans estaràn d’accord sobre el fet que tot aquest afany de reivindicació va més enllà d’una causa estríctament politica o geogràfica. Reclamar el dret a ser reconeguts com una nació dins l’estat espanyol tampoc és tant, si tenim en compte que estem en possessió d’una llengua i una cultura que es remunten a finals del segle X.
L’any 2007 Telemadrid va publicar el documental “Ciudadanos de segunda” en el qual, entre moltes altres coses, s’acusava Catalunya i el seu govern de tenir una actitut separatista cap a la resta de ciutadans espanyols i de restringir el castellà a les aules imposant el català al seu lloc. No cal dir que aquest document va ferir més d’una sensibilitat. El qui no ho entengui que llegeixi la carta que va escriure en resposta l’Arnau, el noi de Capellades. Tal i com exposa en el seu escrit, és cert que l’educació pública a Catalunya és en català, però també ho és que els alumnes tenen tota la llibertat d’expressar-se en el llenguatge que els és més còmode. Sense oblidar que tot català acaba com a mínim l’educació secundària, sabent expressar-se en castellà a un nivell perfectament equiparable al d’un espanyol resident a Madrid. I és que el castellà segueix sent la llengua oficial, junt amb el català. Les coses clares.
Mentrestant a Catalunya, es segueixen sentint casos de gent que es troba amb dificultats per parlar la seva pròpia llengua. I és que, de la mateixa manera que es considera que els catalans han de parlar el castellà pel sol fet de formar part d’Espanya; tan costa d’entendre que es vulgui mantenir el català? Com va dir l’Arnau a la seva carta: “Si no mantenim el català viu, ningú ho farà per nosaltres, ens veiem amb aquesta obligació moral.” I afegeix: “Se’ns pot considerar racistes? En absolut, acollim a tothom que no vulgui destruir la nostra cultura imposant la seva.”
Després de tot això, la pregunta és: realment quin és el problema? Sentir-se català com qui es sent aragonès, gallec , andalús o basc? Si el que realment preocupa als espanyolistes és que el català s’acabi imposant per sobre el castellà, que no pateixin, ha quedat prou clar que això no passarà. Això sí, ara per ara, ningú pot negar l’existència d’una identitat catalana. En el fons, que formi part o no de l’estat espanyol no canvia les coses. Hi és i hi seguirà sent; doncs sempre hi haurà gent disposada a vetllar per a la seva supervivència.
Fins i tot des d'abans dels temps de Jordi Pujol, època de gran expansió del catalanisme, s’ha lluitat per a preservar aquesta identitat. S’han fet grans coses, però sembla ser que fins ara, cap no ha servit per a canviar l’actitut d’Espanya: “Catalunya és Espanya. Punt. No hi ha més." Qualsevol intent de matisar aquesta afirmació s’ha titllat de separatista, i restrictiu cap el que ells anomenen “la unitat espanyola
".
Fins ara, ningú no havia demanat amb tanta insistència que Catalunya tingués el dret a autoproclamar-se un estat independent d’Espanya. De fet, la gran majoria de catalans ha demostrat acceptar de bon grat el fet que Catalunya és una comunitat autònoma que forma part d’un estat. Un estat amb una tradició i uns costums que d’una manera o altra també ens pertanyen. Això no treu cap al fet que també es pugui formar part d’una altra tradició, com és la catalana
.
Diuen que parlant la gent s’entén. El temps, però, ha demostrat que això no sempre funciona. Encara ara, resulta molt difícil arribar a un accord fins i tot per una qüestió tan bàsica com és l’Estatut
.
El 94.2% dels vots cap al sí, ara per ara tan sols demostren una cosa. Després de tants esforços en va provant de ser reconeguts com a catalans dins d'Espanya, sembla ser que molts ciutadants estan optant pel que va dir Joan Maragall en una de les seves odes: "Adéu, Espanya!".

Ens ha enxampat el toro

El passat 28 de març l’Ajuntament de Segòvia, liderat pel PSOE, va fer públic l’anunci de la creació d’un taller destinat a noies de 13 a 16 anys que permetrà a les joves adquirir coneixements per a resoldre conflictes de parella i altres relacions interpersonals amb el sexe oposat. Sota el nom de “Aprende a ligar”, l’Ajuntament dóna resposta, a través d’aquest curs, a una demanda d’adolescents de les citades edats, qui ja havien sol·licitat unes xerrades d’aquestes característiques. L’activitat es troba emmarcada dins la programació de primavera de Segovia Joven i finançada pel Consistori segovià i el Ministeri de Sanitat i Política Social. La polèmica no es va fer esperar i des del PP es criticà els aspectes morals que suposava aquest curs, tot considerant-lo “absurd” i “sexista”. Per la seva banda, Javier Arranz, conseller de Joventut de l’Ajuntament de Segòvia, sentencià que l’Ajuntament s’havia limitat a atendre una demanada social que havien realitzat les joves. A més, segons el conseller socialista, aquest taller no suposarà cap cost, si bé la resta d’activitats englobades dins de la programació en què es troba el curset s’hi han destinat 48.000 €.

Deixant de banda les qüestions ètiques que poden emanar d’aquest assumpte, es pot afirmar que el moment econòmic actual no és massa apropiat pels partits polítics per a dur a terme activitats com aquestes. Encara que sigui cert que el taller en qüestió no rebrà cap mena d’ajut monetari, potser seria més convenient per part de l’Administració atendre altres demandes socials més urgents que puguin tenir els seus ciutadans. Sense anar més lluny, l’atur de la comunitat autònoma a la que pertany Segòvia, Castella i Lleó, ha augmentat al març d’enguany un 1’09% respecte el mes de febrer.

Amb tot, la confusió que comporta la crisi econòmica ja prové, però, del Govern central. Sembla que el Govern espanyol no tingui massa clara quina és la línia a seguir per a sortir de la crisi que ha tingut un greu efecte a nivell mundial. Un d’aquests “intents” per a solucionar la situació econòmica fou proposada per Elena Salgado, actual ministra d’economia, basat en augmentar fins a 25 anys el període de cotització per a calcular les pensions. Proposta que fou ràpidament eliminada pels mateixos responsables que l’havien tret a la llum, argumentant a més que, tal com informava un comunicat de premsa enviat pel Ministeri d’Economia, es tractava de “una simulació que ha pogut interpretar-se com una proposta concreta”. Així, mentre l’Executiu duu a terme experiments per a jugar amb les reaccions de la població, el nombre de parats de l’Estat ha augmentat fins a 4.166.613 (dada del març de 2010) i la previsió de la variació del PIB espanyol per al primer trimestre del 2010 és d’1’4 % negatiu.

És per això que resulta confús que Rodríguez Zapatero, president del Govern espanyol, afirmés al gener d’aquest any que si Espanya encara no havia sortit de la crisi, estava a punt de fer-ho. Més val creure que el president va dir aquestes paraules per donar empenta a la seva recent estrenada presidència europea en presència de Herman Van Rompuy, president del Consell Europeu, i de José Manuel Duräo Barroso, president de la Comissió Europea, que no pas imaginar que pretenia enganyar a la població.

De tota manera, però, al llarg d’aquesta legislatura, el govern liderat pel PSOE ha realitzat altres propostes per a aconseguir que la situació econòmica de la ciutadania millorés, com ara la subvenció de 2500 € anuals per a les famílies amb bebès nascuts o adoptats a partir del 3 de juliol de 2007. També destaca la concessió de 420 € als aturats que haguessin esgotat les seves prestacions i subsidis, com ara el mateix atur, i que tinguessin rendes inferiors al 75 % al del salari mínim interprofessional (agost del 2009).

Una de les últimes mesures establertes per l’Executiu socialista s’anuncià a partir del Reial Decret-llei 4/2010 i es basa en un rebaixa del 30% del finançament públic destinat a aquells medicaments dispensats a partir de la Seguretat Social. El Govern va creure oportú realitzar aquesta modificació de la Llei 29/2006, centrada en el finançament de material sanitari i medicines, per tal de reduir el dèficit públic i crear creixement econòmic i llocs de treball. Aquest Decret-llei entrarà en vigor el juliol d’aquest any.

Subvencions a les famílies amb recent nascuts, prestacions monetàries addicionals a aquells que ja no poden cobrar l’atur, un descompte de quasi del 30% dels medicaments... Aquesta sèrie de “solucions” són algunes amb les què el govern Zapatero pretén fer sortir el país de la crisi. Però, segons sembla, algunes d’elles resulten contràries als seus objectius, com és el cas del Decret-llei que persegueix la rebaixa del preu dels medicaments. A causa d’aquesta modificació de la llei, han tingut lloc acomiadaments en sectors de l’empresa farmacèutica; fins i tot, quan aquest Decret-llei encara no ha estat aprovat.

En una situació de malestar econòmic com l’actual, potser el veritable problema no és el preu dels medicaments, sinó la conjuntura que ha provocat que aquests i altres béns i serveis siguin quasi inaccessibles per part de la societat espanyola. En aquest sentit, resultaria més sensat fixar solucions que resultessin vàlides a llarg termini, tot assegurant una economia forta i estable, en comptes de mesures que tan sols permeten sortejar els problemes de manera temporal. No es tracta “d’ajudar” contínuament a la població amb diferents subvencions i prestacions socials, sinó que s’hauria de dotar als ciutadans d’elements que els donin la possibilitat de tirar endavant per ells mateixos, com ara la creació de llocs de treball, facilitar la formació de nous negocis o invertir en investigació i desenvolupament. De fet, la concessió de crèdits ICO intenta potenciar aquests aspectes. Però era necessari haver d’arribar a un moment tan crític per a aprovar una sortida a la crisi d’aquestes característiques? Aparentment, la tradició taurina es troba tan arrelada als diferents nivells de la societat espanyola que, fins i tot, als polítics els acaba “enxampant el toro”. I, al cap i a la fi, ho acabem pagant entre tots.