dilluns, 16 de maig de 2011

La bossa o la vida

"Vol bossa?". Aquesta és una de les preguntes més pronunciades a les caixes dels supermercats. I sovint la resposta es veu condicionada a la nostra capacitat de compra. La resposta, en qualsevol cas, hauria de ser un rotund "no, gràcies". Tot i ser obsequiats amb bosses biodegradables, no ens hem de deixar enlluernar per pseudònims ecologistes...



La bossa és el denominador comú de tota compra. Cada cap de setmana es consumeixen 14 milions de bosses de plàstic a Catalunya que generen unes 110.000 tones de residus a l’any o el que és el mateix: un 2% en pes de la brossa domèstica. Des de l'època de la seva implantació, el 1970, i fins fa un parell d'anys es consumia únicament la bossa de polietilè, o més popularment coneguda com a "bossa de plàstic" o "bossa-samarreta". "Aquesta ofereix unes grans propietats físico-químiques que donen pocs materials", afirma l'empresari català, Jordi Solé, de Consist S.A., empresa comercialitzadora de bosses de plàstic i paper a tot el món. Així doncs, una bossa-samarreta amb un pes aproximat de 6 grams és capaç de suportar fins a 12 quilograms de compra. La fàcil accessibilitat a un objecte tan quotidià com útil ha potenciat l'abús i el mal ús d'aquestes bosses. Una bossa de plàstic, avui, té una vida útil aproximada d'uns 15 minuts: "el trajecte del supermercat a casa", descriu l'ambientòleg i ecologista Enric Coll. A més, l'ecologista afegeix que "si aquestes bosses no es reciclen bé i no es dipositen al contenidor groc, poden trigar més de 500 anys a degradar-se". Al 2010, només a Espanya, vàrem arribar a l'escandalosa xifre de 238 bosses llençades per persona, amb només un 10% de bosses reciclades. Part del 90% que no es recicla, s'incinera, fet que fomenta l'emissió de gasos contaminants a l'atmosfera, tals com dioxines o cianur d’hidrogen. I moltes altres bosses acaben disperses pel medi, fet que perjudica a animals tant del medi terrestre com aquàtic.





A més, el plàstic prové del petroli, combustible cada cop més escàs i demandat. És per tots aquests motius mediambientals i econòmics que s'han posat en marxa bosses alternatives per substituir o reduir la quantitat de plàstic en aquests productes.





El voler acabar amb aquestes bosses passa per la imposició d'un preu. La seva gratuïtat era un tret distintiu i atractiu tant per consumidors com per comerciants dos anys enrere. Avui, no costen més de 3 cèntims d'euro cada bossa. Per una banda, els sectors ecologistes proposen una taxa dissuassòria de 20 cèntims perquè la gent deixi d'adquirir-les. De l'altre, l'empresari català es justifica explicant que ja en tenen prou "amb el fet que la gent compri poc, ja que consegüentment els comerciants deixen de comprar bosses a les fàbriques. És un peix que es mossega la cua". El país pioner a aquesta iniciativa fiscal va ser Irlanda el 2003, on va establir un impost de 10 centaus per bossa amb la finalitat que la gent deixés d'adquirir-les. "Aquí a Espanya s'ha trigat tant a implantar el debat perquè hi ha un sector empresari potent en bosses de plàstic", reconeix Solé.





En aquesta mateixa línia el govern, a principis de 2011, va decidir prohibir-les progressivament a partir d'un projecte de llei de residus i sòls contaminants, que obliga a que "el 60% de les bosses de plàstic siguin substituïdes abans del 2013 per bosses biodegradables. Pel 2015 la xifre ha d'escalar el 75%, per arribar a una supressió total de les bosses convencionals l'any 2018. Tres anys abans de la seva desaparició, les bosses comercials de plàstic no biodegradable hauran de portar obligatòriament una inscripció sobre els seus efectes perjudicials sobre el medi ambient.", explica l'ambientòleg Enric Coll.





A més, aquest nou projecte de llei contempla que les empreses hauran de crear programes per gestionar correctament els residus dels productes que fabriquin. Aquest fet, sumat a aquesta "mort predeterminada" de les bosses-samarreta ha propiciat que empreses i indústries del sector es vegin obligades a renovar-se i innovar.







"Fa uns mesos s'informava al diari que una empresa de Zaragoza acabava de llançar una nova bossa-samarreta feta amb canya de sucre. Amb aquest anunci l'empresa pretenia evitar l'emissió de 78.000 tones de CO2. I fins aquí perfecte", opina Coll, i continua: "però el que no expliquen és la quantitat d'hectàrees talades de bosc a Indonèsia o en altres països emergents que són necessaris per treure al mercat totes aquestes noves bosses!".







Les noves bosses ecològiques acaben, en general, amb el problema de la centenària descomposició de les bosses, "però que ningú es deixi enganyar pel nom", avisa l'ecologista. Aquestes bosses vegetals estan fetes amb fècula de patata o amb canya de sucre o blat de moro. I d'aquí que les bosses rebin noms, sovint eufemístics, com biodegradables, oxo-degradables o eco-bosses. "I tot en honor de l'ecologia. Pur marketing", segons l'ambientòleg. La major part d'aquests materials vénen d'Àsia, continent castigat per les tales indiscriminades de cultius de canya de sucre o de patata destinats a aquests productes… "Al Brasil, l'ús de combustibles com l'etanol o el biodiesel (de procedència vegetal) ja va portar fatals conseqüències en la pujada dels preus de productes com l'oli, el sucre o el midó", adverteix Coll. Per tant, aquest tipus de bosses que s'estan convertint en tot un fenomen, generen grans desforestacions i podrien seguir un camí similar al dels combustibles vegetals.







Segons el grau de biodegradació distingim diferents tipus de bosses: "en primer lloc la bossa biodegradable per excel·lència", explica Coll, "aquesta està formada per una meitat de material fòssil i no renovable, petroli, i l'altre meitat per components vegetals, alimenticis". Després hi ha les bosses compostables, de descomposició biològica a través de microorganismes. Al descompondre's produeixen diòxid de carboni (gas contaminant), aigua, compostos inorgànics però no deixa restes tòxiques sòlides. Aquesta bossa es pot descomposar al contenidor marró amb la matèria orgànica, "contràriament al què es podia fer amb la bossa de plàstic convencional", aclareix l'expert en ecologia. També existeixen les bosses foto-degradables, que com el seu nom indica, l'exposició prolongada a l'efecte dels rajos utraviolats del sol propicien la seva descomposició. Amb una exposició perllongada de poques setmanes les bosses desapareixen. I per últim, les oxo-degradable o oxo-biodegradables. Aquest tipus conté petites substàncies que forcen la posterior deterioració a partir de l'oxidació, és a dir, de l'oxigen. No obstant això, hi ha dubtes pel que fa a l'absoluta innocuïtat per al medi ambient d'aquests plàstics. "Però això socialment no preocupa... El què ens interessa més és no veure la bossa blanca trencant un paisatge idíl·lic", critica Coll. Alhora, l'ecologista argumenta que "el problema és que aquests additius que li afegeixen a la bossa oxo-degradable fan el plàstic no apte per al reciclatge, ja que es desintegrarà per sí sol en un parell d'anys. Per tant, és nefast concloure que amb això s'acaba el problema", sentencia l'ecologista. Afegeix que "el que és necessari avui és impulsar la pràctica de la recol·lecció, la separació i el reciclatge de deixalles".
La millor opció a petita escala és reutilitzar al màxim les bosses de plàstic tradicionals i a la llarga substituir-les per bosses amb més resistència i durabilitat. Les bosses de tela o de paper reciclat s'haurien de consolidar com els màxims hereus d'aquesta bossa de plàstic que amb poc més de quaranta anys ja té els dies comtats.



Empreses i ecologistes coincideixen a dir que la substitució de les bosses corrents per bosses biodegradables no resol res. És millor impulsar la pràctica de la recollida, la separació i el reciclatge de deixalles. O el que és el mateix: la pràctica de les 3R per seguir lluitant per la vida: reciclar, reduir i reutilitzar.