diumenge, 15 de maig de 2011


Una artesania encara tabú

Una jove al voltant dels vint-i-cinc anys amablement et rep a l’entrada. T’asseus a un dels sofàs de la recepció mentre els minuts passen lentament. Per suposat, tot individu amb el que et creues està tatuat. Tant un tigre a l’espatlla com la silueta de Che Guevara en cadascun dels dos braços. Les pintes són de friki. Però tot això, en un establiment com l’Embruix de Barcelona, és indiscutible. El que més sobta és el tatuador. Uniformat amb camisa d’un to blavós, suat, però sense desprendre mala olor, i el que encara és més sorprenent: sense ser abillat per cap tatuatge. Arribat a aquest punt, no et preguntes si el professional aplicador acredita la formació higienicosanitària com tampoc si el local segueix totes les mesures preventives per evitar el contagi de qualsevol malaltia, com l’hepatitis B o la tuberculosi. El tatuador no duu cap gravat. Però és això suficient? Alguns creuran que només cal assegurar que un tatuador compleixi la normativa higiènica mentre que d’altres donaran més importància a les habilitats que s’ha d’anar adquirint fins convertir-se en un artista professional.

L’anomenat professional aplicador ha d’acreditar la formació higienicosanitària, la qual cosa representa l’eix bàsic que estableix el marc legal vigent a Catalunya. Així com també és necessària la realització dels cursos de formació específica. Cal impartir uns estudis per una raó fonamental, secundària per cert: saber tractar la desinfecció d’instruments i els protocols d’higiene que han de practicar. Un motiu que queda en segon pla ja que el nombre d’escoles per instruir-t’hi és més aviat escàs. En la vella escola del tatuatge no es creia en cap curs de formació, i ens ho explica Lluís Navarro, tatuador de motius ètnics que ha decorat la pell de bona part dels jugadors del Barça i propietari del seu estudi, Lluís Tatoo. Navarro va arribar per casualitat al món del tatuatge. Observant com ho feien els experts. “Fan falta com a mínim tres anys per aprendre. Jo en porto 17. Només un cap de setmana en una escola és absurd”. En qualsevol cas, les persones que queden exemptes d’aquests cursos de formació i que ja poden exercir com a tatuadors professionals són les llicenciades amb ciències biomèdiques, les diplomades amb infermeria o les que presenten en el seu currículum vitae titulacions oficials de formació com a tècnics superiors en estètica o en maquillatge integral.

Teòricament un menor de 16 anys que desitja tatuar-se ha de presentar un document de consentiment signat pels pares o tutors legals. Concretament, un certificat de maduresa. Està clar que els pares voldran fer saber la seva aprovació sobre l’acció o el desig del seu fill. Però també hauria de constar la seva acceptació sobre les mesures d’higiene de l’establiment com també, i no menys important, l’aprovació sobre la formació del professional que tatuarà el menor.

Es tracta d’una pràctica estètica reconeguda dins el ram com una forma d’art. Al marge d’aquest, molts ho consideren com una forma de revelar-se mentre que altres creuen que es tracta d’una tradició que s’ha anat vulgaritzant. Històricament l’art de tatuar prové d’una regió de la Polinèsia? No. Conversant amb Navarro es trenquen alguns tabús. Ni la tradició de decorar-se el cos humà és originària de la Polinèsia ni, com ja s’ha dit, la formació a través d’una escola especialitzada és indispensable. No es pot negar que qui lluïa més quantitat de gravats al cos més ascendia jeràrquicament entre la civilització. Però ni el tatuatge prové de la Polinèsia ni la cultura més reconeguda, la japonesa, és la més antiga. Els inicis d’aquesta tradició estètica es remunten a més de 10.000 anys d’història a la ignorada Europa. Malgrat això, la cultura polinesi és la que sense l’ajuda d’un paper ha mantingut el tatuatge viu, i el seu simbolisme ha perdurat fins el dia d’avui.

Aquesta forma d’art corporal s’ha anat popularitzant i teòricament s’ha estancat en un sector majoritàriament jove. Tot i això, Navarro assegura que en els últims temps hi ha més joves que acudeixen al seu estudi recomanats per gent gran. També sorprèn com ha anat evolucionant la tècnica per a tatuar. El mètode més peculiar, personalitzat i innovador es troba al barri de Gràcia de Barcelona a les ordres creadores de Navarro, que és gairebé considerat – per part només de la premsa esportiva, això sí - el tatuador oficial dels jugadors del Barça. Però Navarro s’absté de tota aquesta parafernàlia. Ha tatuat a futbolistes com Henry, Bojan, Puyol, Cesc Fàbregas o Dani Alves; a entrenadors com Frank Rijkaard o Luis Enrique; i a altres esportistes com Alex Crivillé o Lázaro Martínez. Per a l’artista això no té cap mena de transcendència, ni ha fet que el seu negoci millori notablement. L’important, diu, és que perduri la raó per la qual s’han tatuat. I és que tot no és físic, sinó també mental. Practica una filosofia molt singular basada en les diferents cultures de l’Índia, la Polinèsia i Japó. Abans, però, caldrà que el client reveli una història personal. I és que Navarro no es posa en marxa fins haver llegit secretament aquell relat, entès gairebé com un diagnòstic mèdic, que el client li haurà escrit en un paper. I, tot seguit, ho plasmarà en un dibuix.

Les destreses de l’artista

Què es requereix a un tatuador? Tenir habilitats en l’art culinari i saber treballar la fusta, la pedra i el ferro. Un tatuador professional ha de ser bastant complet, gairebé tant com un artesà. De quina manera?L’artista, davant de tres ingredients – els guants, l’agulla i el tint -, ha de crear una obra d’art. Amb imaginació i, sobretot, respecte. Procurant sempre per la història que té al davant. “En tatuar s’ha d’utilitzar molt bé la fantasia, i aquestes arts ajuden. Obres una nevera, agafes tres ingredients amb els quals has d’elaborar un plat. No cal pensar, s’ha d’actuar”, recalca Navarro.

Més enllà d’un curs de formació, la via més eficaç possiblement és formar-se a partir del talent. I precisament ens ho subratlla ell, que n’és un exemple. Navarro s’ha anat instruint autònomament. Des de l’adolescència li apassionava el dibuix. L’univers frívol del tatuatge l’esperava però no va arribar-hi fins als 26 anys per la curiositat de guanyar-se millor la vida. Mitjançant converses amb tatuadors ja experimentats, fins i tot amb metges o infermeres per qüestions d’higiene, i a través de llibres i viatges a Itàlia ha esdevingut el tatuador que és en el dia d’avui. Per res es considera un privilegiat per haver-se convertit, segons la premsa, en el talismà del Barça. Però és d’admirar que relati tan honestament les històries dels jugadors que han passat per les seves mans i que, en el fons, han entendrit la seva passió per aquest ofici. La majoria dels clients de Navarro s’han anat presentant gràcies a una cadena de recomanacions entre un cercle d’amistats i, malgrat que “els jugadors de futbol tenen molts coneguts, però pocs amics”, comenta, el primer en trepitjar l’estudi va ser Ángel Cuéllar, exjugador del Barça.

A partir d’aquí, el talent de l’artista ha anat transcendint fins arribar als curiosos casos de Dani Alves i Henry, alguns dels darrers futbolistes que han passat per Lluís Tatoo. “Sorprèn que Henry, després de venir a tatuar-se amb motiu que millorés la seva temporada al Barça, comencés a marcar més gols i que quan ho fes per primer cop portés el número 13, que és el número de la porta d’aquest establiment. O que Dani Alves, quan estaven a punt de descartar-lo de la selecció del Brasil, marqués un gol que va ser el punt d’inflexió en la seva carrera i, curiosament, també duia la samarreta amb el número 13”, recorda Navarro tímidament somrient. “Els jugadors són molt supersticiosos, i es tatuen amb un motiu”, matisa. Poc li entusiasma el futbol i es manté amb molta discreció. De fet, bromeja que “suposo que serà per aquests motius que vénen amb mi”. Probablement serà per les seves mans, per la passió amb la qual treballa o, fins i tot, pel fetitxisme del tatuatge. En el fons, Lluís Navarro haurà esdevingut talismà de les vides de moltes persones.

I és que el món del disseny corporal i els seus materials té límits insospitats. La filosofia de l’artista és exercir una nova manera de viure a partir de la creativitat i la inspiració que representen uns atributs ja innats en un mateix. La doctrina que ha impulsat la Fundació de Lluis Tattoo és la de mostrar la rellevància que té el tatuatge en la nostra societat i desxifrar per quin motiu en el dia d’avui encara és manifesta la falta d’acceptació social i el tabú que comporta decorar el cos humà. “Mentre hi hagi fatxes, hi haurà prejudicis sobre els tatuats” comenta Navarro, i recorda també que és el mateix que una noia s’ornamenti amb unes arracades i que una altra ho faci tatuant-se. No defensa la idea que els tatuatges siguin biodegradables i que s’esfumin a través d’un làser. Malgrat això, ja que no hi ha alternativa que valgui des del gremi dels tatuadors, Navarro creu que “el més important és tenir clar que te’l vols fer i la raó per la qual te l’has fet”.